El Rei en el seu discurs del 3 d’octubre va fer oficial, com a pla polític del règim, l'“a por ellos”. La duresa del seu missatge, amb abandó absolut de la seva funció moderadora i arbitral, va suposar la seva entrada en primera línia de la defensa del sistema, funció que no li pertoca.

Va ser un canvi de conseqüències imprevisibles que s’ha anat refermant. Darrerament amb el seu discurs a Davos. Però la inflexió fonamental que marca els designis del règim va ser el missatge nadalenc, el fred i distant missatge nadalenc, del qual ja em vaig ocupar al seu moment.

La nit del 24 de desembre el Rei, amb un to aparentment més distès, va llançar una sèrie d'advertències al sobiranisme. Si escoltem el seu discurs a partir del 5’, queda clar que una cosa és haver guanyat unes eleccions i una altra posar en marxa el programa guanyador. Aquest ha estat el mot ordre de les autodenominades forces constitucionalistes.

S’ha passat de convidar Puigdemont i el sobiranisme a participar en les eleccions derivades de l’aplicació del 155, a, arribat el moment, no deixar al candidat recoltzat —sense cap altra candidatura alternativa— per la majoria parlamentària accedir ni tan sols a l’acte d’investidura.

A la secció el Davantal del Bundó, de RAC1, de dissabte passat, es recollien aquestes invitacions a la participació de Puigdemont —i per extensió, del sobiranisme— als comicis del 21-D, per part d’Óscar Puente, Albert Rivera, Íñigo Méndez de Vigo i Alfonso Dastis [Deixin la primera, la de Soraya Saenz de Santamaría per al final; cronològicament és millor]. S’ha esmicolat el pla de desbancar electoralment, en uns comicis molt peculiars, el sobiranisme. Aquest ha resistit i ha guanyat. El pas següent és tornar al pla original: torpedinar el sobiranisme per assaltar el poder amb obscures maniobres, poder no guanyat en l’arena electoral.

Perdre les eleccions que es consideraven guanyades ha tingut com a conseqüència aquest gir clarament antidemocràtic. Per això, la vicepresidenta, Sáenz de Santamaría, sembla que recuperada del seu daltabaix polític del 21-D, torna a la càrrega i propugna amb l’argument de la privació de la llibertat ambulatòria la incapacitat de Puigdemont per presentar-se a la investidura, si més no, si no ho fa personalment. En la mateixa línia i en col·lació imperfecta entre PSOE i PP, que dura des de l'1 d’octubre del 2016 i que Sánchez ha refermat, el reentronitzat secretari general del partit que s’autoproclama “somos la izquierda” declara Puigdemont inconstitucional. Sense despentinar-se. L’Espanya eterna —que no és l’única Espanya possible— on fire!

Un cop més el TC ha apuntalat la política de l’africanisme marianista, tendent a destrossar, ara per la via de l'entortolligament legal, el sobiranisme, encarnat en la persona del president Puigdemont

Amb aquest clima arriba la doble impugnació per part del govern central: la de la proposta de candidatura de Puigdemont i la de la sessió per dur-la a terme. L’informe previ, però no vinculant, del Consell d’Estat, emès d’urgència el dia 26 de gener, abans-d’ahir, no considera viable aquest recurs, doncs, amb la pròpia i consolidada doctrina del TC, és prematur i versa sobre fets hipotètics: no sobre normes i fets ja existents. És més, inclou una frase que despulla la trompetejada màxima de la separació de poders. En efecte, el Consell d’Estat considera que el govern central s’ha avançat “dando por seguro el contenido de las decisiones judiciales que pudieran adoptarse en el futuro”. Fa feredat aquesta frase, passada, lamentablement, prou desapercebuda. Però queda negre sobre blanc per sempre. I va ser un pronòstic erroni.

Tanmateix, atès que només és un informe no vinculant —no n'hi poden haver de vinculants—, el govern central va tirar pel dret i va acudir al TC. Divendres, però sobre tot dissabte, s’especulava, i més a la vista d’un informe igualment negatiu dels lletrats del TC, amb una divisió dels seus membres. Falsa alarma... i ingènua. Un cop més el TC ha apuntalat la política de l’africanisme marianista, tendent a destrossar, ara per la via de l'entortolligament legal, el sobiranisme, encarnat en la persona del president Puigdemont, però no només.

Així resulta de l’esdeveniment dels fets. El dia 26 de gener el govern central interposa la demanda contra la designació de Puigdemont com a candidat i contra la celebració de la sessió parlamentària d’investidura. Per tant, insta expressament en el suplico de la demanda l’anul·lació d’ambdues peces i, també, la suspensió dels acords a l’empara de les disposicions constitucionals escaients i, per últim, l’advertiment personal de desobediència als implicats, especialment, els membres de la Mesa del Parlament. Això és tot, que no és poc.

