La misteriosa cancel·lació del Mobile World Congress, quan no hi havia cap justificació sanitària, segurament no té tant a veure amb el pànic que ha generat l’epidèmia del coronavirus com amb les angoixes que provoca la firma Huawei en els seus competidors cada cop que anuncia un nou aparell. O amb el lideratge mundial de Barcelona en el mercat de les startups... Ves a saber. Amb tot, la suspensió de l’esdeveniment és una mala notícia per a moltíssima gent que esperava treure'n algun profit, sigui econòmic, laboral o d’esbarjo, així que haurem de sentir-nos empàtics i fins i tot solidaris amb tots ells, però d’aquí a viure-ho com una catàstrofe nacional resulta exagerat i ridícul.

Ha estat evident l’alegria d’alguns mitjans espanyols quan s’anunciaven les baixes de les empreses multinacionals que decidien no venir. Fins i tot algun polític, com ara el líder del PP, Pablo Casado, s’han atrevit a relacionar la suspensió del Mobile, el perjudici econòmic que comporta i “la deriva independentista”. Com sempre, Ciutadans s’ha acarnissat com els voltors quan ensumen sang. Celebren indissimuladament que “és un duro golpe para Barcelona” i ho atribueixen a “la falta de liderazgo de Colau y Collboni”.

Eren previsibles les reaccions miserables habituals, però sorprèn que a aquestes altures encara persisteixi en alguns sectors aquesta tendència catalana a l’autoflagel·lació com si la no celebració del congrés dels mòbils ens apropés a una mena d’apocalipsi nacional fruit dels nostres pecats.

Hi ha un derrotisme militant que vincula el procés sobiranista com a font de tots els mals, i la seva tristor també té a veure amb el fet que l’alcaldia fa uns anys que és en mans alienes als que es consideren dipositaris del 'copyright' barcelonista

Sembla que d’un temps ençà hi ha un interès per desacreditar la capacitat organitzativa de Barcelona, per menystenir l’empenta cultural de la ciutat i per negar el dinamisme que sempre ha caracteritzat els barcelonins, siguin socis del Cercle del Liceu, veïns de Gràcia compromesos amb l’organització de la festa major o joves emprenedors que inventen startups. Sovintegen els titulars que comencen amb la frase “Madrid ya supera a Barcelona...”, fet que denota un cert complex d’inferioritat i un provincianisme demodé quan la competència és global.

Hi ha un derrotisme en certa opinió publicada que sempre acaba vinculant el procés sobiranista com a font de tots els mals de Barcelona i, cal dir-ho, la seva tristor militant també té a veure amb el fet que l’alcaldia fa uns anys que és en mans alienes als que es consideren dipositaris d’una mena de copyright de la ciutat.

Sembla absurd haver de dir-ho, però ni l’epidèmia del coronavirus ni la suspensió del MWC pels motius comercials que siguin són un càstig diví als catalans, sinó un fenomen propi d’un món globalitzat al qual ens haurem d’anar acostumant. La globalització multiplica la circulació de persones, animals, interessos i coses arreu del planeta. La paradoxa és que el món, a mesura que avança tecnològicament i s’obre comercialment, també descobreix noves i més grans vulnerabilitats, però no cal espantar-se més del compte. Com sempre, els malastrucs oficials proclamaran tota mena de pors i amenaces per paralitzar-nos col·lectivament, però la història sempre va endavant.

La cancel·lació del MWG suposarà pèrdues de guanys d’algunes persones per valor ―diuen― de 500 milions d’euros, però els organitzadors han assegurat que l’any que ve ho tornaran a fer. I podem estar segurs que demà mateix tornarà a sortir el sol.