(Demano perdó al senyor Manuel de Falla per l'atracament i el canvi).

Per alguna estranya raó, l'observació de la política espanyola des del 20 de desembre em remunta un cop i un altre als vells jocs infantils. Fa poc vaig rememorar aquí el Mikado i avui m'ha passat pel cap el de les tabes –el recorden?– igual d'enrevessat i inacabable. No sé, li ho explicaré al meu psicoanalista.

Això ve a tomb perquè ahir provava d'explicar-li la situació al fill d'un amic estranger i vaig recórrer al llenguatge dels adolescents:

Mira, hi ha quatre personatges a l'escenari: Mariano, Pedro, Albert i Pablo. Se suposa que els hem encarregat d'administrar els interessos del cosa pública, però com que cap d'ells no pot fer-ho per si sol, han d'associar-se d'alguna manera. De moment, la cosa està així:

Mariano diu que està disposat a aplegar-se amb l'Albert i amb Pedro, sempre que ell sigui el cap. Però no s'ajunta amb Pablo.

Pedro vol ser el cap tant sí com no. Diu que pot aplegar-se amb l'Albert i amb Pablo, però no vol saber res de Mariano.

L'Albert s'aplegaria amb Mariano o amb Pedro –o, preferiblement, amb tots dos alhora–, però tampoc no estima Pablo.

Pablo afirma que només està disposat a aplegar-se amb Pedro, però rebutja a l'Albert i a Mariano (encara que Pedro sospita que el que vol Pablo és fer-se l'amic per robar-li la joguina).

Els dos personatges principals són Mariano i Pedro, però estan barallats i no es parlen. L'Albert i Pablo sí es parlen, però no s'ajunten. És més, tots dos li diuen a Pedro que ha d'elegir si juga amb un o amb l'altre. El cas és que Pedro no en té prou amb ajuntar-se amb l'Albert o amb Pablo, els necessita els dos. Com que Pedro i Mariano no es dirigeixen la paraula, és obligatori trobar una fórmula que contingui tres dels quatre personatges, però els no-ajuntaments creuats creen un laberint sense sortida.

Si t'has fixat bé, Pedro és l'únic amb el qual cap dels altres tres no es declara incompatible. Per això —i perquè es mor de ganes— ha estat nominat per intentar compondre una societat que se sostingui. Però té la mosca darrere l'orella, perquè els de la seva colla, que no paren de fer-li travetes, alhora l'adverteixen: vés amb compte, Pedro, no et volen a tu, volen endrapar-se el nostre entrepà –o el que queda d'ell, perquè a força de mossegades cada cop és més petit. I Pedro pensa que amb aquests amics (es diuen ritualment “companys”) no fa falta tenir enemics.

Així que Pedro s'ha posat a la tasca, tot per la pàtria. La seva primera decisió patriòtica: amb Mariano, ni un xupa-xup. D'entrada la cosa es posa fotuda, perquè si arribés a formar aquesta societat (govern) que busca, necessitaria entendre's amb Mariano o amb els seus per a qualsevol cosa important. Però pensar en el futur és una llauna, anem a la Moncloa com sigui i ja ens buscarem la vida.

Fent cas als seus grans, que miren pel seu bé i li prevenen contra el murri d'en Pablo, Pedro ha parlat primer amb l'Albert. Aquest li ha dit:

Mira, Pedro, crec que podem entendre'ns. Però t'adverteixo de dues coses: primera, sense Mariano no anem enlloc. Ja sé que no us parleu, però si vols jo puc fer de mitjancer. I segona, jo m'ajunto amb tu però no amb Pablo. No em cau malament, però saps?, molts dels que m'han votat vénen de la colla d'en Mariano i odien Pablo: si veuen que m'ajunto amb ell, m'engeguen a passeig i tornen amb Mariano. Una cosa més: tu i jo només sumem 130 cigrons i se'n necessiten 176. Si és per guanyar, podria pensar a deixar-te els meus cigrons. Però si és perquè facis un bonic discurs i perdre, et dono l'abstenció i vas que cremes. Així que tu veuràs si vols anar a la processó amb els teus 89 cigrons, i que et trenquin la cara per tots els cantons.

Després, l'animós Pedro se n'ha anat a veure Pablo. Però el missatge d'aquest ha estat terminant:

Mira, si vols ajuntar-te amb mi, d'acord. Però ha de ser només amb mi i amb els de la meva colla. A mi no em portis l'Albert, que és maco però és de dretes i centralista. Els meus socis, que són molt del seu poble, no se el suporten; i si perdo les meves confluències em quedo en pilotes. Així que res de poligàmies: o l'Albert o jo. Ah, i que ho sàpigues: si ens ajuntem ho repartim tot. Tu president i jo copresident. Per cert, si creus que deixaré que et passis un mes sent l'estrelleta de la funció i marejant-nos tots per fer-te l'estadista, amb mi vas llest. Apa, consulta amb els de la teva colla –que sé que em detesten, però quan necessiten els meus vots per manar al seus pobles, bé que els volen– i quan et decideixis véns i m'ho expliques.

Mentre queia de la figuera, Pedro podria haver cantat a Pablo aquella cançó popular:

Ni contigo ni sin ti

tienen mis males remedio;

contigo porque  me matas

y sin ti porque me muero.

Així que el mes que Pedro li va demanar a l'amic Patxi per negociar –en realitat, per xuclar pantalla pel broc gros–, de sobte se l'hi ha fet llarguíssim. Amb Mariano, no vull. Amb l'Albert vull, però no hi arribo. I amb Pablo m'agradaria però no puc, perquè m'exigeix l'exclusiva. A més, per sumar amb ell hauríem de comptar també amb altra gent que no van a formar societat, sinó a trencar l'empresa comuna i muntar-se-la pel seu compte. Per mi el que faci falta, tu, tot per la pàtria, però si faig això els de la meva colla em maten, que se'ls veuen les ganes i només necessiten un pretext.

El fill del meu amic, que s'havia perdut fa una estona, em va interrompre:

–Escolta, jo et preguntava per Espanya. Aquest país amb cinc milions d'aturats, l'economia malalta i la societat aclaparada per la crisi, les institucions desacreditades, els governants desmoralitzats –en el doble sentit de la paraula– i amb una fractura territorial en potència. Aquest país del qual la gent se'n va perquè ni tan sols el fet de tenir una feina garanteix la subsistència. Aquests personatges de què em parles, han dit alguna cosa sobre això?

–No, per Déu, tot això que dius pot esperar. Això és com un concurs de televisió: tots saben que acabaran utilitzant el comodí del públic. I això és justament el que els paralitza, perquè s'olora en l'ambient que s'està rifant una hòstia a les urnes i ningú no sap ben bé qui se l'emportarà. Tot el que t'he explicat és perquè l'hòstia se l'emporti un altre.

–Ah, perdona, jo creia que parlàvem de gent seriosa, polítics que pensen en el seu país i aquestes coses. Però si falla la matèria primera, ja veig que la cosa té mala solució. Va, vegem una bona pel·li: si es tracta de ficció, almenys que sigui de qualitat.