El TC, tanmateix, d’una forma tan creativa com absent de cobertura constitucional o legal, en la seva interlocutòria —per ara sense fonaments jurídics (i la remissió als propers dies per conèixer-los no és un tema menor)— suspèn per deu dies l’admissió a tràmit, suspensió ni prevista a la normativa ni demandada per ningú.

Tanmateix, mentre dura aquesta suspensió, el TC estatueix que:

“(a) No podrá celebrarse el debate y la votación de investidura del diputado don Carles Puigdemont i Casamajó como candidato a Presidente de la Generalidad a través de medios telemáticos ni por sustitución por otro parlamentario.

(b) No podrá procederse a la investidura del candidato sin la pertinente autorización judicial, aunque comparezca personalmente en la Cámara, si está vigente una orden judicial de busca y captura e ingreso en prisión.

(c) Los miembros de la Cámara sobre los que pese una orden judicial de busca y captura e ingreso en prisión no podrán delegar el voto en otros parlamentarios.”

L’objectiu és clar: alterar la majoria guanyadora de les eleccions, perquè o sigui una altra o sigui impossible la constitució d’un govern amb el consegüent allargament dels termes i assegurar-se la intervenció de la Generalitat perllongant l'aplicació del 155

A més del dit sobre la incongruència de donar el que no s’ha demanat, el que és un vici que afecta el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, criden l’atenció altres, a parer meu, greus vulneracions de l’ordenament jurídic més bàsic. Com a mínim i molt per sobre esmento les següents:

a) s’han adoptat mesures restrictives de drets sense escoltar els afectats: això suposa una vulneració dels drets en qüestió i del dret de defensa

b) s’han adoptat mesures restrictives de drets de persones que no tenen cap dret restringit, sigui quina sigui la seva situació processal

c) sotmetre la celebració d’una sessió parlamentària al fet que en ella participin o no parlamentaris, segons si ho autoritza un jutge d’instrucció, que fretura de tota competència al respecte —i el TC també per ordenar-ho—, suposa deixar en res l’autonomia parlamentària i el dret fonamental dels ciutadans a participar en els afers públics mitjançant els mecanismes de representació política, tal com estableix l’article 23. 1. de la Constitució

d) l’ordre de cacera i recerca no figura a les lleis processals espanyoles. És un vici amb regust autoritari de pràctiques de l’Antic Règim, llenguatge que sobta encara més en una resolució del TC

e) l’ordre de detenció emesa per la Justícia espanyola contra diversos membres del Govern deposat per l’aplicació més que qüestionable de l'article 155, no comporta cap deure de compareixença dels requerits. No comparèixer no constitueix cap delicte, com sí que ho era amb l’anterior règim. Conseqüències de la presumpció d’innocència i del dret de defensa que aixopluga el dret a servir-se de l’estratègia de defensa que l’interessat tingui per més coherent amb els seus interessos.

f) en tot cas, pels ciutadans normals, no comparèixer davant el jutge com a imputat (o qualsevol altre nom que rebi ser objecte d’un procés penal) comporta la detenció. Aquesta mesura no afecta els parlamentaris, a tots els parlamentaris, estatals i autonòmics. La normativa només permet la detenció de parlamentaris, mentre són parlamentaris, sigui quin sigui el temps de comissió del presumpte delicte, només si el delicte és flagrant, és a dir, si es tracta d’un delicte que es percep sensorialment per qui el pot detenir. El president Puigdemont i la resta de consellers no són objecte de cap procés per delicte flagrant. A aquest respecte la jurisprudència del TC és clara. Però ja hem vist que el que diu en el passat no val al present. Remeis té l’ordenament jurídic, però no el de la detenció.

g) la impossibilitat de delegar el vot dels parlamentaris també objecte de detenció. Se cerqui on se cerqui la base legal d’aquesta disposició no es trobarà enlloc, per la senzilla raó que els diputats, que van concórrer lliurement a les eleccions en la mateixa situació processal que ara, no tenen limitat cap dret.

Tot això té una conseqüència gravíssima, tot enllaçant en la llarga introducció d’aquest article. Amb aquestes limitacions del dret a la conformació del ple del Parlament, a la celebració de les seves sessions i amb la limitació de vot dels parlamentaris electes, sembla que l’objectiu és clar: alterar la majoria guanyadora de les eleccions, perquè o sigui una altra o sigui impossible la constitució d’un govern amb el consegüent allargament dels termes i assegurar-se la intervenció de la Generalitat perllongant l'aplicació del 155, prolongació que, al cap i a la fi, seria tendent a una cronificació d'aquesta.

Aterridor. Aquesta i altres raons és pel que sempre he advocat a favor de la generositat de renúncies personals, al marge que, com també ho he manifestat per creure-ho així, que és possible una investidura virtual. Però en les actuals circumstàncies polítiques la pruïja de la legitimitat pot ensorrar la construcció nacional. Realpolitik, recordin.