La resolució judicial del Tribunal Suprem (TS), del 28 passat, per la qual es desestima prosseguir la causa contra el diputat Pablo Casado en el cas del seu màster invisible, és una antologia de com funciona i es tolera que funcioni l’administració, del fet que la llei no és igual per a tothom i que el que és públic té la importància d’un zero a l’esquerra. Tot un colofó del que ha de ser un estat modern i democràtic, tal com imposa l’article 103. 1. de la Constitució: “L’administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb ple sotmetiment a la llei i al dret”.

Comencem pel final de la resolució. Haver regalat un màster a un diputat, fet que constituiria un delicte de suborn impropi, penat a l’article 422 del Codi Penal, ha prescrit i no s’hi entra. Però és, malgrat tot, summament rellevant. La prescripció, una garantia irrenunciable de la seguretat jurídica, no esborra l’il·lícit, el deixa intacte: només assenyala que, per raó del transcurs del temps, ja no es pot perseguir. Però el mal, el dany, el delicte, hi és.

Aquesta conclusió és de primer ordre. Resulta que jurídicament i també políticament  el TS no descarta un tracte de favor, del qual sembla que va gaudir l’ara president del PP. La resolució afirma que això no revesteix caràcter penal, encara que pugui tenir significació en altres ordres, especialment polítics.

Llegida correctament aquesta peça judicial, és més que palès, brillant com la llum del sol a ple estiu, que el recomanat, l’endollat de tota la vida, pot deambular per les dependències de les administracions al seu antull, obtenir avantatges a dojo i que això no té rellevància penal. Aquesta és la base de la corrupció i del fet que un funcionari o una autoritat pública (un diputat ho és) que rebi prebendes sigui el més normal del món.

És a dir, com que el fet no és penal, el diputat Casado es matricula a un màster universitari, no va mai a classe, li convaliden el 80% del programa, no s’examina,  presenta un treball de fi de màster invisible (invisible, perquè no l’ha vist ningú, ni els professors que l’havien de qualificar) i obté un títol oficial de màster. Tot això és una cosa que rep tothom? Sembla com si les secretaries dels màsters —potser fins i tot d’altres diplomes, en algunes universitats— siguin només oficines expenedores de títols, previ pagament de les taxes, sense que calgui acreditar els coneixements i les habilitats que només poden sorgir de l’esforç i la disciplina de l’estudi.

O sigui, podem prosseguir, el diputat Casado, doblement titulat en Dret i Administració d’Empreses, creu que pel fet de matricular-se a un màster li donen el diploma sense fer res. A títol de què?, cal preguntar-se. Aquest regal és iniciativa pròpia de la universitat, sense consentiment del regalat? És un insult total a la intel·ligència fer-nos creure que els diplomes, que costen personalment i familiarment un esforç i un munt de duros a alguns, cauen del cel per a uns altres, i que aquests privilegiats, innocentment, se’ls troben a la bústia de casa. Per la mateixa regla de tres es poden trobar un Jaguar al garatge.

En fi, que de col·laboració en la prevaricació entre els alumnes i la direcció del màster, ni parlar-ne. Sense prevaricació no pot continuar el procés. La prevaricació és el que el TS nega amb circumloquis que més aviat parlen a favor de la seva existència, si més no indiciària. Ara bé, com que el delicte de prevaricació no ha prescrit, deixant-lo fora (també per a la resta d'encausats?), no hi ha cap mena de responsabilitat penal per part del diputat.

El tercer punt és el desprestigi de la cosa pública. La cosa pública no val res de res: es pot malmetre i abusar-ne a voluntat, sense límit. Si més no, per part dels privilegiats, dels que reben tracte de favor. Estem davant d’una aclaparadora lliçó de què és la igualtat ara mateix a l’estat constitucional de la igualtat: pura enganyifa.

Seria idèntica la conclusió del TS si el diploma atorgat hagués estat el d’un neurocirurgià? Encara que no es pot descartar res, sembla que no. La qual cosa ens duu a un terreny terrible: la universitat val per a ben poc; miquetes, a tot estirar. Va d’estudis de no-res, mera xavalla llibresca.

La bufetada que aquesta resolució suposa per al sistema universitari és que, al cap i a la fi, un diploma no val ni el paper en que està escrit. En el sistema universitari espanyol —i molt especialment en el català, que el lidera de manera incontestable—,  majoritàriament públic i acreditat, hi ha de tot, és cert. Però hi ha gent excel·lent i de primera, començant pels estudiants, els professors i els investigadors i acabant pels membres del PAS, gent que a fora se la rifen. En el cas del diputat Casado sembla que no va ser així. Per milers d’alumnes, tanmateix, els seus diplomes valen l’or de la seva suor i el dels doblers que hi han deixat.

La interlocutòria del TS retrata amb exquisida fidelitat, un cop més, la casta i la crosta que ni treballa ni s’esforça ni ret comptes. Rebre tractes de favor no és ni treballar ni esforçar-se ni retre comptes. Ans al contrari, n’és l’antítesi.

Aquesta mentalitat profundament arrelada pesa més, molt més, que les filiacions o afinitats partidistes dels que han de jutjar aspectes fruit de la corrupció. És una ideologia predemocràtica de la societat, de l’estat i de la responsabilitat dels servidors públics. Molt, però molt, predemocràtica.

En conclusió: la cosa de sempre, senyoria.