La setmana passada vam conèixer que la recusació instada per la direcció lletrada de Pilar Rahola davant la sala social del TSJ de Catalunya va ser admesa i el jutge apartat, per tant, de la causa. I no només va ser admesa, sinó que l’instructor de l’expedient va informar favorablement amb tot luxe de detalls sobre els fets en què es basava la recusació. A més, el fiscal va informar també a favor.
Rahola va demandar per acomiadament improcedent La Vanguardia, tot al·legant, entre altres coses, i és un tema capital, el seu capteniment independentista. Sortosament per a totes les parts, la controvèrsia s’ha resolt amb una negociació, que és la millor manera de resoldre les controvèrsies. Negociació i tramitació de la recusació han anat en paral·lel i l’expedient judicial d’apartament del jutge ha estat conclòs una mica abans.
La demanda va tocar pel torn regular al jutjat social número 1 de Barcelona, del qual és titular el jutge Carlos Antonio Vegas Ronda. Resulta que aquest jutge és molt actiu a Twitter sota el pseudònim Randy Watson amb l’adreça @EstadoCharnego, ara ja tancada.
Certament, una cosa és tenir dret a l'exercici d’un dret i una altra no acceptar les conseqüències de l’exercici d’aquest dret. L’adreça de Twitter del jutge Vegas ja dona certa idea de quin és el seu tarannà polític, expressió del qual té, ho torno a dir, tot el dret. Opina reiteradament i de forma virulenta en contra de l’independentisme i de persones concretes, com és el cas de Pilar Rahola. En la seva defensa el recusat va dir que eren poques piulades directes contra Rahola i que el seu to era humorístic. Certament, l’humor és legítim. Però pot distorsionar la seriosa funció de jutjar.
No es tracta que el jutge sigui imparcial, sinó que ho ha de semblar objectivament. I aquest tipus d’expressions presenten un biaix del jutjador que el fa incompatible amb la garantia d’un judici públic amb totes les garanties
Doncs això, devien ser molta broma les seves piulades, però tanta broma altera la necessària percepció d’imparcialitat que ha de traspuar un jutge i percebre el justiciable. Aquestes transcripcions literals del jutge expiulador no fan gaire gràcia i menys si hom és sotmès a la seva jurisdicció: “Nunca llegaré a entender cómo superó la Rahola a M [...]"; "Sin mirarlo, eso es con la Rahola y una conocida mía SB"; "Rahola o Sis ales (sobrenombre irónico de A [… ]) podrían cederles el nombre ese tan glamuroso de Partit per la Independencia (PI)"; "Rahola, que era archienemiga de FG. Con las otras dos erres, que eran Ramallo y Romero"; "Eso de llamar 'ciudadano' al rey se lo inventó Pilar Rahola cuando era diputada"; "Entonces la Rahola estaría en el banquillo de los acusados"; "Este sabe tanto como Pilar Rahola (en referencia a Pablo Iglesias)", "Diría que Rahola se quiere parecer a ella, pero le falta un poco de gracia".
Sobre l’independentisme té piulades com les següents: “Ahora en serio, a mí lo que me preocupa es la demencia de Puigdemont y sus mariachis"; "Los ERG son idiotas. Ni Carod Rovira quiso pactar con CIU. Y el tontaina de Junqueras ha entregado un partido limpio a una banda mafiosa", "El rábula de Puigdemont y el diputado de "Juntos por la pasta y el golpe"; "Bailando por la Maratón de TV3 por las enfermedades raras. La enfermedad más rara es el independentismo golpista".
Amb aquestes condicions, que exposo en sintètiques mostres, com raona la resolució, el justiciable no pot tenir la garantia que serà jutjat de forma imparcial. No es tracta que el jutge sigui imparcial, sinó que ho ha de semblar objectivament. I aquest tipus d’expressions presenten un biaix del jutjador que el fa incompatible amb la garantia d’un judici públic amb totes les garanties. La interlocutòria raona: “Con claras connotaciones despreciativas y peyorativas, hacia la ideología o movimiento independentista catalán y, específicamente, a la Sra. Rahola, como persona muy significada dentro de dicho movimiento [...], puede sembrar dudas, objetivamente justificadas, sobre la imparcialidad del citado Magistrado, al menos en términos de apariencia; y que [...], originan una duda razonable sobre la existencia de prejuicios o prevenciones en el órgano judicial hacia su persona, que empañan la garantía de imparcialidad”.
En conseqüència, com assenyala tota la bona jurisprudència, la imparcialitat no ha de ser només subjectiva ―al·legat reiterat del recusat―, sinó també objectiva. A la vista de les breus transcripcions, queda de manifest que la sala social del TSJ de Catalunya va encertar en admetre la recusació per les causes previstes a les regles novena i desena de l’article 219 LOPJ. D’aquesta manera, es garanteix la deguda imparcialitat del jutge, qüestió sobre la qual no pot haver-hi dubtes, i així garantir el dret al procés degut.
O dit d’una altra manera: no satisfà ni la nota de imparcialitat ni el dret al procés degut que el jutge juri i perjuri la seva imparcialitat. Aquesta es percep exteriorment. I aquí no es percebia. Tampoc, cal precisar, queda en qüestió el dret a la llibertat d’expressió dels jutges. Però fer-ne un ús com el que ha fet el recusat té com a conseqüència que no pugui jutjar determinats casos o determinades persones: la seva imparcialitat ha quedat compromesa amb les seves expressions.