Els pactes municipals han servit per trencar blocs en alguns municipis, a la Diputació de Barcelona i a l’àrea metropolitana, on fa pocs dies s’ha reeditat l’acord quatripartit entre PSC, ERC, JXcat i Comuns. Sorprenentment, en l’àmbit del sobiranisme ERC i JXCat han competit de nou amb retrets mutus per haver arribat a acords amb el PSC, que és quelcom que han fet tots dos partits allà on més els ha convingut. I tots dos partits han estat blanc de les crítiques hiperventilades publicades al Twitter per considerar que trencaven una suposada unitat estratègica del bloc independentista i claudicaven davant d’un PSC que va donar suport a l’aplicació del 155. Totes aquestes crítiques parteixen de la base que la política de blocs afavoreix la causa sobiranista, una tesi que està molt lluny de ser verificada i molt més a prop de ser refutada.

A qui beneficia la política de blocs? Si com diu la Policia cal investigar primer el que en treu profit, aquí i fora d’aquí, qui ha propiciat la política de blocs han estat primer el PP i després molt especialment Ciutadans. La idea del “bloc constitucionalista” té el copyright de José María Aznar primer aplicat al País Basc contra el pacte de Lizarra i el Pla Ibarretxe i després traslladat a Catalunya cercant la divisió a base d’inventar un conflicte lingüístic que no existia. PP i Ciutadans necessitaven el conflicte lingüístic per definir els blocs, necessitaven trencar la convivència per establir els bàndols i per això volen carregar-se el model educatiu català i separar els alumnes per raó de llengua, que seria la millor manera d’alimentar el conflicte i consolidar la divisió. No cal dir que en un conflicte entre el castellà, llengua amb 400 milions de parlants i un estat al darrere, i el català que es minoritari fins i tot en el seu àmbit geogràfic, el més probable és que el peix gran s’acabi menjant el petit. Per això, la posició catalanista sempre ha estat la de posar per damunt de tot la convivència i fer de l’escola una eina fonamental d’integració. Dit d’una altra manera, l’unionisme necessita una Catalunya dividida per poder guanyar, mentre el catalanisme sap que la divisió del país el porta a la perdició. Traslladant la reflexió a l’escenari polític, si el sobiranisme es tanca en un bloc corre el risc de caure en el parany de l’adversari. No deixa de ser un enroc a la defensiva, quan del que es tracte és d’obrir-se quan més millor.

Des del sobiranisme, l’estratègia pot ser trencar definitivament amb els socialistes i no deixar-los sortir del bloc del 155 on es trobaven tan incòmodes o ajudar-los a sortir, no pas perquè es converteixin al sobiranisme, sinó perquè són necessaris per evitar que PP i Ciutadans aconsegueixin el seu objectiu de trencar el país

És comprensible que a molts sobiranistes els generi desfici haver de pactar a segons quins llocs amb el PSC quan en els moments claus ha seguit fil per randa les ordres del PSOE i de més amunt, perquè no cal oblidar que abans del discurs de Felip VI el PSOE estava contra el 155 i per reprovar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria. Efectivament, els senadors del PSC, tret del president Montilla, van donar suport a l’aplicació del 155, es van oposar al referèndum i han callat davant la repressió. Dol especialment que persones de la trajectòria de Pep Majoral, l'alcalde de Granollers, celebri que té majoria arrencant el llaç groc de la façana de l’Ajuntament. Calia? Fins a quin punt s’ha de ser obedient? També sabem, però, que molts alcaldes socialistes han expressat solidaritat amb els presos o els han visitat a la presó, que Miquel Iceta ha defensat a priori el seu indult. I també que el PSC no ha participat de la batalla lingüística plantejada per  PP i Ciutadans i que la majoria dels seus alcaldes han contribuït a la normalització de la llengua pròpia on precisament era més necessari. Des del sobiranisme, l’estratègia pot ser trencar definitivament amb els socialistes i no deixar-los sortir del bloc del 155 on es trobaven tan incòmodes o ajudar-los a sortir, no pas perquè es converteixin al sobiranisme –els que ho havien de fer ja ho han fet– sinó perquè són necessaris per evitar que PP i Ciutadans aconsegueixin el seu objectiu de trencar el país.

Hi haurà qui consideri que homologar el PSC des del sobiranisme com si res no hagués passat és una manera de claudicar i d’afavorir l’adversari. Comença a ser hora de desterrar conceptes bèl·lics que afavoreixen la divisió en blocs. Un independentista compromès que m'ha inspirat per fer aquest article em reconeixia fa poc que més important que la independència, que requereix una llarga marxa, és la pervivència del país, perquè sense país res tindria sentit i em recordava el judici de Salomó: La mare autèntica del fill viu preferia salvar-li la vida i entregar-lo, abans que el Rei el tallés en dues meitats per repartir-lo amb la mare impostora.

Jordi Barbeta
Anàlisi Què ens està passant? Jordi Barbeta
Gonzalo Boye
Opinió De posar i treure? Gonzalo Boye