El govern espanyol no ha concretat com pensa augmentar la presència del castellà a les escoles catalanes perquè l’objectiu de l’anunci no era presentar una iniciativa legislativa, sinó provocar el conflicte. Es tracta de mobilitzar tot l’electorat espanyolista de Catalunya sorgit arran del procés sobiranista i convertir el curs que ve cada escola en un Vietnam.

Fins ara havien fracassat tots els intents per atiar el conflicte. Fins i tot els darrers anys, quan el govern del PP va forçar la Generalitat a pagar escoles privades per a famílies que exigien l’escolarització en castellà, a penes unes poques desenes de famílies ho van sol·licitar, generalment pares que eren funcionaris de l’Estat o militars o militants polítics compromesos amb la causa espanyolista. Malgrat totes les campanyes, el moviment per espanyolitzar les escoles catalanes no responia a una demanda social real i per això no acabava de quallar. Fins ara, que ja veurem.

Des dels anys 90 el poder polític espanyol ha esmerçat recursos i estratègies per dinamitar el model educatiu català. Organitzacions com el Foro Babel, Convivencia Cívica Catalana, Societat Civil Catalana o Empresaris de Catalunya no van sorgir espontàniament, sinó que van ser impulsades i finançades en gran part amb subvencions públiques o de les empreses que depenen del BOE i que actuen d’acord amb el govern espanyol. Ara, però, la situació pot ser diferent. Amb la crescuda de la mobilització espanyolista, el govern espanyol ha vist l’oportunitat de provocar aquesta demanda social fins ara inexistent que, juntament amb reformes legals recentralitzadores, propiciï a continuació el desmantellament del model educatiu català.

Les properes setmanes, les famílies amb fills en edat escolar i, molt especialment, allà on les forces unionistes van registrar millors resultats electorals el 21 de desembre es veuran inundades de propaganda per persuadir-les a exigir el castellà a l’escola. Si la iniciativa té algun èxit, es desfermarà un greu conflicte. D’entrada, perquè la major part de les escoles no estaran en condicions d’habilitar dues línies pedagògiques i separar els alumnes per raó de llengua. I quan no puguin fer-ho, partidaris del castellà i del català entraran inevitablement en disputa.

Aquest conflicte lingüístic a l’escola catalana és un objectiu polític del nacionalisme espanyol pràcticament des que es va recuperar l’autogovern a la dècada dels 80. Les alarmes van augmentar pels resultats del model convivencial i integrador que estenia no solament l’ús de la llengua entre la població castellanoparlant d’origen espanyol, sinó que també incidia en el seu sentit de pertinença.

Les conseqüències pedagògiques d’aquest conflicte provocat poden ser devastadores, però això al govern espanyol, al PP i a Ciutadans no els importa gaire, perquè el seu plantejament no te res a veure amb la pedagogia. Encara més, hi ha una component d’interessos de classe. L’espanyolisme a Catalunya no ha tingut fins ara gaire arrelament popular, perquè ha sorgit bàsicament d’elits econòmiques i de funcionaris de l’estat. El que en podríem dir la classe obrera de Catalunya potser no ha simpatitzat gaire amb el nacionalisme català, però encara menys amb l’espanyol. La prova ha estat la contribució fonamental dels partits de l’esquerra catalana a la definició del model lingüístic català.

Erròniament, alguns analistes espanyols que fingeixen saber-ho tot —José Luis Álvarez ha estat el darrer a El País— han atribuït al nacionalisme català el copyright del model educatiu, quan el cert és que van ser els partits d’esquerres, i molt especialment el PSUC, els que van batallar per un model que buscava la integració i la igualtat per damunt de l’excel·lència, convençuts que l’apartheid lingüístic, a més d’una font de conflicte, seria un factor determinant de desigualtats, que sempre perjudiquen més el més feble.

La pretensió de l’espanyolisme atiant el conflicte a l’escola no és millorar l’educació dels alumnes, sinó garantir la pervivència d’una massa crítica prou àmplia d’espanyols a Catalunya que no se sentin mai catalans i exerceixin d’infanteria determinant en un eventual moment de conflicte de sobirania.

El govern espanyol, el PP i Ciutadans són en aquest aspecte la força separadora. Volen impedir que els alumnes se sentin catalans, atès que els necessiten perquè facin el paper d’invasors d’un territori en aplicació del dret de conquesta. Des d’aquest punt de vista, pertoca als partidaris de la pau, de la integració, de la igualtat i de l’escola de qualitat d’explicar i demostrar a les víctimes propiciatòries de l’ofensiva divisiva el que més els convé.