La demanda civil interposada per l'expresident Puigdemont i quatre exconsellers (Comín, Serret, Ponsatí i Puig) contra el jutge instructor del Tribunal Suprem en la causa pel procés ha generat un terrabastall, que si no fos per com són de greus els fets de fons dels quals neix tot plegat, presenta trets poc edificants en la manera com han reaccionat les autoritats espanyoles.

Ara, després de la intervenció personal del president Sánchez, tot desautoritzant l'activitat prèvia del seu govern, sembla haver-se posat tota la carn a la graella per defensar un tema, en aparença, si llegim la demanda, particular, entre uns justiciables i un jutge, degut a manifestacions i actuacions extrajudicials, és a dir, com a persona particular.

Sembla a hores d’ara que la distinció entre activitat oficial d’un funcionari i l’activitat particular d'aquest, dicotomia sobre la qual s’edifica l’estat modern (separació entre oficina i llar), se’n va en orris. Els actes privats, referits a actuacions oficials, d’un jutge passen a ser públics, ja que l’estat els pensa defensar amb els diners de tothom.

Els actes privats d'un jutge, referits a actuacions oficials, passen a ser públics, ja que l’estat els pensa defensar amb els diners de tothom

Es diu que el que està en joc és la integritat de la jurisdicció espanyola i que, en conseqüència, cal defensar-la. És difícil veure una norma de rang legal que ofereixi base expressa per a aquesta actuació en el cas que ens ocupa. Més aviat hi ha precedents del contrari.

En els processos contra l’exjutge Pasqual Estivill, una de les seves víctimes, tot exercint el dret que li atorga la legislació espanyola, es va reservar l’exercici de l’acció civil derivada del delicte (en aquest cas prevaricacions i altres malifetes) per exercir-la a... Nova York, on realment la va exercir. O sigui que el rescabalament de la víctima d’un delicte comès per un jutge en l’exercici de la seva funció es va exercir a ultramar, a més de 6000 km del lloc dels fets i absolutament fora de la jurisdicció espanyola. Si la memòria no em falla, ningú, ni públic ni privat, va sortir aleshores a defensar la integritat de la jurisdicció espanyola.

També s’ha dit, tot descendint a temes més prosaics, que no es podia deixar el jutge Llarena davant d’unes eventuals costes judicials –la demanda importa només un 1 €. Per això existeixen les assegurances de responsabilitat civil. És cert, però, que si és un acte particular i no oficial, no estaria cobert per l’assegurança pública contractada pel CGPJ.

De tota manera, aquesta assegurança no es va renovar i va caducar el desembre de 2014, fet que ha obligat els jutges i magistrats a subscriure de les seves pròpies butxaques les pòlisses corresponents. Fora bo saber què en diu l’asseguradora en aquest cas, si existeix una pòlissa individual en vigor.

De tota manera, de manera absolutament subreptícia, la reforma de 2015 (subsegüent a la mort de la pòlissa) de la LOPJ va innovar el règim de demanda contra jutges i magistrats sobre la seva responsabilitat civil per danys, i en el seu art. 296. 1. diu: “Los daños y perjuicios causados por los jueces y magistrados en el ejercicio de sus funciones darán lugar, en su caso, a responsabilidad del Estado por error judicial o por funcionamiento anormal de la administración de justicia sin que, en ningún caso, puedan los perjudicados dirigirse directamente contra aquellos (ressaltat afegit)”. Sembla, a primera vista, que ja no es pot demandar civilment i directament aquests operadors, encara que sí penalment.

El tema rau, doncs, a saber si som davant un fet oficial (per exemple, denigració dels acusats en una resolució judicial) o un acte privat (palesar prejudicis contra els justiciables en comentar aspectes del procés que el jutge porta o podrà portar en el futur). Deixant de banda que els jutges només haurien de parlar per les seves resolucions i que alguns han estat sancionats per xerrar massa dels casos que portaven entre mans, el fet cristal·lí és que les frases presumptament atemptatòries contra els justiciables es van fer en actes organitzats i sufragats per organitzacions privades, ací un concessionari d’automòbils d’altíssima gamma.

Què hi ha més privat que dictar una conferència –degudament remunerada– i en el seu decurs o en les preguntes posteriors que el funcionari o autoritat convidada s’esplaï sobre el que estimi oportú, encara que, pel que es veu, de forma gens prudent?

Som davant d’un acte de defensa de la integritat de la jurisdicció espanyola, al marge de la seva cobertura legal?

Tornem al principi. Som davant d’un acte de defensa de la integritat de la jurisdicció espanyola, al marge de la seva cobertura legal? Un altre cop la resposta sembla negativa. En efecte, quan la demanda belga va arribar al jutjat degà de Madrid, el seu titular –poc després nomenat secretari general de Justícia del govern Sánchez– no la va despatxar i la va tornar al seu origen. La raó: va al·legar que la demanda es basava en un acte d’Estat, actes no susceptibles de ser jutjats a l’estranger d’acord al Reglament 1393/2007 de la UE (13-11-2007), relatiu a la notificació i al trasllat en els estats membres de documents judicials i extrajudicials en matèria civil o mercantil.

En efecte, en el seu article 1 aquest reglament estableix diverses exclusions a la tramitació de documentació, entre elles la relativa a processos referents “a la responsabilitat de l’Estat per accions o omissions en l'exercici de la seva autoritat –acta iure imperii. Un jutge, encara que actuï com a tal, no és l’estat. La prova és que aquest argument no s’ha tornat a emprar mai més.

Finalment, si parlem de la defensa de la jurisdicció, no fora sobrer parlar de defensa de la legalitat. En efecte, la demanda belga va ser rebuda a Madrid el 5 de juny. Vejam. Paral·lelament, en l’escrit de recusació contra el magistrat instructor formulat per Puigdemont i altres exiliats, també de 5 de juny, no només es fa esment de la demanda interposada a Brussel·les, sinó que se n'adjunta una còpia. El mateix magistrat Llarena, en resolució del 13 següent, en la qual rebutja la recusació, fa esment explícit de la demanda civil.

Per això estranya que el magistrat Llarena instés l’empara del CGPJ el 30 de juliol, tot al·legant que havia tingut coneixement de la demanda brussel·lesa per la premsa. No sembla cert aquest extrem. El motiu, aspectes personals, psicològics i polítics a banda, podria ser que el temps per demanar l’emparament per part d’un jutge al CGPJ és de 10 dies naturals, tal com estableix l’article 320 del Reglament de la carrera judicial (2011).

Segurament, per aquesta manca de legalitat en la petició –no cal entrar ara a ponderar si es pot demanar l’emparament davant actuacions dels particulars en l’exercici dels seus drets–, s’ha passat de parlar d’emparament al jutge en qüestió a parlar de defensa de la integritat de la jurisdicció espanyola, fins ara sense esmentar la base explícita legal en la qual el govern Sánchez es recolza per formular aquesta acció.

En properes edicions veurem si el govern espanyol es persona i de quina manera davant el jutjat de la capital de Bèlgica, si aquest n'admetrà la personació, i, el més important, si admet a tràmit la demanda civil i, per tant, hom enceta de veritat el seu camí judicial.

Com deia al principi: la propera parada, Brussel·les.