Dilluns es va donar llum verda a la tramitació de la llei de pressupostos. El Govern, tot ell, haurà d’acceptar, negociar, contraproposar i transigir amb les esmenes dels grups parlamentaris. Algunes ja pactades o encarrilades prèviament; altres que aniran sortint durant la travessia parlamentària. Proposar, negociar i pactar són els motors de la política. No és, com despectivament des de certa sensació d’orgull ferit es qualifica, un canvi de cromos, encara que qui ha canviat cromos de petit ja té molt avançat en tàctiques de negociació. Un cromo pot valdre molt més que altres, si és el que es vol.

Ens hem de fer dues preguntes, tot partint del projecte de llei de pressupostos i de com quedarà negre sobre blanc la negociació final que es voti a la cambra. Una primera pregunta que cal fer-se és si aquests són els millors pressupostos possibles. És a dir, si en l’actual estat de coses, es pot fer més i millor. O dit d’una altra manera: com aquesta llei de comptes públics i el resultat final milloraran la qualitat de via i benestar dels catalans. Cal preguntar-se si els pressupostos redueixen la pobresa, la desigualtat i la marginalitat. Si augmenten el benestar general de la població. Redueixen l’atur? Incrementen l’ocupació juvenil? Suposen el salt cap endavant que necessita l’ensenyament públic? I milloren la qualitat en el superior i en la recerca puntera, tot seleccionat els projectes viables? Aquestes i altres preguntes similars són les que han de tenir resposta positiva, és clar. Els números, els milers de milions d’euros, que siguin quins siguin els pressuposts sempre hi són, per si mateixos no ens diuen res. Sense una resposta a aquestes preguntes, rebutjar els pressupostos sembla agosarat, certament per uns menys que per uns altres.

Anem a quatre temes concrets. El primer, l'habitatge social. La privatització de la construcció residencial, a diferència molt especialment de Centreeuropa i dels països escandinaus, és la dominant al sistema català de l’habitatge i dificulta molt un salt endavant qualitatiu amb programes plurianuals que capgirin la situació actual. La col·laboració publicoprivada ha d’anar més enllà del fet que les arques públiques nodreixin el diferencial de les caixes privades, perquè, al capdavall, els promotors percebin el mateix benefici amb obra lliure que social. Pressupostos i canvi de cultura.

Uns bons pressupostos, és a dir, que millorin la vida de la gent, i després ben realitzats són la millor garantia d’unes bones estructures d’estat, físiques i institucionals, cap a la independència

L’aeroport, així, en general, és i serà un altre cavall de batalla. Des de presentar-ho com una bomba especulativa per engreixar les feixes dels de sempre, a una oportunitat d’or de desenvolupament com mai s’ha vist. Formularia les preguntes des d’una altra perspectiva. Per què amb un PIB igual o superior a Hamburg, Birmingham, Zuric, Viena, Milà i altres ciutats europees, els catalans per viatjar intercontinentalment han de fer escala obligatòria a Madrid o a altres ciutats? A part dels condicionants del monstre d’Aena, sembla que uns condicionants tècnics de l’aeroport impedeixen volar directament a o des de Nova York, Boston, Chicago, San Francisco, Miami, Dallas, Sidney, Xangai, Singapur, Tòquio, Ciutat del Cap, Rio de Janeiro, Buenos Aires, Jakarta... llocs on es remenen les cireres.

Els Jocs Olímpics d’Hivern també porten cua. Ara que està tan de moda demanar l’opinió a les bases; els veïns del territori han pogut dir la seva? Potser seria oportú consultar a qui sap d’una qüestió tan multifactorial com aquesta. Veure el cost mediambiental, tot tenint en compte que el potencial turístic/esportiu dels esports de neu és ben escanyolit si ho comparem amb la campiona i veïna França. Què passarà amb les infraestructures de tota mena un cop passada la fita olímpica? Hi ha prou embranzida local (i el turisme especialitzat que es pugui captar) per fer rendible l’esforç pressupostari? Més Alguaires, sisplau, no

L’últim, el macrocasino a Tarragona. És de suposar que no hi hauria excepció fiscal per al joc o rebaixes substancioses; ans al contrari, un bon gravamen a qui es desprèn dels seus calés per amor a l’atzar, tenint en compte que en el joc, qualsevol joc, qui guanya sempre és la banca. De tots els projectes és el que considero innecessari de totes totes. I nociu. Si cal revifar el turisme, pensem en turisme de qualitat ―que no vol dir per a potentats―. Anem més enllà del sol i platja.

La segona qüestió que els pressupostos ha deixat al descobert és un feix de bones notícies. La primera: hi ha un president de la Generalitat que mana, que agafa el bou per les banyes, fins i tot, quan sembla que té mig govern a l’oposició (mig govern, però no el conseller d’Economia). Una altra bona notícia: la paperera de la història ja no és monopoli de ningú. Ho ha estat massa temps i ara Catalunya sembla un país més normal: mana l’aritmètica parlamentària i la capacitat de fer pactes.

Això no vol dir, com molts ja afirmen tot fregant-se les mans, que el front independentista hagi mort. Dilluns va començar una nova legislatura, atès que diverses són les combinacions parlamentàries que es poden construir. Geometria variable, en diuen. Davant d’això, els independentistes farien molt bé de mantenir una unitat, més política que el sempitern no, i més pactes discrets i diligents.

Uns bons pressupostos, és a dir, que millorin la vida de la gent, i després ben realitzats ―la governança, sempre la governança― són la millor garantia d’unes bones estructures d’estat, físiques i institucionals, cap a la independència. Perquè els que clamen ara per enfortir el front independentista potser obliden que el millor embat és fer les coses bé: ni anar de catxa ni amb proclames sense contingut. El camí cap a la independència, costerut i pedregós, només se salva per la millor política possible. Encara hi ha molt camí a fer i bones maneres a aplicar-hi.

I no en diguem autonomisme per minoritzar-ho. Diguem-li el que és: el millor govern per al millor objectiu.