Bloquejar o desbloquejar la situació política, aquesta és la qüestió que dirimeixen les opcions sobiranistes i algunes que no ho són sobre el paper que han de jugar al Congrés i al Senat els diputats i senadors que surtin elegits per Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i Front Republicà. I això com si els diputats i senadors de les altres candidatures no tinguessin també l’obligació, l’interès o la capacitat de desbloquejar el conflicte català.

D’entrada, cal descartar com a possibles desbloquejadors els partits que alimenten el conflicte cada dia. PP, Ciutadans i Vox necessiten el conflicte per sobreviure o, fins i tot, podria dir-se que viuen del conflicte, per tant el seu interès en desbloquejar és zero. Guanyin o perdin les eleccions, continuaran amb l’“a por ellos”, perquè si parlen d’economia o de corrupció estan perduts. Encara no se’ls ha sentit dir a les caps de llista de PP i Ciutadans per Barcelona ni una sola proposta per millorar les condicions de vida dels catalans i sí, en canvi, diverses amenaces.                               

Tothom sap que el conflicte no es resoldrà mentre hi hagi presos i exiliats. Després potser també hi haurà baralla, però ja serà la convencional

De la resta de contrincants m’atreviria a dir que tots volen desbloquejar, però no tots estan disposats a fer el que cal per superar l’atzucac en el qual ens trobem. Òbviament qui té més interès a desbloquejar la situació i obrir noves perspectives polítiques i sobretot vitals són els que més estan patint aquesta situació tan indesitjable. O sia, el exiliats i els presos. El PSOE i Podem també volen desbloquejar, però no tant per raons humanitàries, sinó perquè consideren que els convé políticament per deixar la dreta sense arguments.

Tothom sap que el conflicte no es resoldrà mentre hi hagi presos i exiliats. Després potser també hi haurà baralla, però ja serà la convencional. Així que no cal fer gaire cas de les proclames sobiranistes que diuen que la prioritat no és la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats sinó que el que de debò es important és l’autodeterminació. Això està molt bé, queda molt èpic dir-ho, però, amb tots els respectes, en cap cap cap que es pugui negociar l’autodeterminació o la independència amb els líders sobiranistes podrint-se a la presó.

Així que el gran desbloquejador serà qui sigui capaç de resoldre la situació de presos i exiliats. I un altre dada òbvia: la solució de presos i exiliats només pot venir de l’Estat. Fins ara, l’establishment polític i mediàtic català, també interessat en desbloquejar i passar pantalla del procés, només ha fet que pressionar els partits sobiranistes perquè es rendeixin i, sobretot, perquè es carreguin Puigdemont, que és el principal trasbals espanyol. Tanmateix, la rendició dels líders no resoldria res de res. Al contrari, més aviat donaria ales als grups més radicals per liderar la reacció i aquest cop segurament no hi hauria tantes precaucions per no trencar papereres.

Si de debò volen resoldre la situació, les elits antisobiranistes catalanes haurien de tenir el coratge de demanar a l’Estat que prengui la iniciativa. Si no ho fan, i si el Govern espanyol no entén que amb presos i exiliats no hi haurà estabilitat política que valgui, hauran de ser els sobiranistes mateixos qui forcin el Govern espanyol a entendre-ho i a prendre les mesures per resoldre la situació. I això només serà possible si els sobiranistes són determinants en nombre de diputats i, a més, ferms i audaços.

I llavors arribem al gran dilema estratègic. Una opció seria que els diputats i senadors sobiranistes ajudin Pedro Sánchez a governar per desbloquejar la situació política i establir un clima de confiança que permeti negociar una solució pels presos i els exiliats. L’altra opció és fer que Pedro Sánchez tingui en compte, d’entrada, com una condició per poder governar de manera estable el fet de trobar una solució política pactada pels presos i els exiliats. Al capdavall, si Pedro Sánchez guanya i governa, quan abans es tregui de sobre el problema català millor per ell, per molt que l’escridassin els adversaris de la dreta, perquè resolt o encarrilat el conflicte català, després podrà governar amb tota tranquil·litat. En canvi, si ho allarga, serà com alimentar les feres que només pensen a devorar-lo.