El jutge instructor del TS ha decretat el manteniment de la presó provisional sense fiança per a Jordi Sánchez. A més, li ha denegat el permís per acudir al Parlament el proper dilluns dia 12 i presentar-se com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Cap de les dues resolucions són acceptables; ni jurídicament ni política.

En plena batussa del lawfare som on érem, però un xic més enfonsats. En primer lloc, en denegar la llibertat condicional, la resolució es fonamenta en el perill de reiteració delictiva dels delictes d'imputats que, sorprenentment, no són esmentats. Qui llegeixi aquesta peça com la primera de la causa no sabrà de quins delictes hom està parlant.

Tal absència no és un tema menor. No ho és per dues qüestions. D’una banda, reitero un cop més que, als delictes de rebel·lió i sedició, l’element central és l’aixecament, públic i violent o tumultuari, respectivament. Aixecament és el mot, és el verb nuclear de la configuració del delicte. La resta de paraules que utilitza el legislador per confeccionar el que tècnicament denominen tipus penals complementen, limiten, precisen... com ha de ser aixecament.

L’aixecament és un terme natural, de fàcil compressió, sense necessitat d’una interpretació jurídica més polida. Aixecament és una altra paraula que no surt a les resolucions judicials. En surten d’altres, però que per elles mateixes o no són constitutives dels delictes objecte del procés o, directament, són penalment irrellevants.

Per la seva part, la malversació, després de l’informe del govern central presentat al Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona —tres jutjats entenen d’un mateix fet, reitero, és molt més que un disbarat irregular—, la malversació, dic, es diria descartada.

En denegar la llibertat condicional, la resolució es fonamenta en el perill de reiteració delictiva dels delictes d'imputats que, sorprenentment, no són esmentats

L’altra qüestió que crida l’atenció pel fet de no esmentar els delictes imputats a Jordi Sànchez que poden fer que el presoner, de ser excarcerat, reincidís, és el seu credo independentista, i no cap altre aspecte. Tanmateix, ser independentista, proclamar-ho i voler implementar la independència no sols no és delicte, sinó que, com tenen reiterat els propis tribunals espanyols, és legítim.

La darrera resolució de l’instructor del TS esmerça una bona part de les seves línies a fer una biografia ideològica de Jordi Sànchez. Passa d’una independència, sembla que assumible, a una independència abrandada i procliu a la violència o a preveure la violència. Prova d’aquesta violència —sense que es pugui imputar cap acte violent concret al candidat a la Presidència de la Generalitat— són fets que el jutge qualifica de violents: des de pujar (en acord amb la força actuant a la Conselleria d’Economia) a un vehicle policial per demanar que la gent marxés a casa a una sèrie de lesions a diferents agents policials l'1-O, que es descriuen, però de les quals no es refereix el concret resultat lesiu, és a dir, els dies de baixa o incapacitat.

El trampós avantatge que tenen els delictes de rebel·lió i sedició rau que de, forma matussera, es podria imputar als seus dirigents els diversos delictes que les masses duguin a terme. Els capitostos rebels o sediciosos podrien ser, il·legítimament però, castigats —encara que en fossin aliens— per aquesta riuada d’infraccions. Per això aquest silenci vergonyant que dona per sobreentès uns delictes que no s’esmenten, perquè tothom en seria sabedor, per així dir-ho.

Ser independentista, proclamar-ho i voler implementar la independència no sols no és delicte, sinó que, com tenen reiterat els propis tribunals espanyols, és legítim

La segona part de la interlocutòria és molt més política, ja que atenta tant contra el dret que no té restringit Jordi Sànchez de ser, en tant que diputat, candidat a la Presidència de la Generalitat, com al dret dels ciutadans a participar en els afers públics mitjançant els seus representants legítims. I no només això: hom altera el resultat de les eleccions i de la voluntat de la cambra, lesionant de ple la seva constitucional autonomia.

