Canviem avui de registre. De pas, voregem els neguits de la quotidianitat que ens forneix experiències que, a l’hora de votar no recordem, però que ni en tenim nostàlgia ni molt menys encara melangia.

Diré d’entrada que jo no soc, ni he estat mai, dels que ha pensat que qualsevol temps passat va ser millor. No tenim més temps que el present, que resulta de l’esforç conjunt, algun o molts cops maldestre, dels nostres afanys, dels nostres propers en els nostres diferents rols que d’alguna forma ens condicionen i de l’atzar. Recordem sempre l’atzar. Pels que som optimistes, l’atzar és un paràmetre inefable. És la gràcia (o la desgràcia) de la vida. Un altre dia en parlaré.

Dit això, és clar, tenir records és consubstancial a la persona. Tots tenim records bons i dolents. No els tenim presents; la majoria són al nostre caché cerebral. S’activen quan d’alguna manera s’activen, no sempre amb un lògica aparent. Altres cops estan quasi presents, en vigília, fent la guitza de forma subtil, esperant que nosaltres els connectem, per bé o per mal, normalment per recordar-nos la pardala que vam cometre ves a saber quan.

En tot cas, els records semblen sempre una pel·lícula de reestrena, com veiem als cinemes de barri, maltractades pels distribuïdors i els exhibidors. Què volíem per dos pel·lis al 30 % d’una? Vull dir que els records no són literals: no són una reproducció fidedigna del passat. Són una adulteració del passat, en bona mesura molt propers a les fakes. Malfieu-vos quan diuen: "això no ho oblidaré mai!” o “ho recordo com si fos ahir!”. Memòria i fantasia són els grans guionistes i directors dels nostres records. Segurament ho oblidarem i el record no és de cap manera com si fos ahir. No pot ser.

Un exemple banal. Anar amb la mare a berenar en sortir d’escola a la tarda, com a suborn per haver d’anar de compres. Ni l’ensaïmada i/o el croissant -depenia del quàntum del suborn- tenen el sabor dels d’avui. La qualitat ara és molt superior. I el context diferent. Si el lloc encara hi és, ha canviat, per sort. Taules, decoració, les senyores que deien, com a lletania infinita “quin nen tan guapo!” encara que la criatura fos guenya a morir, ja no hi són. Ara bé: si vas amb els teus fills o nets, totes les delícies que els hauràs venut fins l’extenuació no es veuen reproduïdes gens ni mica. Coses del pare o de l'avi, diran! No es pot comparar ni reviure ara la il·lusió per un berenar d’uns nens de la postguerra, en blanc i negre, amb la vida -una mica falsa, tot s’ha de dir- en tecnicolor i pantalla ultraplana d’avui. Ni amb un mateix.

O dit una altra manera: no em canvio pel que jo era i vivia fa una pila d’anys. La qual cosa no vol dir que intencionadament o casualment vulgui recordar algun fet, joiós, intranscendent o dolorós. I tant que agrada recordar. Aquell primer sopar que en va canviar el món -i de quina manera-, el naixement de fills i nets, el resultat positiu d’una cirurgia que no es presentava gaire bé, algun èxit professional, les vetllades amb els amics, d’abans i més moderns, algun concert... També quan sense venir a tall de res, et fan upgrading a l’avió, o t’has escapolit d’un atemptat terrorista, més encara, si hi ha quedat alguna víctima, propera o no. Els records són el nostre patrimoni personal i intransferible: viscut el mateix fet per diverses persones -els atemptats de l'11-S o de l'11-M, per exemple- els records i vivències són molt diferents. Com posar a la taula d’aquell dinar un que no va ser-hi o, ara que ho dius, sí que hi era.

Si vivim els records amb cert pesar, amb un vernís de tristor, amb un rictus un xic amarg, com dient, quina pena que això no tornarà a passar, entrem en la nostàlgia, que pot donar pas a la seva patologia, la melangia, avantsala de certa depressió, per l’aigua esfilagarsada que un cop i altre marxa entre dels dits de la memòria, aigua que pot ser clara però, diuen, és fugissera i dolorosa.

De nostàlgia, i encara amés de melangia, sortosament, crec, en sé poc, per no dir gens, ja que no soc tributari d’aquests, per a molts, enormes béns.

Tot el que acabo de reflexionar davant els lectors -l’atzar de tenir-ne, perquè algun editor (gràcies, José) m’ha donat l’espai- és perquè ahir a un dels grups de WhatsApp, per tant radicalment privats -res de Twitter, Facebook ni Instagram per compartir temes personals ni fer safareig d’un mateix-, va sortir no recordo ben bé -era ahir i no ho recordo!- el vídeo d’una de les meves cantants favorites, amb un tema, no és pel que més se la recorda, però insuperable d’allò més.

Però, com tot, va venir per l’atzar i la cosa no va quedar només amb aquest vídeo de Ricchi et Poveri de San Remo -San Remo encara!- de 2020. No sé qui va penjar un altre vídeo d’una estrella incommensurable. Em refereixo a Ornella Vanoni i, potser vaig ser jo, algú va incloure una llegenda: “Si et sona, estàs més a prop de la jubilació del que creus” a continuació d’aquest vídeo del 2012, acompanyada del monstre Gino Paoli.

Vaig afegir “Pot haver-hi una cosa més elegant i insinuant? Recordeu "Avanti", 1972, de Willy Bilder amb Jack Lemmon, Juliet Mills i Clive Revill?” I Afegeixo ara, maltractada per les plataformes en pispar-nos el format en scope original (oi, Filmin?). Però com que no hi ha roses sense espines, algú va tenir l’amabilitat de posar-s’hi, tot dient que li agradava més “L’appuntamento” i que “Avanti” era un Bilder menor.

Records traïdors!