Després de la setmana blanca, millor dit, després de setmanes en blanc, l’expectació del judici al procés se centrava en la quinzena verda, és a dir, en les declaracions dels testimonis provinents de la Guàrdia Civil, testimonis de càrrec de les acusacions.

Els exegetes d’una estratègia que no s’ha demostrat tal ens prevenien. Així, després de les setmanes de les declaracions dels processats, que no van, és clar, donar suport a les tesis de les acusacions, lògicament poca cosa. Però després van venir els testimonis dels polítics i d’alts comandaments policials, encapçalats per Rajoy i altres dels seus i, com segurament eren tots fervorosos lectors de Carlo Goldoni, l’autor de Pinotxo, o de memòria aleatòria, tampoc van tenir lloc els millors moments per les acusacions.

Van venir després empleats ―no sempre els idonis per a la causa― de diverses subministradores de la Generalitat i, novament, les acusacions no van aconseguir arrencar-los cap encàrrec facturat ni, en ocasions, ni tan sols, qui va fer els encàrrecs per al referèndum de l'1-O.

Entremig, polítics i (ex)alts càrrecs de la Generalitat en cap moment van abonar les pretensions de delicte. Ni tan sols, malgrat el que pugui semblar, la desobediència.

Però, calla!, comença a declarar la plana major dels Mossos. El truncat testimoni del comissari general d’Informació, Castellví, en una primera lectura, va acabar en un aparent triomf de les tesis per les quals hom ha obert el judici. Ja vaig dir que el testimoni del comissari Castellví no havia anat malament, el que es va confirmar en reprendre, a la setmana següent, la seva declaració. La traca final la va servir el major Trapero: no només van manifestar els integrants de la prefectura policial catalana, en dues reunions, al president Puigdemont i altres membres del seu gabinet, per una banda, el malestar del cos per la deriva política, sinó que, per altra, van expressar obertament que respectarien les ordres judicials. Resposta del president: “Facin el que hagin de fer”. Però només això. Trapero es va posar a disposició de la justícia catalana (president del TSJ i fiscal en cap). Com a apoteosi final, llança que tenien un pla per detenir el Govern, confeccionat el 25 d’octubre. Gens bé per a les acusacions: la força armada esvaïda.

Però, com no hi ha mal que cent anys duri, aquesta setmana, la primera de la quinzena verda, la remuntada flotava en l’ambient. Per fi arribava l’hora de les acusacions.

No consten als atestats ni els insults ni les amenaces ni les lesions

Què hem sentit aquesta setmana? Doncs un terror inusitat viscut pels agents de la Guàrdia Civil, que han patit un odi que, fins i tot recordava ―segons relats aliens dels més vells― els temps del País Basc, nul ajut per part de Mossos, masses (entre 10 i 300 persones, segons els casos) que oposaven ferotge resistència (asseguts a terra amb els braços entrellaçats), pluja d’ampolles (dues comptabilitzades) i múltiples agressions violentes que, curiosament, no van motivar la utilització de les defenses reglamentàries de les forces policials ni, encara menys, l’ús d’armes de foc per tal de defensar-se els servidors públics policials tan desmesuradament agredits, amenaçats i insultats.

Aquests relats, amb poques preguntes, van ser seriosament qüestionats per les defenses: no consten als atestats ni els insults ni les amenaces ni les lesions. De lesions no en consten, perquè, pel que es veu, els catalans agredeixen sense fer mal.

Eren els mateixos agents que feien informes de com estaven vinculades les webs referendàries i similars de la Generalitat, però no saben què és un proxy ni el llenguatge informàtic de l’administració catalana. Eren els mateixos que deien que no calia ordre judicial per entrar en un magatzem perquè la Guàrdia Civil és policia administrativa; resulta, però, que cap administració va ordenar res i que, en tot cas, era per ordres de la fiscalia, que no és cap administració. Eren els mateixos que sortien d’un petit embús provocat per uns pocs ciutadans sense ajut dels Mossos, però són els que els obren pas i retiren alguns dels asseguts a terra.

És més: quina podria ser la causa que, a preguntes de les defenses ―molts cops precedides per preguntes de l’acusació popular que desbaraten les seves tesis―, els agents semblaven patir ceguera (no ho havien vist), sordesa (no ho havien sentit) i, molt freqüentment, amnèsia?

Tanmateix, alguns dels declarants van explicar que, encarregats de l'escorcoll d’Hisenda, a la Gran Via, al costat del Coliseum, van anar el dia anterior al 20-S per reconèixer el terreny. Veient que no es podia aparcar al carrer, van fer-ho al pàrquing de l’edifici. Una previsió anàloga va mostrar qui va escorcollar Treball i no van tenir cap problema per sortir pel pàrquing de l’edifici del costat. Altres, finalment, van dir que els Mossos van actuar molt professionalment. Una bona macedònia.

Oblidem, però, el desmuntatge de les declaracions. Mantinguem-les. Íntegres. Sense restriccions. Augmentem-les, si volem. Serien prova de càrrec per condemnar en un estat de dret? Vejam. La prova ha de demostrar el relat de les acusacions. Aquí hom acusa de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència.