Per justificar aquesta negativa a permetre la compareixença del candidat en la sessió d’investidura hom addueix la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Estalvio la reiteració de les cites a les resolucions. La raó és clara, doblement clara. D’una banda, totes les resolucions que se citen en què el TEDH ha validat restriccions polítiques als presos, ho ha fet sobre legislacions nacionals que preveien aquestes limitacions. La discussió jurídica versava sobre si les limitacions eren proporcionades o no o si la ponderació entre la situació de pres preventiu i els drets polítics s’havia fet correctament. En el cas espanyol això és sobrer: no hi ha cap limitació de drets polítics als presos provisionals. Fi del debat.

A més, en segon lloc, l'article 53 del Conveni Europeu de drets humans estableix: “Cap de les disposicions del present Conveni no serà interpretada en el sentit de limitar o vulnerar els drets humans i les llibertats fonamentals que podrien ser reconeguts conformement a les lleis de qualsevol Alta Part contractant o a tot altre conveni del qual aquesta sigui part”. És a dir, la Convenció Europea és un text legal de mínims, no de màxims; no habilita, per tant, a restringir drets més amplis reconeguts a les lleis nacionals.

El que s’observa, i fa feredat, és una comunió ideològica entre determinats titulars del poder judicial i del poder executiu

Sent això cabdal, ho és més el fonament jurídic tretzè de la resolució que parla molt i molt clar per si sol, quan la defensa del candidat al·lega el precedent d’un processat etarra, Juan Carlos Yoldi, a la lehendakaritza al 1987. En efecte, l’audiència de Pamplona el va permetre assistir al ple i seguir els tràmits establerts amb tota normalitat.

Doncs bé, aquest precedent, per un presumpte terrorista en aquell moment, no té cap efecte en el cas que ens ocupa. Ni té cap mena de rellevància. Dins d’una comparativa molt directa, la sospita de pertinença a banda armada i tinença d’explosius, com no és susceptible, segons la interlocutòria d’ahir divendres, de reproduir-se en el debat d’investidura, se li va donar el permís. La qual cosa, al cap i a la fi, situa, com ens temíem, el terrorisme un esglaó de perillositat per sota de l’independentisme, malgrat alguna escridassada judicialment invocada, substancialment pacífica. Llegeixi, sisplau, el lector:

“Pese a la similitud de los casos, los delitos que se imputaban a Juan Carlos Yoldi y por los que se encontraba en prisión preventiva, era los de pertenencia a banda armada y depósito de armas. Se trataba por tanto –como ya expresó el Ministerio Fiscal con ocasión de otros permisos que ha interesado anteriormente el Sr. Sánchez-, de delitos cuya comisión no se favorece en el debate parlamentario para el que se otorgó el permiso. Es más, se trata de comportamientos delictivos que no verían potenciado su riesgo de su reiteración en la eventualidad de que el permiso condujera a un mayoritario apoyo parlamentario a su candidatura.”

Res més a dir llevat d’una conclusió general. Espanya fins fa uns anys, fins a l’arribada de la involució política autoritària, era, malgrat tot, un estat de dret. Es respectava raonablement la separació de poders, el sotmetiment dels poders a l’imperi de la llei i a cert grau de responsabilitat dels mateixos. D’un temps ençà, el fràgil equilibri que suposa l’estat de dret palesa alarmants escletxes. I el més alarmant encara és que hi contribueixen alguns titulars de certs òrgans judicials que són, precisament, els màxims encarregats de posar ratlla als abusos dels altres poders de l’estat, singularment, de l’executiu.

Més greu encara no és que es tracti d’una certa complicitat judicial amb el mainstream autoritari i regressiu, per, posem per cas, covardia, desídia o ignorància de les normes o fins i tot per pressions inconfessables. El que s’observa, i fa feredat, és una comunió ideològica entre determinats titulars del poder judicial i del poder executiu. Clar que Lesmes, el president del CGPJ, va dir amb ocasió de la inauguració de l’any judicial al setembre del 2017, que la base de l’estat de dret era la unitat d’Espanya. Plantejat així, creant una nova font normativa, el que queda per endavant no té pinta de ser fàcil.