Novament, el Tribunal Suprem (TS) ha tractat a qui té els seus drets polítics intactes com si no els tingués. Jordi Sànchez no ha pogut presentar personalment la seva candidatura davant el Parlament per una decisió judicial que, al cap i a la fi, el considera perillós per al sistema i el tracta com si ja estigués processat i pres en ferm i suspens en la seva condició de parlamentari o ja condemnat.

La resolució de dijous passat reincideix en tots els defectes que s’han anat posant de relleu, tot començant per la manca de l'element essencial del delicte de rebel·lió: l’aixecament públic. Fer passar un relatat de violència inexistent (qualificar d’actes de violència l’exercici del dret de manifestació, per exemple) com a substitut de l’element basal de l’esmentat delicte que és l’aixecament, si no fos per la tragèdia personal i col·lectiva que suposa, faria riure.

De moment, els alemanys no ho han comprat i no hi ha indicis de compra per part d’altres mercats jurídics com són l’escocès o el belga, sense oblidar el suís, que veu un delicte polític —exclòs, per tant, de l’extradició—, ni el finlandès, que no va entendre res perquè l’idioma en què van fer la petició d’auxili judicial no és el que contempla la regulació europea.

Després de tornar a fer una relació de fets tan tediosa com quimèrica (formen part de la rebel·lió les Diades!), el motiu de no deixar que el parlamentari Sànchez presenti en el Parlament la seva candidatura rau que és membre d’una candidatura que propugna la independència i que, en cas de sortir elegit, pot tornar a reincidir en el que el jutge creu que són delictes.

Impedir que el diputat Sànchez pugui ser candidat a la Presidència de la Generalitat deixa sense representació política més de 2.000.000 de catalans

Tanmateix, l’instructor afirma, contradictòriament, que no és un una causa política i que el candidat té, ara per ara, tots els seus drets polítics intactes, ja que la seva candidatura no va ser impugnada. Bé, intactes tampoc, sinó la major part, cosa que el TS considera el més normal del món.

La resolució manté que la major part dels seus drets resta subsistent, perquè el diputat Sànchez pot exercir de parlamentari votant... però no presentar la seva candidatura. És un tema menor, sembla que el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, en admetre la seva queixa, donés 6 mesos al govern i a l’interessat per aportar tota la documentació que volguessin al respecte i que s’instés el govern central a facilitar sense entrebancs els drets polítics del candidat Sànchez.

La qüestió és menor, quasi minúscula, pel TS. Ho és fins al punt que no considera obligatòria per Espanya l’observança de les previsions del citat Comitè —Espanya porta diverses condemnes per diversos motius: des de Mario Conde a violència de gènere—. Com pot no ser obligatori acomplir una resolució, que es rep perquè s’ha assumit voluntàriament aquesta obligació, de l’esmentat organisme de les Nacions Unides? Molt fàcil: perquè les Nacions Unides i molt especialment aquest Comitè no tenen cap mitjà coercitiu per imposar els seus dictàmens. No és, doncs, un tema de vinculabilitat, sinó de força. De força, per aquestes contrades, uns en saben molt i altres en pateixen molt també.

Amb aquest tipus d’argumentació la causa adquireix una coloració, forma i contingut polític, perversament polític. Per què? Doncs perquè impedir que el diputat Sànchez pugui ser candidat a la Presidència de la Generalitat deixa sense representació política més de 2.000.000 de catalans.

La majoria d’electors són les víctimes d’aquesta forma inassumible d’administrar el dret penal i de substituir la política pels jutjats

No es pot, ara per ara, il·legalitzar-los a tots, però el ministeri fiscal o un acusador popular i un jutge d’instrucció —recolzats quan convingui pel TC— poden mitjançant la prestació d’una querella i la seva admissió a tràmit, per exemple, delicte de rebel·lió, que com sabem a Espanya sembla ser la cosa més fàcil del món, decretar la presó i deixar sense efecte la candidatura de qui els diputats consideressin idònia per ser president de la Generalitat.

No és que hi hagi altres candidats, és que el cos majoritari de parlamentaris, també perjudicats per aquesta decisió, són qui decideixen qui és candidat i ningú més. Òbviament, la majoria d’electors són les víctimes d’aquesta forma inassumible d’administrar el dret penal i de substituir la política pels jutjats, cosa que suposa, com la guerra, fer la política per altres mitjans. El lawfare del qual parlàvem dies enrere.

Però és que superant tots els comptes, l’actual instructor no hauria de prosseguir ni un segon més la seva instrucció: li cal sense excuses ni demores abstenir-se; o pot patir una recusació. En efecte, tal com va fer a la interlocutòria de processament (pàg. 54) i com en la denegatòria d’assistència al Parlament de dijous passat (pàg. 53), el mateix jutge instructor es considera víctima dels presumptes delictes dels processats, Sànchez inclòs. Així literalment, diu en referir-se als fets que relata com a “el relato de la estrategia que sufrimos”.

Cap jutge pot ser jutge de cap mena en la causa que investiga o jutja. Si el sistema i els seus portaveus, com ací, no es cansen de repetir que Espanya actua com un estat de dret, això no hauria d’estar passant. Sembla, però, que els trets no van per ací i aquest és un acte més d’una obra que, per ara, no té el final que el seu metteur en scène, Rajoy, voldria.

Es podran passar per alt totes aquestes garanties i moltes altres, tal com s'està denunciant, però fora, qui ha de comprar aquest procés, no sembla disposat a comprar-ho: Alemanya ja ha dit que de mercaderia democràticament avariada, ni regalada.