Espanya és l’únic país on va triomfar el feixisme. A diferència de Hitler i Mussolini, el dictador Franco va guanyar una guerra iniciada amb un cop militar, va dominar el país durant quaranta anys, i va morir al llit, de mort natural, a punt de fer 83 anys i declarant que ho deixava tot “atado y bien atado”. El dictador segueix sent objecte d’homenatge al mausoleu del Valle de los Caídos, els partits de dretes, que representen si més no la meitat de la població, es neguen reiteradament a condemnar els crims del franquisme, i encara avui més de 300 municipis dediquen un carrer principal a la memòria del “generalísimo”. Aquestes referències constaten objectivament que a Espanya hi ha una part substancial de la població, prou determinant políticament, que no considera els valors democràtics com un bé superior que calgui preservar.

Una major influència dels sectors més conservadors i retrògrads al llarg de la història ha donat lloc a una estructura social diferent a Espanya que a la resta d’Europa amb les comptades excepcions del País Basc, el País Valencià, les illes Balears i Catalunya. Espanya també és l’únic país on la monarquia s’ha reinstaurat després d’haver estat enderrocada. Quan Marx i Engels es van fixar en l’Espanya del segle XIX, època de les guerres carlines, els autors d’El Capital no ocultaven la seva perplexitat pel fet que fins i tot els partidaris de la Revolució participaven en la disputa dinàstica, abanderant la causa isabelina.

Els antecedents històrics serveixen per interpretar el present. De la mateixa manera que l’ascens dels feixismes els anys trenta a Europa va quallar ràpidament a Espanya, ara que els valors democràtics van a la baixa fins i tot als Estats Units i cotitzen a l’alça l’autoritarisme i la xenofòbia, és fàcil d’entendre que el que s’ha anomenat el franquisme sociològic es faci notar més que mai.

Ara que els valors democràtics van a la baixa i cotitzen a l’alça l’autoritarisme i la xenofòbia, és fàcil d’entendre que el que s’ha anomenat el franquisme sociològic es faci notar més que mai

No és només Vox. Vox és la punta de l’iceberg. Més important que Vox és la radicalització del discurs dels partits convencionals. No és que el PP o Ciutadans i fins i tot una part del PSOE hagin canviat el seu ideari. No. L’ideari és el mateix de sempre. José María Aznar pensa el mateix ara que quan va votar no a la Constitució del 78, però el 96 va fer de la necessitat virtut i va proclamar el “viatge al centre” de la dreta espanyola, i ho va fer perquè estava convençut que això l’ajudaria a aconseguir la majoria absoluta l’any 2000, com així va ser. Josep Borrell sempre ha estat un jacobí intransigent, però va assumir el discurs catalanista del PSC també per raons electorals. El que ha canviat és que abans els líders polítics moderaven el seu discurs per eixamplar la seva base electoral i ara, en canvi, consideren que per guanyar vots han de ser més radicals, fins i tot més agressius, com posen en evidència cada dia Pablo Casado, Albert Rivera, Borrell i els barons regionals socialistes.

El baròmetre del CIS que s’acaba de publicar assenyala que les dretes segueixen pujant després de celebrar el seu èxit a Andalusia. Alguns optimistes destaquen que la suma de les esquerres encara supera el bloc dretà, però obliden que el PSOE i Podemos no arriben a la majoria absoluta. De fet, les dades només donen dues possibilitats. O governarà el tripartit de dretes, o hi haurà una coalició PSOE-Ciutadans. Cal descartar la continuïtat de la majoria actual amb participació dels independentistes catalans, perquè fins i tot en el cas que sumessin, el deep state espanyol ho boicotejaria.

Aquesta perspectiva està afligint i amb raó l’àmbit del sobiranisme més moderat i els que sense considerar-se sobiranistes encara es reivindiquen com a catalanistes. Somien amb un govern espanyol progressista que indulti els presos catalans de manera que el conflicte torni a gestionar-se des de l’acció política convencional. És obvi que amb Ciutadans al govern espanyol això seria impossible.

La vella consigna  “com pitjor, millor” guanya  adeptes. Prefereixen el tripartit de dretes convençuts que propiciarà la resposta republicana definitiva

Tanmateix, els sobiranistes que menys confien en el règim polític actual, observen que, atesos els antecedents històrics, l'única possibilitat de canvi de règim a Espanya és la rebel·lió dels espanyols contra els abusos autoritaris de la caverna dretana. És el que va passar quan la primera i la segona repúbliques. Així que la vella consigna leninista “com pitjor, millor” està guanyant adeptes que prefereixen el tripartit de dretes que no pas la coalició del PSOE-Ciutadans que només allargaria el cicle. La tesi és que la dreta espanyola practicant l’autoritarisme, reduint llibertats i drets civils i discriminant les classes subalternes propiciarà la unitat de les esquerres i una resposta republicana definitiva. Pot ser sí, sempre que abans, molt abans, s’hagin teixit suficients complicitats que, ara per ara, no es veuen enlloc.

Jordi Galves
República Belga (179) Per l’Imperi cap al PSOE Jordi Galves
Jordi Barbeta
Anàlisi L'any de les mil batalles Jordi Barbeta