Enguany va acabar Bosch (llegeixi's com la marca d’electrodomèstics, no en va el nom del personatge és Hieronymus 'Harry' Bosch), 7 temporades i 68 capítols que ens ha ofert Amazon Prime. La sèrie realment va acabar al juny passat. Restem a l’espera de l’spin-off, que diuen que s'ha de començar a rodar. Bosch hi farà d’investigador privat de l’advocada Honey "Money" Chandler, una de les protes en la segona part de la sèrie.

Llevat d’excepcions, fixar-se amb literatura o cinematografia de lladres i serenos fa poc intel·lectual. Afirmació falsa. Primer, les novel·les i algunes de les seves adaptacions a pantalla són obres mestres. En segon terme, sembla que passar-s’ho bé, distreure’ns amb coses en aparença banals –o banals directament– sigui un pecat. Quin mal ha fet –i encara fa– l’educació judeocristiana amb la seva cultura del sacrifici, absència de colors –o és blanc o és negre– i l’avorriment soporífer. Passar-s’ho bé és una de les primerenques obligacions de ésser humà: en fer-nos més feliços, fem més feliços la resta, que ja és prou fumuda la vida per, a sobre, practicar i brandar el cilici cultural.

Bosch és una bona sèrie de polis, tirant a molt bona a cada temporada i, al final, arriba a l’excel·lència. Es tracta d’una mena de neopolar (certs tocs existencialistes hi són palesos) que, de la mà de l’autor de les novel·les que la sèrie adapta, Michael Connelly, i del productor Eric Overmyer, l’ex-showrunner principal de la suprema The Wire, recrea un món social, polític i policial on la corrupció és present, l’ètica professional és de geometria variable i no sempre tots gaudeixen d’un sentit de justícia natural compartible. Los Angeles, ciutat i el seu desert, n’és també protagonista. Per moments, recorda la Bay City de Raymond Chandler. Aquí, però, la moral és menys sibarita i molt més, diguem-ne, funcional.

L’interès de la sèrie rau en les històries subjacents: les vides dels propis protes, les seves famílies, els casos eterns que tenen un grapat de fans que els volen enterrar, els polítics remenant la cua allà on no cal i no pocs polis encantats a fer de cua i així o ascendir o amagar les seves pròpies vergonyes. A més, per acabar-ho d’adobar, els conflictes de competències intrapolicials i amb el xèrif de Los Angeles (respon de l’àrea metropolitana de la ciutat, de la seguretat dels seus tribunals i del transport de presos) i amb l'FBI i amb la DEA estan a l’ordre del dia. Molts cops l’interès del cos o l’interès polític dels caps dels cossos -on comencen i acaben no és gens clar ni allà ni aquí- van per davant i fan capotar unes quantes investigacions.

Aquest batibull dels esmentats Overmyer i Connelly i una colla de figures de l’escriptura i de la producció (els mateixos creadors li sovintegen la ploma) ha tingut també un bon grapat de directors com, entre d’altres, els acreditats Alex Zakrzewski, Ernest Dickerson, Daisy von Scherler Mayer o Aaron Lipstadt. Té quatre protagonistes. El principal, el cara de pal Titus Welliver (en el seu primer prota de la seva carrera als 51 anys, i també, a mida que avança la sèrie és productor), Jamie Hector (el seu company: Jerome "Jerry" Edgar), l’intimidador Lance Reddick (el peculiar cap de policia Irvin Irving) -els dos importats de The Wire- i l’espectacular (la persona està sincronitzada amb el personatge, d’adolescent a dona jove) Madison Lintz, subtil, elegant, d’intel·ligència sense estridències, com a filla de Bosch, Maddie. Llevat de Lintz, són actors que porten al límit la inexpressivitat, dominant el hieratisme pràcticament a la perfecció: sempre cara de mala lluna o hieràtics, sense més emocions que fer por. La producció -esplèndida, amb un munt de productors executius, guionistes i directors, com he dit- dona el que vol donar, distanciament i estoïcisme i, segons com, fúria.

L’elenc de secundaris -en papers, no en categoria actoral- és literalment brutal. Som davant d’una sèrie coral que dona pas a molts personatges i a les seves històries personals i professionals: mesquinesa, masclisme, homofòbia, racisme, ineptitud, foscos passats i foscos presents. La per mi gran Amy Aquino està de massa bon rotllo -segurament el que li demanaven- i el personatge donava més de si. Un dels pocs peròs. L’acompanya un reguitzell de conegudes cares de la pantalla, tan se val si és una intervenció episòdica o aparicions recurrents. Així, Sarah Clarke, Brent Sexton, Jeri Ryan, Paul Calderón, Matthew Lillard, Winter Ave Zoli, John Getz, John Ales, Ryan Hurst, Jacqueline Obradors, Chris Vance, Richard Brooks. I, per cloure aquest mosaic, la cada vegada més influent a la sèrie, Mimi Rogers, com l’advocada Chandler. Com a punt final -se sabrà la raó de l’esment si es veu la sèrie-, Bess Armstrong com la jutgessa Dona Sobel.

Un parell de detalls més. D’entrada, uns crèdits de primera subratllats amb "Can't Let Go" dels indies Caught A Ghost. Llàstima que no figurin als crèdits alguns dels temes de jazz que hi sonen. Els discs tenen la seva importància en tota la sèrie. I l’esplèndida casa de Bosch, com a últim detall.

I un esment especial per la seva qualitat i afany pel treball fet com cal a la traductora Olga Parera. Els traductors i dobladors són els grans oblidats del boom de les sèries a casa nostra.