Un privilegi és, malgrat la possible aparença de dret, un abús que no té justificació material. Suposa una irracional discriminació en favor exclusiu i excloent de qui el branda. Una societat estamental, on les castes se sostreuen a una norma comuna i general, va ser un dels objectius a abatre per la Revolució Francesa amb el crit de l’égalité. Una tètrica mostra d’aquestes divisions socials era a Espanya amb, fins i tot, l’execució de pena de mort per garrot, amb tres variants: garrot noble, garrot ordinari i garrot vil. Ni la mort igualava les persones.

Sembla, tanmateix, que no tothom ha entrat de ple en l'edat contemporània. Sembla que alguns viuen ancorats en el passat. Un cas paradigmàtic és el dels nens malcriats en format d’adults i famosos. Els esportistes d’elit, per exemple.

Djokovic, encara número u mundial del tenis, creu que la seva raqueta és una mena de gold card que li permet anar pel món com si fos casa seva: sense límits ni restriccions. Com que, a més, és un abanderat dels antivacunes, creu, com els seus col·legues de credo terraplanista, que té el dret inalienable d’infectar els altres. A més, creu que tal dret l'avala per traspassar les fronteres dels països on s’exigeixen determinats requisits sense acatar-los. Les autoritats australianes, malgrat les pressions del lobby de l'Open d’Austràlia, amb un tracte sense precedents envers immigrants il·legals, finalment el van deportar.

Per acabar-ho d’adobar, Djokovic provenia de Marbella. Va entrar i sortir d’Espanya, amb fortes restriccions, i més per a ciutadans extracomunitaris, exhibint pel que sembla només la seva raqueta d’or: reverència i pas franc. Un privilegi en tota regla. Privilegi fomentat per una fluixesa estatal digna de millor causa, com, per exemple, la que es podria aplicar als vulnerables.

No ens trobem davant de drets adquirits, sinó d’autèntics privilegis, car aquestes retribucions no tenen cap mena de justificació i, segurament, no han assolit els objectius que es va dir que es volien abastar

Privilegi elitista com l'ara conegut dels funcionaris del Parlament de Catalunya del qual, com a mínim, gaudeixen des del 2008. Gràcies a les investigacions publicades del diari Ara, hem conegut l’escàndol de la dita llicència d’edat: mantenir el sou, la plaça activa (generant triennis i altres beneficis) sense anar a treballar i tot bloquejant el lloc de treball. Això suposa que, per mantenir la força de treball, cal contractar un tercer per fer la feina de qui la cobra i no la fa. Així, la feina passa a costar el doble. Exemple: obrir la porta del saló de plens del Parlament per un uixer (de mitjana mensual, 3.800 €) costa com si n’hi hagués dos. O els lletrats (10.700 €) que, acollits a aquest privilegi, al final cobren més que un conseller de la Generalitat, quasi tant com el president. Un altre exemple.

Aquest privilegi antiigualitari és obertament ofensiu. Tot partint d’unes generoses retribucions. En efecte, si una telefonista parlamentària percep 3.800 € al mes, què hauria de cobrar la telefonista d’un CAP, ja no en temps crítics de pandèmia, sinó en general? Més despropòsits, impossible.

Dues raons fonamentals s'han donat per a aquest desgavell. Les dues ofenen la intel·ligència del ciutadà. La primera, que era època de vaques grasses; la segona, que es volia rejovenir el personal del Parlament. Respostes: la crisi va començar el setembre del 2007 i ja es perfilaven les primeres retallades. Rejovenir-lo pagant dos cops pel mateix lloc de treball. Inaudit. I tot avalat per tots els grups parlamentaris.

Importen poc les raons que tinguessin els que van adoptar aquest matusser acord. Acord que sembla que venia a ampliar altres avantatges previs del personal. O, diuen, amb el qual es pretenia posar pont, també, d’or a personal, per dir-ho així, incòmode. O enfortir l’estricta reserva sobre tot el que té lloc al Parlament ―comunitat d’estreta convivència―, sigui parlamentari o no.

El temple de la llei, de la voluntat popular, no té cap altra idea que arrebossar en euros, és a dir, pagar-los per restar a casa, un petit grup de funcionaris que gaudia abans ja de boníssims llocs de treball, envejables i molt ben retribuïts. Ofertes de feina com aquestes no es veuen gaire als diaris.

Davant l’escàndol, davant d’aquesta ofensa ciutadana, les respostes inicials van estar a l’altura dels fets que vàrem descobrir. No es podia fer res: l’autonomia organitzativa del Parlament i els drets adquirits ho blindaven. L'endemà es va anunciar una modificació del reglament de règim interior, de tres setmanes abans, que reduïa aquesta prejubilació d’or de cinc a tres anys, reforma amb altres limitacions que no entraria en vigor fins al 2023.

I va ser ahir que es va anunciar, no la supressió ras i curt del sistema, sinó l’inici de les negociacions amb els treballadors parlamentaris a fi de deixar sense efecte aquesta vergonya. Vergonya que s'ha engrossit en saber que membres de la Sindicatura de Comptes, ratificada pels tribunals de justícia, han de rebre el mateix tracte. La raó? Atès que la Sindicatura és una institució parlamentària i, en conseqüència, gaudeix del mateix règim interior, deixar llurs membres sense aquests privilegis fora injust. Inefable.

No ens trobem davant de drets adquirits, sinó d’autèntics privilegis, car aquestes retribucions no tenen cap mena de justificació i, segurament, no han assolit els objectius que es va dir que es volien abastar. Un dret es pot justificar amb raonaments. Un privilegi només es pot defensar somiant truites.