Ahir van detenir al president Puigdemont a L’Alguer. I avui ha quedat en llibertat, amb l'obligació de declarar el proper 4 d'octubre, declaració que podria ser telemàtica. Hi ha diversos punts curiosos en aquest nou afer judicial que pateix Puigdemont.

D’una banda, la vigència de la mateixa euroordre i el seu contingut; d’altra, l’estranya situació de semiimmunitat parlamentària que es desprèn del contingut de la interlocutòria que va dictar el Tribunal General al 30 de juliol d’enguany (en francès i en anglès) en la peça de la suspensió cautelar en la controvèrsia relativa a la immunitat parlamentària de Puigdemont, Comin i Ponsatí.

Si com diu el paràgraf 54 d’aquesta resolució “les autoritats espanyoles han manifestat expressament que aquesta sol·licitud [la qüestió prejudicial plantejada pel TS] implicava la suspensió de les ordres nacionals de detenció contra els sol·licitants i implicava la suspensió de qualsevol procediment per a l'execució d'una ordre europea de detenció que pogués iniciar-se", ara no es pot mantenir que l’euroordre no estava suspesa. Suposaria un engany al Tribunal General de la UE o a les autoritats judicials nacionals dels Estats membres, aquí, les italianes.

En efecte, estranya que, si realment l’euroordre no es va suspendre —ara poc importa si calia suspendre-la o no—, un cop feta pública la resolució de Luxemburg, el TS no es posés en contacte oficialment amb el Tribunal General per treure'l del seu error o consultar-li la qüestió. És de tot punt inadmissible i contrari a qualsevol bri de bona fe i de seguretat jurídica deixar creure una cosa que no és certa, és a dir, les afirmacions que el Tribunal General recull a la seva resolució.

Precisament, atès que per indicació de la part espanyola de que no estava en vigor l’euroordre, el Tribunal General de la UE, en el paràgraf 60 de la mateixa disposició, estableix que, si arribat el cas, es produís una nova euroordre (no la mateixa) es podria instar una nova petició cautelar de restabliment de la immunitat.

Som davant, doncs —per dir-ho suaument—, d’un enigma judicial. Enigma que es resoldrà no en un tres i un no res, però amb el president Puigdemont en llibertat. Per resoldre aquesta qüestió tots dos tribunals, el de Luxemburg i el de Sàsser, han de tenir la informació completa del punt a resoldre. Si bé la jerarquia dels tribunals té un paper decisiu, el Tribunal General de la UE ha de saber si l’euroordre no es va desactivar mai (ja sigui intencionalment o per una errada burocràtica). Això pot comportar que Luxemburg demani al TS informació complementària abans de resoldre la nova petició de mesura cautelar per part de la defensa de Puigdemont.

Al mateix temps, els jutges de Sardenya han de respondre la petició, l’euroordre i la seva oposició per part del president Puigdemont. A fi d’obtenir la informació adient hauran d’adreçar-se tant al Tribunal General, com segurament, al TS.

Establert tot això, cal tornar a precisar les línies bàsiques de l’euroordre, que és una institució de cooperació judicial entre els òrgans jurisdiscents de la Unió Europea. Neix amb la Decisió Marc del Consell, de 13 de juny de 2002, relativa a l’ordre de detenció europea, que va ser transposada per la  Llei 23/2014, de 20 de novembre, de reconeixement mutu de resolucions penals en la Unió Europea. A l’article 20 de la llei espanyola, que com no pot ser d’altra manera, transcriu l’article 2.2 de la Decisió Marc, no figuren ni la sedició —ni la rebel·lió— ni la malversació. A més están exclosos els delictes polítics.

Literalment, l’euroordre ha de decaure per la sedició. I la malversació, en la mida que no és corrupció (és a dir, ni suborn ni tràfic d’influències, delictes que en dret penal internacional són els que integren la corrupció), també. En part, aquest camí ja el va iniciar el Tribunal Superior Schleswig-Holstein —tribunal regional pel TS!— i el propi TS, quan va rebutjar el lliurament del president Puigdemont només per malversació. Per la seva banda, els tribunals belgues no han accedit al lliurament dels eurodiputats catalans ni al de l’exconseller Puig Gordi. Escòcia ha arxivat la causa contra l’exconsellera i ara eurodiputada Ponsatí. I per altra banda, encara que Suïssa no és membre de la UE ni li és d’aplicació la normativa sobre l’euroordre, l’autoritat helvètica competent es va avançar a qualsevol petició d’extradició, tot establint que els delictes pels que es volia perseguir tant Marta Rovira com Anna Gabriel eren delictes polítics i com tals expressament exclosos del tractat d’extradició amb Espanya de 1883.

Certament, com s’ha senyalat, les resolucions dels tribunals nacionals no vinculen els tribunals d’altres Estats. Però no és menys cert, que entorn als exiliats polítics catalans s’està configurant, tant a l’Europa comunitària com a la no comunitària, una mena de doctrina que impedeix per unes raons o per unes altres el seu lliurament a Espanya.

Els motius jurídics són variats. Ara bé, si s’examinen amb deteniment, la raó de la negativa a lliurar els exiliats és ben simple: som davant o bé de delictes polítics o de comportaments que no tenen correspondència (la doble incriminació) en els ordenaments dels Estats receptors de les peticions espanyoles. La doble incriminació i l’absència de raons polítiques són la base de tota cooperació judicial internacional. I més, com en el sistema de l’euroordre, en què no hi ha intervenció de cap mena per part dels governs, doncs és una cooperació estrictament entre òrgans judicials.

Així, tenim, de moment, una nova desfeta judicial espanyola, més concretament del TS, a Europa: no compren com a delicte el que per ells no és delicte. Dit sigui de passada: per molts de nosaltres, tampoc. L’estat de dret és el que té: respecte indeclinable davant de les garanties a fi i efecte d’evitar les arbitrarietats.