En qualsevol negociació el soroll i els esquinçaments de vestidures dels propis, dels que haurien d’ajudar a qui seu a les diferents meses, és inevitable. Quasi forma part del medi ambient negociador. En moltes ocasiones té cert teatre, no sempre de qualitat, per dramatitzar les converses. Va de soi.

El que ja no és tan corrent és que darrere de les banquetes de negociació, els propis —no els de l’altra banda— bombardegen qui, amb les dents ben tancades, es seu a encetar vies per una sortida al conflicte que, fins al moment, havia estat al marge de la política.

Els reaccionaris, en política, es delaten de seguida: no volen cap canvi, l’statu quo els prova de meravella. I no es limiten a la inèrcia, sinó que reaccionen (d’ací el nom) sense miraments i juguen virulentament a la contra, en ocasions, com passa ara en les converses a tres pistes que és on es debat un inici de desbloqueig institucional a Espanya.

Ara per ara —i sense pecar de cínics— malgrat que tot pot empitjorar, els atacs més durs contra les converses venen del bàndol dels que es presenten com a quinta essència del constitucionalisme: ni més ni menys s’han autotitulat pares de la Constitució. Gents abans o ara del PSOE, de la UCD i del PP han tocat a sometent.

El sindicat de gerros xinesos, gaudint de confortables jubilacions i sense arriscar res, torna a la lluita. Lluita de saló tot s’ha de dir. Així vol pressionar sense cap mena de vergonya per mantenir una situació de conflicte a la que ells, amb la seva ja caduca transició, han contribuït de forma més que considerable. Seran, si així volen ser considerats, els pares de la Constitució —sembla que els ciutadans no van tenir-hi res a dir—, però també són pares del desori actual. Una mica més de modèstia i més discreció no els aniria gens malament.

En les confrontacions, malgrat tots els distintius que cadascú llueixi, el que determina la condició dels intervinents, el que delata el seu veritable posicionament, és veure al costat de qui són. Podran dir el que vulguin però queda palès a qui fan costat, amb qui fan foc creuat o a qui habiliten passadissos de fugida o de subministraments.

El sindicat de gerros xinesos està arrenglerat amb la caverna política i mediàtica. Aquesta és la realitat. Les negociacions PSOE-ERC els molesten i molt. És compressible, encara que no ho és tant com quan tothom li demanava una abstenció gratis i prèviament havien rebut gratis total els vots per promoure a la presidència del govern al actual president en funcions.

Aquesta iracunda resposta en el moment actual té, a parer meu, quelcom que no encaixa. El que sembla que realment desferma els més profunds dimonis no és la negociació amb els republicans. El que els fa mal —i ja tenen acreditat tant ells com els seus mandants últims— és la possibilitat un govern (lleugerament) d’esquerres, per primer cop des del 1939. Això és el que no els deixava dormir. I pel que sembla tampoc ara els ho deixa fer.

El silenci negociador entre PSOE i Unidas Podemos, indici seriós que la coalició governamental va per bon camí, és el que realment els inquieta i molt. Al sindicat de gerros xinesos i, reitero, als seus mandants. No serà curt ni fàcil aquest camí, però un cop constituïda aquesta, tot apunta que les abstencions, que no seran a canvi de res, cauran com fruita madura. Tampoc serà fàcil. La necessitat, però, és virtut.

Així és. Si Sánchez vol seguir al capdavant del govern i si Iglesias segueix recolzant-lo, les negociacions de geometria variable per dur a terme el treball de la legislatura continuarà. Aquesta és, a hores d’ara, l’única supervivència possible de l’esquerra. És feixuga, però és supervivència. L'esquerra sembla que se n'ha adonat. I les dretes, amb els nous desfermats reforços, també.

L’insomni d’alguns està servit. Potser algun gerro trencat o, si més no, esquinçat, els ajudi a agafar un xic la son.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gonzalo Boye
Opinió Trampes al solitari Gonzalo Boye
Marta Roqueta
Opinió Nena repel·lent Marta Roqueta