Les fitxes estan situades al tauler en la següent posició. Per una banda tenim un candidat a la presidència del Govern espanyol que no té cap altra sortida política que superar la investidura i ho necessita aconseguir abans que sigui massa tard, perquè el temps juga en contra seu. És un candidat que no és gaire de fiar atesa la seva trajectòria oscil·lant, però precisament la seva debilitat política el fa més interessant com a aliat, perquè jugant-se com s’està jugant la pròpia supervivència política, no tindrà més remei que fer de la necessitat virtut i tenir en compte les reclamacions dels que li aguantin la cadira.

Per altra banda, tenim les forces reaccionàries d’un Estat en decadència, organitzades en tots els estaments, en una mena de conjura en la qual participen polítics, jutges i fiscals, l’establishment financer, la caverna mediàtica i fins i tot la monarquia. El seu objectiu és desarticular el moviment sobiranista català a base de repressió i més immediatament impedir que governi el PSOE amb Unidas Podemos amb el vistiplau d’Esquerra Republicana.

Vist aquest panorama des de Catalunya estant, no es pot esperar que un dia per l’altre Pedro Sánchez resolgui el conflicte, però el que és segur és que, a l’altra banda, el sobiranisme català només té enemics i, en una situació de conflicte tan aferrissat s’imposa el criteri més dràstic: a l’enemic, ni aigua. I això val tant per ERC com per Junts per Catalunya, que per una vegada haurien de ser conscients de la transcendència del moment i aplicar la única estratègia conjunta que els pot obrir i no tancar el seu marge de maniobra política.

Per una vegada, ERC i JxCat haurien de ser conscients de la transcendència del moment i aplicar la única estratègia conjunta que els pot obrir i no tancar el seu marge de maniobra política i el termini s’acaba abans de Reis

Pel que fa a Esquerra Republicana, en cap altra circumstància tindrà el protagonisme ni la capacitat de contribuir a una sortida dialogada del conflicte polític que no sigui fent servir el seus vots decisius per determinar el rumb de la política espanyola. Dit d’una altra manera, la investidura de Sánchez, tal com està el pati, també és una prioritat dels sobiranistes que no s’han deixat entabanar per les consignes antipolítiques. Alguns hiperventilats que mai assumeixen cap risc proclamen que no es pot donar suport a la investidura de Sánchez a canvi de res. Mai no es dona res a canvi de res, però la qüestió fonamental és: què és pitjor, la investidura o la no investidura?

Cal tenir ben present que la investidura no és el final sinó el principi d’una nova etapa política en la qual el Govern de Pedro Sánchez haurà de fer front a tota mena d’obstacles. El candidat del PSOE no podrà sortir investit i oblidar-se dels que li hagin donat suport perquè els continuarà necessitant des del minut zero. Sense acords no hi haurà pressupostos ni sortirà endavant cap iniciativa política i tots els elements de la caverna consumaran la seva estratègia de acoso y derribo contra el líder socialista. Dit d’un altre manera, Sánchez només trobarà el seu salvavides a la seva esquerre.  

La sentència del Tribunal de Luxemburg ha estat una magnífica notícia des del punt de vista del respecte dels drets fonamentals que hauria d’accelerar en comptes de frenar l’acord polític que ha de donar lloc a la investidura. Com s’ha assenyalat abans, el temps juga en contra perquè les forces reaccionàries continuaran fent servir tots els instruments de desestabilització al seu abast, que són molts i poderosos. I això ens porta al calendari. Si les negociacions s’allarguen gaire més enllà de cap d’any, les reaccions del poder judicial a la sentència de Luxemburg suposaran un nou esforç per torpedinar el pacte PSOE-Podemos-ERC. Les declaracions de la vicepresidenta Carmen Clavo emplaçant el Tribunal Suprem a acatar la sentència de Luxemburg anuncia una batalla entre l’executiu i el poder judicial de conseqüències imprevisibles. Per això, el més probable és que si ens n'anem al gener, l’acord esdevingui impossible. I per això també resulta tan transcendent tancar l’assumpte de la investidura aquesta setmana. I si Pedro Sánchez després no compleix, els sobiranistes tornaran a tenir a les seves mans el poder de fer caure el Govern espanyol.