La resolució d’aquesta setmana del Tribunal Suprem per la qual anul·la la concessió del règim de flexibilització previst a l’article 100.2 del Reglament penitenciari és de tot menys casable amb l’estat dret.

Deixo ara de banda feixugues qüestions competencials i les conseqüències pel règim penitenciari general de tots els condemnats pels tribunals espanyols que consumeixen la seva privació de llibertat a presons de la pell de brau. Són temes gens menors, ans el contrari, són d’una rellevància enorme, i que portaran cua.

Ens centrarem en tres raons de fons expresses i una implícita que són a la base d’aquesta interlocutòria censurable sota tots els punts de vista. El primer element de fons de la resolució del Tribunal Suprem, que un cop més s’ha comportat donant més importància a l'adjectiu que al substantiu, rau en una aparent obvietat. El règim de l'art. 100.2 no és un grau penitenciari, sinó una flexibilització del règim en si, un cop observat el penat i en favor d’ell. Per raons excepcionals i d’acord amb un programa específic de tractament, obre vies de reinserció al condemnat.

El segon pilar de l’argumentació del tribunal fa referència, com no pot ser d’altra manera, al fet que la constitució espanyola no imposa cap ideari, que qualsevol pot tenir l’ideari que vulgui, l’independentista inclòs. Una altra obvietat. Es recorda a més que Carme Forcadell no va ser condemnada per independentista, sinó per sediciosa. Aquí les coses comencen a torçar-se.

Per què? Perquè el tercer argument explícit de la revocació de règim penitenciari resideix en el fet que l’art. 100.2 necessita un programa de tractament. Aquest programa de tractament no hi és. Hi ha programes per delinqüents sexuals, per conductors borratxos, per maltractadors de gènere..., però per a sediciosos no n’hi ha.

No n'hi ha, perquè, com han assenyalat tots els jutges que han intervingut en la tramitació de les impugnacions de l’aplicació de l'art. 100.2, no es pot imposar una forma de pensar a cap intern. El fur intern és immune a la coerció. Imposar idees és rentat de cervell, camp de treball, gulag o com li'n vulguem dir. En una societat democràtica els ciutadans pensen el que pensen i punt.

Al capdavall no hi ha programes de tractament, perquè estem davant un delicte polític. Només cal llegir la sentència per veure-ho. No som davant d’un delicte contra l’ordre públic, com uns aldarulls. Es va triar la condemna per sedició per raons d’oportunitat, en lloc de per rebel·lió. Així, la pena era una mica —perdó pel sarcasme— més suau.

Com hem dit, com ho da dit bona part de la doctrina jurídicopenal espanyola (i resolucions estrangeres, com les alemanyes), l’element nuclear del delicte de sedició, l’alçament públic i tumultuari, és un element que no apareix a la sentència. Perquè no hi era als fets, val a dir. Exactament com l’anomalia que suposaria que en un cas per homicidi no es parlés de matar.

No es pot elaborar un pla de tractament per un delicte formalment existent, però materialment polític, de consciència, aliè a la regulació legal del delicte pel qual la condemna ha recaigut. A més, des de 1978 no hi ha hagut cap condemna per sedició. Ni tan sols hi ha antecedents als quals basar-se remotament.

Així les coses, retorçant la llei com es fa quan hom aplica el dret penal de l’enemic, es diu que es té llibertat ideològica, faltaria més!, però que com que no hi ha programa de tractament, no es pot aplicar el règim flexible de l’art. 100.2.

La lesió jurídica brolla quan se sap de sobres que no hi ha programa perquè no pot haver-n'hi cap. La justificació tècnica no és adient. “La capacidad de liderazgo que tiene la interna que, durante el tiempo que ha permanecido en prisión, se ha canalizado en ayudar a sus compañeras de internamiento, tanto en cuestiones básicas como en actitudes de empoderamiento. El voluntariado que se propone representaría un paso adelante y no interferirá en la integración con sus compañeras”. És a dir, la resocialització se’n va en orris.

Això pel suprem tribunal és irrellevant; això no indica res; això no pot ser tingut en compte en favor de la condemnada. Tot aquest cúmul de raonaments, per dir-ho caritativament, és contrari a la llei. La llei penitenciaria parla del fet que el tractament dels presos és individualitzat (art. 63 de la llei penitenciària), científicament individualitzat (art. 72, entre molts d’altres). Qui estableix i du a terme el tractament són els tècnics de presons, no els tribunals, que es limiten a un control de les garanties i del bon ordre penitenciari. El que compta, però, pels jutges de Madrid és la durada de la pena, durada i contingut, és a dir, privació de llibertat, que no pot ser alterada en via d'execució: privació de llibertat. Aquesta és la raó tàcita: la sentència es compleix tal com diu la sentència: a la presó sense més i punt.

Als presos polítics, ara més presos polítics que mai, amb aquest cinisme jurisprudencial no els queda més que esperar complir la pena a pulmó, com es diu en l’argot de la cangrí. Ara per ara, davant la inacció absoluta de la Moncloa, que té vies d’acció, però no intenció política de emprar-les, l’horitzó s’ha enfosquit de sobte i sense previ avís.

Així queda palès que el gran problema de la democràcia a Espanya no és la monarquia. La monarquia és una mera anècdota que ens distrau del gran problema: la cúpula judicial té el seu propi programa polític, no preveu una relació de subjecció a la llei i al dret, sinó una simple relació informal. Mala peça al teler. Molt dolenta.