Deixant, per ara, de banda la desobediència, comencem per les quasi siameses rebel·lió/sedició. Es pot imputar quelcom del que va passar a diverses poblacions, en registres i votacions, als acusats? Quina prova apuntala l’aixecament públic i violent o l’aixecament públic i tumultuari i que aquest aixecament va ser planejat i dirigit pels que seuen a les cadires de vellut de la sala de plens del TS?

Al marge de la constitucionalitat del procediment, de com han arribat a la causa l’Enfocats i la moleskine, ningú ha provat la seva autoria ni relat de cap fet violent, ni tan sols d’una ocupació pacífica d’institucions un dia concret i amb desplegament concret. Òbviament no parlen d’armes ni coses per l’estil. No és estrany, però, que uns independentistes parlin d’independència. Al cap i a la fi, no hi ha atribució d’accions a dur a terme a cap persona ni quins poden ser els caps. Parlar-ne, però, en una democràcia declarada no militant no és delicte.

Atès que els declarants van reconèixer que els grups que els obstaculitzaven no semblaven organitzats, no es poden considerar emissaris dels rebels que estan sotmesos a judici. I, en fi, tots els escorcolls es van dur a terme. En algun cas, va costar sortir dels llocs una mica, però això, recordem-ho, no és un fet inhabitual i la policia, com en els casos dels desnonaments, ja hi compta. Potser sigui un tema de manca de planificació i d’un excés d’arrogància.

Quina podria ser la causa que, a preguntes de les defenses, els agents semblaven patir ceguera, sordesa i, molt freqüentment, amnèsia?

De la malversació tampoc es va treure l’aigua clara; bé, ni clara ni bruta. Sobres i targetes censals n’hi havia. Cartells pro-referèndum també. Però no s’ha trobat qui va fer els encàrrecs ni qui el va pagar. Tot apunta que no va ser la Generalitat. Ho corroborà Montoro i el seu aplicat subsecretari, llevat, és clar, com tot en la vida, que els enganyessin i que funcionaris de la Generalitat haguessin sortejat els controls ministerials. Ni ho van trobar quan, poc temps després, via 155, van ocupar la Generalitat. La distracció de diners públics era el que s'havia de provar i no s’ha provat res.

De tota manera, el tema estrella de la setmana ―i ha vingut per quedar-se― és la qüestió dels vídeos. Marchena, el president del judici, s’ha inventat una regla, que ha reiterat que és per unanimitat de la sala, quelcom insòlit en la pràctica. La innovació rau que no es pot confrontar el testimoni amb documents (papers o audiovisuals). Òbviament, si es confronta el testimoni no és ni per fer comentaris ni cinefòrum. O bé és per ajudar-lo en una llacuna mental o per destruir la seva credibilitat. Si el document l’ha signat o no, és un fet: no requereix cap comentari; si els Mossos van obrir un passadís de seguretat o no, en mostrar el vídeo, es demostra que falta a la veritat.

Aquesta nova regla (no té previsió legal) remet al moment de la prova documental a la lectura i/o vídeo-audició de la paperassa física i digital que obra a la causa. Però aleshores, d’ací a un parell o tres de mesos on seran els testimonis? Certament caldrà, perdent tota la irrenunciable immediació que integra el dret a un procés públic amb totes les garanties, una doble pantalla. La primera per projectar el document i confrontar-lo en una segona amb el que ha dit el testimoni. Mal exemple per la justícia ordinària que compleix amb dignitat la seva funció.

Admetent, dialècticament com hem fet abans, que la llei pogués donar peu a aquesta esquizofrènica interpretació. Xoca aquesta lectura contra el dret de defensa previst en la Convenció europea de Drets de l'Home, en concret del seu article 6. 3. d), és a dir, l’acusat no ha pogut interrogar en deguda forma el testimoni de càrrec. Restricció aquesta obertament contrària a la norma europea

No tan sols la citada convenció és dret vigent a Espanya, és a dir, que s’aplica directament com qualsevol altra norma estatal, sinó que, en virtut de l’article 10. 2 de la Constitució, és obligada la interpretació conforme a la jurisprudència internacional sobre aquesta matèria. Aquesta greu vulneració serà sens dubte un dels cavalls de batalla a Estrasburg, si el TC no ho resol quan es presenti ―tant de bo que no fos necessària!― l’empara corresponent.

Rodalies

1) Hem sabut d’una causa secreta, des de, com a mínim, 2016, contra als càrrecs de la Generalitat

2) Ja hem sentit el que el major Trapero, el 23 de febrer del 2018, va dir a la jutgessa central d’instrucció, a la seva declaració: que tenien un pla per detenir Puigdemont i el seu govern. I el ministeri fiscal fent veure que no ho sabia. Més conseqüències per a Estrasburg.

Joan J. Queralt
El judici i rodalies (7) Intel·ligència... i mala fe Joan J. Queralt
Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (6) Abraçar fum Joan J. Queralt