Cap de setmana de congressos, del Partit Demòcrata i del Partit Popular. Com estava previst el PDeCAT s’incorpora en cos i ànima al moviment de la Crida Nacional per la República que lidera el president Puigdemont i que planteja un canvi definitiu del paradigma polític català. La renúncia de Marta Pascal equival en la pràctica a la dissolució del PDeCAT i, en termes històrics, suposa la definitiva desaparició del pujolisme com un referent en l’escenari polític català. Assistim a una autèntica revolta sobiranista contra el possibilisme.  I és  una revolta de classe mitjana mitjana. Ara sí que  el pujolisme ha mort definitivament. Ho va deixar clar la pròpia Marta Pascal en el moment del seu comiat i la referència als 40 anys de lluita. No va diferenciar entre el PDeCAT i Convergència Democràtica, evidenciant que el que vindrà ara ja serà un altre cosa. 

Puigdemont lidera la revolta sobiranista contra el possibilisme

Carles Puigdemont liderarà doncs un moviment polític que pretén aglutinar totes les sensibilitats de l’independentisme català. No és un invent estrany. Fenòmens similars s’estan vivint a Europa i a Amèrica. La darrera crisi, combinada amb canvis tecnològics i variacions demogràfiques, ha donat lloc a moviments polítics diferents dels convencionals, que han tingut èxit electoral allà on un líder ha estat capaç de vehicular les aspiracions de gent diversa. Va passar als Estats Units amb Bernie Sanders per l’esquerra i Donald Trump per la dreta. Ha passat a Itàlia, on el Moviment 5 Estrelles ha estat el partit més votat perquè aglutinava el vot de molta gent insatisfeta fins i tot per motius oposats. També ho ha fet Emmanuel Macron amb La República en Marxa, que ha dinamitat el sistema francés de partits.  

Pel que fa a Catalunya, tothom sap que hi ha dos milions llargs de catalans que volen una república catalana, el grau de mobilització dels quals és elevadíssim. I algunes dades assenyalen una certa desconfiança amb la gestió que estan fent de la situació els partits i els seus dirigents. Les bases d’Esquerra Republicana van forçar canvis substancials en les parts fonamentals de la ponència estratègica que es va aprovar en la darrera convenció. Han estat les bases exconvergents les que estan forçant la autodissolució del partit. I juntament amb tot això, a Òmnium Cultural no para de augmentar el nombre de socis que paguen religiosament la quota. L’Assemblea Nacional Catalana i els CDR continuen molt actius i les recaptacions de fons de solidaritat per a les caixes de resistència segueixen funcionant a bon ritme. A Catalunya hi ha un espai polític majoritari en fase de reorganització que, en bona part, rebutja el pragmatisme i el possibilisme. És gent que ho vol tot i no es conforma amb menys. Hi haurà eleccions primàries obertes pertot arreu que poden tenir els mateixos efectes d’un terratrèmol. Perquè hi haurà política i antipolítica, nous líders populars i també alguns de populistes. Tot està per fer i tot és possible, però la utopia serà omnipresent.

L’extrema dreta sempre perd les eleccions

Com sol passar en totes les eleccions primàries de qualsevol partit, les bases elegeixen el candidat més nou i més ideologitzat, el que marca el retorn a les essències. Així va passar al PSOE quan Borrell es va imposar a Almunia, quan Zapatero es va imposar a Bono i quan Pedro Sánchez es va enfrontar a l’establishment del partit que donava suport a Susana Díaz. Les primàries solen convocar-se per resoldre situacions de derrota política, amb la qual cosa el candidat del canvi sempre sembla més atractiu. És el que ha passat al PP. Pablo Casado és més jove, més nou i s’enfrontava a una Soraya Másdelomismo que, exercint com a vicepresidenta del PP, tenia un saldo de cadàvers que multiplicava les seves antipaties.

La campanya dels candidats a liderar el partit de la dreta espanyola ha consistit bàsicament en un campionat a veure qui la deia més grossa contra el sobiranisme català. Casado ha elevat el to agressiu de la seva retòrica anticatalana, d’odi fins i tot, fins arribar a prometre de “fer realitat Tabàrnia”, que deu voler dir esquarterar el territori català, mentre Sáenz de Santamaría no ha tingut vergonya a atribuir-se els mèrits de les barbaritats que han comès sota el seu mandat la fiscalia i el Tribunal Suprem, que han empresonat gent innocent per delictes que no han comès, segons ha dictat un tribunal alemany independent.

Casado planteja un canvi de la llei electoral perquè sap que amb l’actual no li surten els números

La victòria de Pablo Casado s’ha interpretat com un gir a la dreta perquè en el currículum d’aquest noi, a més de títols guanyats sense esforç, hi figuren algunes connivències amb VOX i altres grupuscles ultres amb el padrinatge de José María Aznar; però girar més a la dreta el PP és un exercici impossible, si es té en compte que l’única cosa que li faltava per fer era treure els tancs al carrer i, segons va reconèixer al seu dia la secretària general del partit, María Dolores de Cospedal, ja els tenia preparats per intervenir a Catalunya.

El PP ja s’havia instal·lat en l’extrema dreta i els darrers temps havia radicalitzat les seves posicions per competir amb Ciutadans, però si observem les estadístiques aquest moviment l’allunya més que no pas l’apropa al poder. Des de l’oposició estant, el PP només ha guanyat les eleccions per incompareixença del rival. És a dir, no per mèrits propis, sinó per demèrits del PSOE. Ofegat per la corrupció i els escàndols de la guerra bruta, el PSOE va cedir gairebé voluntàriament el poder el 1996, i el mateix va passar el 2011, quan la crisi va fer caure tots els governs europeus i Zapatero es va veure obligat a trair la seva clientela. I el PP ha perdut sempre que s’ha radicalitzat. Fraga Iribarne mai va tenir opcions;  Rajoy va perdre el 2004 després que a Aznar li pugés l’“ardor guerrero” al cap, i ara Rajoy ha caigut no només per la corrupció, sinó perquè amb el seu autoritarisme ha portat el país a la pitjor crisi dels darrers 40 anys. Si a això hi afegim que el PP té ara un competidor per la dreta com Ciutadans, res fa preveure que el PP pugui governar Espanya gaire aviat... sempre que el PSOE no torni a cedir-li el pas. Observi’s que la primera proposta de Pablo Casado és modificar la llei electoral. Sap que, ara per ara, els números no li surten.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat