El permís penitenciari perquè Carme Forcadell sortís a treballar no està justificat. Almenys així ho creu el Tribunal Suprem, que ha establert que la competència per resoldre els recursos d'apel·lació de l'article 100.2 del reglament penitenciari és del tribunal sentenciador, és a dir, seva. I amb aquesta competència ha revocat l'aplicació de l'article 100.2 a l'expresidenta del Parlament "per falta de justificació i desconnexió amb la reinserció". És el permís del qual disposaven els presos polítics quan encara no havien obtingut el tercer grau penitenciari. D'aquesta manera, també estudiarà el de la resta de presos. Els jutges avisen que no pot ser un tercer grau encobert.

En la interlocutòria, de la qual ha estat ponent el jutge Manuel Marchena, el tribunal del procés ha estimat el recurs que va presentar la Fiscalia i ha revocat la interlocutòria del jutjat de vigilància penitenciària número 3 de Lleida, que va avalar el règim del 100.2 per a Carme Forcadell. Aquest règim més flexible va ser proposat el febrer per la junta de tractament de la presó de Mas d’Enric. La sala segona també aprofita per tancar la controvèrsia i declarar-se competent per a tots els recursos d’apel·lació al respecte. 

Els magistrats sostenen que “no hi ha cap connexió” entre el programa de tractament aprovat, consistent en tasques de voluntariat i acompanyament a un familiar fora de la presó, i el procés de reinserció. Per això consideren “injustificable” que se li apliqui “aquest règim de semillibertat de facto que tindria abans d’haver complert ni una quarta part de la condemna”.

 

La interlocutòria assenyala que “la proposta corresponent i la seva aprovació pel jutge de vigilància penitenciària han de reflectir una necessitat que ha d’estar vinculada directament amb el procés de reinserció del penat”. Els magistrats afirmen que cal “identificar la necessitat de la mesura, la impossibilitat d'executar-la a dins del centre penitenciari, la seva rellevància davant altres alternatives i, en definitiva, la seva provisionalitat o permanència en el temps”. I són contundents: “L’article 100.2 no pot amagar excarceracions pròpies del tercer grau”.

“El règim de recursos previst pel nostre sistema per controlar les decisions de l’administració penitenciària era –i continua sent—garantia més que suficient per evitar decisions arbitràries que, ara, arran de la decisió del jutge de vigilància penitenciària de Lleida, tenim l’oportunitat de corregir”, diu la resolució.

“Cap relació” amb el delicte de sedició

Segons el Tribunal Suprem, “no hi ha cap relació entre la realització del voluntariat descrit en aquesta proposta o el programa d’acompanyament de la seva mare amb la tipologia delictiva per la qual la interna compleix condemna”. La sala “no aconsegueix veure quin efecte en el tractament penitenciari encaminat a la seva reinserció pot tenir el seu contingut”. Tampoc no veu com l’acompanyament de joves en situació de vulnerabilitat “pot tenir influència en el seu procés de reinserció”.

Segons els magistrats, ha d’haver-hi una “estricta subordinació” entre l’aplicació de l’article 100.2 i “l’objectiu de reinserció enfront del delicte pel qual s’ha imposat una pena” de presó. “Només així té sentit la distància que, en aplicació del principi constitucional de reinserció, arriba a produir-se, amb caràcter general, entre la duració nominal de la pena i el temps de compliment efectiu”, indica la resolució judicial. Avisen que “les vies previstes en la legislació penitenciària no poden ser utilitzades en frau de llei i per a mostrar un desacord més o menys encobert amb la condemna imposada”.

En defensa de la seva pròpia sentència

La sala presidida per Manuel Marchena surt en defensa de la sentència del procés, que ells mateixos van dictar. “La nostra sentència no ha de ser permanentment reinterpretada”, assenyalen els magistrats. “En els fets declarats provats i en la seva fonamentació jurídica es troben les claus per a explicar la gravetat dels fets sentenciats i el seu efecte demolidor per a la convivència democràtica”, afegeixen en aquest sentit. I insisteix que no són presos polítics: “La senyora Forcadell no va ser condemnada per perseguir la independència de Catalunya. Les idees de reforma, fins i tot ruptura, del sistema constitucional no són, en cap cas, delictives. La seva legitimitat és inqüestionable, està fora de qualsevol dubte”. No va ser per això, sinó perquè “va ser declarada autora d’un delicte de sedició pels fets declarats provats en el judici històric de la nostra sentència”.

El Suprem, competent per al tercer grau?

La interlocutòria sosté que qui té la competència per decidir la classificació dels presos és el tribunal sentenciador, en aquest cas el Tribunal Suprem. És la sala segona qui ha de tenir l’última paraula. Això obre la porta que els magistrats de l’alt tribunal també acabin decidint i eventualment tombant els tercers graus atorgats als presos polítics, que van començar a tenir el cap de setmana passat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat