Fa dies que la rebel·lió sembla descartada. Es diria que apunten a la sedició. Les declaracions d’aquesta setmana de més de 60 agents policials han tingut una sèrie de trets que ha comportat que cadascuna fos pràcticament un calc de la precedent. A part dels continguts, no ha estat infreqüent veure com els fiscals, amb els llavis o amb la vista, resseguien el llibret d’una obra de teatre. Dolenta, però: dolenta pel text, pels actors i pel director.

Totes les declaracions han tingut com a fil comú tres elements: la inacció dels mossos al llocs dels fets, una violència inusitada per part dels ciutadans que, com a tercer element, es traduïen en lesions patides pels policies. Lesions que, llevat d’un cas, no han produït baixes laborals.

S’ha dit una i altra vegada que els mossos no van col·laborar. És més, en algun cas s’ha apuntat que fins i tot semblaven conxorxats amb els manifestants. S’ha afegit que aquests mostraven una violència que es traduïa en càntics, insults, amenaces i mirades d’odi com mai havien vist els agents. Alguns van dir que eren com els que han vist al País Basc. No eren aliens als manifestants "encadenats de braços". Un espectador poc atent podria pensar que portaven cadenes. No. Entrellaçaven els braços, que és molt diferent. O seien a terra, junts. O, dempeus, alçaven les mans. Vist així, no sembla una violència gaire violenta. És el que té violentar el llenguatge.

Les lesions no han generat denúncies específiques en la immensa majoria de casos. Els certificats mèdics són insuficients per agafar-se la baixa laboral i, en moltes ocasiions, potser massa, l’agressor o agressors ni tan sols s’han vist. A part d’això, motos, tanques i cons solcaven el cel. I llambordes, moltes llambordes. Pocs reportatges fotovideogràfics policials, manifesten els declarants.

Quant a objectes expel·lits, hom ha parlat de motos, tanques, cons i llambordes. Ningú no ha aclarit d’on sortien les motos voladores i els altres projectils ni qui els llençava. Només han dit que eren llancívols: pes i dimensions dels objectes i distància del llançadors és un altre misteri.

Es posa l’accent només en un terme, la violència, fet que per si mateix no és delicte. La violència és un mitjà. L’element essencial del delicte és el verb de l’acció, l’aixecament. Sense aixecament no hi ha delicte de rebel·lió ni de sedició

Davant d’aquest presumpte terrabastall només hi ha una detenció, pràcticament cap utilització de les defenses reglamentàries i, en tot cas, una utilització educada, mínima i proporcional de la força. Cap agent va veure cap ciutadà lesionat. Motos voladores, tanques i cons, sí, però. I llambordes.

L’apocalíptica descripció precedent feta a les acusacions s’esvaïa amb les preguntes de les defenses, que, situades al món 2.0, en lloc de notes, a l’hora d’interrogar els agents, contemplaven els vídeos de les seves actuacions. Els vídeos són un tema cada cop més inquietant, perquè no sabem com els veuran, quan els vegin. En tot cas, aquesta mena de preguntes de les defenses van provocar algun estirabot per part de Marchena que, si bé no pot prohibir els estris que empren les defenses, sí que exterioritzen el que veuen als portàtils i a les tauletes digitals amb preguntes incòmodes per als testimonis. Amb aquestes preguntes incòmodes, es veurien privats de la zona de confort on el TS els ha col·locat de forma inusual.

Deia a l’inici que sembla la rebel·lió desplaçada, sembla, reitero. Per contra, sembla, també reitero "sembla", ens acostem a la sedició. Ambdós delictes, ho he deixat molts cops per escatit en aquestes pàgines, són quasi bessons: tots dos requereixen un aixecament públic i violent —rebel·lió— i públic i tumultuós —sedició—. D'aixecament, no se n'ha ha parlat mai ni a les querelles, ni als processaments, ni als escrits d’acusació ni als interrogatoris públics. Mai. Es posa l’accent només en un terme, la violència, fet que per si mateix no és delicte. La violència és un mitjà. L’element essencial del delicte és el verb de l’acció, l’aixecament. Sense aixecament no hi ha delicte de rebel·lió ni de sedició. Aquesta és la llei centenària i així ho ha vist la jurisprudència igualment centenària.

Falta, a més, un altre element impressionable, un delicte plurisubjectiu: un conjunt d’instigadors i una mínima organització. Fins ara no hem sentit res d'això al judici. Bé, sí que sentim amb certa freqüència l’acusació particular interrogar sobre l'organització dels grups que s’encaren amb la policia. La resposta dels agents és que no veuen cap mena d’organització. Ni tan sols per part dels mossos: la majoria de testimonis constaten la seva passivitat, aliens a una intervenció en els fets que relaten. Si hi ha alguna cosa que els espanyols saben és què és un aixecament. I saben perfectament que l’alçament no és fa per omissió, sinó que es duu a terme activament i decididament. Veurem.

Rodalies

Va declarar el número dos del servei de policia judicial de la Guàrdia Civil. Com el seu cap, va ser condemnat per tortures, aquest, però amb més sort, ja que el TS, per una sentència de la sala de la en formaven part dos dels magistrats de la Sala del procés, el va absoldre. Lamentablement per al Regne d’Espanya, les víctimes van recórrer a Estrasburg i van guanyar: es va condemnar a l’estat demandat per no haver investigat prou les denúncies de maltractament. La del Tribunal d’Estrasburg és una doctrina constant. El jutge Marlaska, ara a serveis especials i ministre de l’Interior, en porta tres.

Sense treure importància a aquest conglomerat judicial poc atent a la investigació, i sense reserves i fins als fons a les denúncies contra policies per maltractament, hi ha una qüestió molt més preocupant. Em refereixo a quina credibilitat mereixen els policies, els dos caps de la policia judicial condemnats o implicats seriosament en temes de tortures a detinguts.

Podem posar la mà al foc per agents policials que no han tingut manies a l’hora d’infligir constrenyiments físics i morals als detinguts a fi d’obtenir declaracions que quadressin amb les seves tesis? Es pot confiar que en els seus atestats, notes i informes escrits o despatxos verbals amb els jutges instructors i els fiscals de la causa han estat seràficament al costat de la veritat? La pèrdua de confiança és mala cosa. Molt dolenta.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (11) Tanta sobreactuació embafa Joan J. Queralt
Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (10) López i Molinero anul·len la massa Joan J. Queralt