Aquesta setmana hem assistit a un nou lliurament de llistats dels multimilionaris opacs del fisc, amb inversions multimilionàries, però molt xarones, de petit burgés esdevingut nou-ric: cotxes de luxe ―que no treuen a passejar―, mansions desmesuradament grans però inhabitables, finques immenses que no han trepitjat... Els papers de Pandora, en diuen.

Primer va ser el LuxLeaks (2014) i dos anys més tard van aparèixer els papers de Panamà (2016). Totes tres revelacions, i moltes més, són obra del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació. Han posat al descobert les fatxenderies de tipus amb cotxes oficials, escortes i palaus, de qui ja sabien de les seves malifetes sense escrúpols. La primera, malgrat comptar amb la inestimable col·laboració del ministre d’Economia de l’època i després, simultàniament, durant 10 anys més, primer ministre del Gran Ducat, amb un currículum d’altíssims càrrecs a la Unió Europea que va culminar amb el seu mandat de 5 anys com a president del Consell (2014-2019), Jean-Claude Juncker, va acabar en res tangible.

Aquesta impunitat pètria, malgrat les denúncies de fets flagrants i contrastats, és ara per ara la conseqüència en la qual aquests escàndols acaben. Quan, excepcionalment, com va succeir amb la llista Falcini, l’alterador és processat en el seu país d’origen; en els de destí, els efectes penals, davant les desfetes tributàries, són mínimes.

Així, llevat d’alguna condemna menor d’algun massa confiat, les grans fortunes són educadament i discretament previngudes que, si al seu dret convé, poden passar per caixa, liquidar un import no especificat i estalviar-se així tràmits més feixucs. Algunes famílies tan catalanes com espanyoles, de les d’emmirallament social i de les de pròcers de la cultura i la beneficència, saben a la perfecció de què va la cosa.

L’aplaudiment als mites mundans, engrunes al cap i a la fi, opaca l’espoli més extractiu que mai de les elits financeres i polítiques 

Ara hem sabut el nom dels sàtrapes i pillastres habituals, i també de genuïnament democràtics, que viuen al marge de les lleis que dicten per a la resta dels mortals. També espanyols i catalans ―alguns que matinaven molt― sovintegen aquests rànquings de xoriceig universal.

O sigui que els polítics i els bufons de les corts mediàtiques (esportistes, artistes i cantants, fins i tot, atletes sexuals), molts d’ells amb títols de cavaller o creus de mítics sants, surten ara, com van sortir abans, en el top dels malànimes que amagaven el seu il·lícit patrimoni en el moment més dur de la crisi que, per unes causes o altres, patim des del 2007.

A més, quan, excepcionalment, alguna d’aquestes patums ha resolt els seus deutes, ho ha volgut fer d’amagat. Alguns, però, en el súmmum del cinisme, ho van batallar. I en el camí del banc dels acusats, eren fins i tot aplaudits pels incondicionals. El record de Lola Flores, ben perdurable.

L’aplaudiment als mites mundans, engrunes al cap i a la fi, opaca l’espoli més extractiu que mai de les elits financeres i polítiques. Un altre servei que els bufons presten a la cort. I tot queda en paper mullat. De nou, res apunta que les conseqüències seguin diferents.