Com segurament no podia ser d'altra manera coneixent els actors d’aquesta intriga palatina en què es volen convertir les escoltes, totes, del CNI des del punt i moment en què el mateix govern espanyol, el 2 de maig, es va presentar com a víctima d’observacions il·legals i externes. En el debat d’ahir, el president Sánchez no va donar cap dada que posés llum a la foscor de l’espionatge denunciat per Citizen Lab, el qual ha considerat en la seva primera intervenció com a poc fiable. Ha proclamat que el CNI estava i està triplement, i per tant, suficientment, controlat; és a dir, políticament, econòmicament i judicialment. Res, doncs, al marge de la llei. Per això, de reformar el CNI, més enllà de la promesa de reformes legals perifèriques —essencials, però perifèriques—, res. Aquesta és la primera mancança en la compareixença de Sánchez: res dit sobre les línies mestres d’una reforma radical dels serveis d’intel·ligència espanyols. Reforma que ha de començar per dues vies simultànies. Així, desmilitaritzar-los i fer-los dependre exclusivament de l’autoritat civil, sense que el ministeri de Defensa sigui la cartera de la qual pengi orgànicament. I, d'altra banda, dividir els serveis d’intel·ligència en dos: el de seguretat exterior i el de seguretat interior. Tot i establir canals de comunicacions entre ambdós departaments, aquests haurien de ser dos serveis radicalment separats en organització, personal, finançament i destí de les seves informacions.

Així, una branca vetllaria per la seguretat contra amenaces provinents de l’exterior i l’altra d’amenaces provinents de l’interior. Cap d’aquestes branques —ni cap altra— podria dur a terme observacions i encara menys intrusions en els drets de ciutadans espanyols que visquin dins del marc legal. Per tant, ni espiar partits polítics ni sindicats legals, per exemple, ni vulnerar el dret de defensa, espiant els advocats dels espiats o espiables. Si es prepara la comissió de delictes, és competència exclusiva de les forces policials, que, sota els manaments del jutge d’instrucció competent, desenvolupen la seva feina. Dit això, veiem quines han estat les seves principals manifestacions. La primera —i ja avançada pels mitjans abans de la compareixença— ha estat la de refer la llei de secrets oficials de 1968. Fer aquesta proclama i no presentar el projecte és un nou brindis al sol, apte només per la parròquia pròpia que es nodreix amb la fe del carboner.

Els canvis legislatius en matèria del CNI que no siguin la seva desaparició i reestructuració conforme als moderns serveis d’intel·ligència, resulta, com he dit, fer el mateix davant el mateix problema amb el mateix personal, amb la qual cosa res pot canviar de manera rellevant. Organismes internacionals independents i la mateixa jurisprudència europea —de l’espanyola no hi ha una línia, el que no deixa de ser curiós— ofereixen prou material per donar a les reformes ignotes que es plantegen el calat requerit en una veritable democràcia avançada i no només de nom. Vendre etiquetes sense contingut és propi de botigues de tot a cent.

El misteri continua. Continua per voluntat del govern espanyol, que pot desclassificar totes aquestes informacions. Les conseqüències polítiques, però, podrien ser desastroses i acabar amb més d’una carrera administrativa i política. I, potser, posar el règim al caire del penya-segat. Podria ser. Però són preguntes legítimes que en una democràcia han de ser plantejades i rebre respostes sense embuts.

Com a qüestions de fons aquestes dues absències pesen com dues lloses lapidàries sobre el no-contingut del discurs parlamentari d’ahir. Sobre la més cridanera, les escoltes concretes que són objecte de la compareixença parlamentària, el silenci i l’obscuritat han estat encara més alarmants.

Es tracta de la directriu d’intel·ligència i la seva operativitat. Sánchez, com no podia ser altrament, ha reconegut que va emetre una directiva d’intel·ligència amb un contingut que, podent-lo revelar, no ho ha fet. Es pot inferir de les seves paraules, en connexió amb les de la ministra de Defensa al Congrés el 28 d’abril passat, que calia investigar els independentistes. El motiu: fets tals com l’assalt a l’aeroport —no consten els danys!—, sabotatges —inespecífics— i crema de containers(!)... Per això calia espiar Pere Aragonès o Gonzalo Boye? I les dates: 2019, 2020, 2021? Coincidents amb fets dels quals no han estat mai imputats judicialment ni de lluny? O el que es volia era saber què pensaven de la taula de diàleg, de les investidures, o esbrinar estratègies defensa?

Donem-li a Sánchez, però, el benefici del dubte. Les seves directives d’intel·ligència eren prou genèriques per poder observar i, arribat el cas, practicar intrusions en els drets fonamentals: només domicili i comunicacions, d'acord amb la llei (per cert, en entrar als smartphones, no s’ha captat més que les comunicacions? Res dels contactes, agendes, documents...?). L’operatiu és cosa del CNI sense que el govern espanyol li doni instruccions precises al respecte. Admetem-ho a títol d’hipòtesi.

Així salta la segona qüestió, que en si mateixa no és secreta i de la que ningú va parlar ahir al Congrés, molt menys encara el president del govern espanyol. La pregunta a fer era: què feien la ministra de Defensa, Robles, i el president del govern espanyol, Sánchez, quan, en despatxar amb els directius del CNI, els hi presentaven els resultats de les seves investigacions? Què deien quan veien que s’havien espiat (adversaris) polítics, advocats, periodistes, membres de la societat civil...? Què deien? Rebien encantats els informes i adequaven llurs quefers polítics a les noves informacions? O, tant o més inquietant que això: el CNI no va informar mai ni Robles ni Sánchez, els seus superiors, del resultat d’aquestes intrusives investigacions?

El misteri continua. Continua per voluntat del govern espanyol, que pot desclassificar totes aquestes informacions. Les conseqüències polítiques, però, podrien ser desastroses i acabar amb més d’una carrera administrativa i política. I, potser, posar el règim al caire del penya-segat. Podria ser. Però són preguntes legítimes que en una democràcia han de ser plantejades i rebre respostes sense embuts.

O serà que les democràcies avançades ho són només en mantenir els secrets de les vulneracions dels pilars més elementals del sistema?