En essència, aquesta setmana han prosseguit membres de la Guàrdia Civil les seves declaracions i han entrat en joc diversos mossos que els van auxiliar en el manteniment de l’ordre públic amb ocasió dels escorcolls judicials. A més, van declarar guàrdies civils que van relatar escarnis i dos dels considerats observadors internacionals. Malgrat les paraules de gran calibre, poc efecte haurien de tenir en la sentència d’un tribunal de justícia d’un estat de dret.

La raó és simple. Pel que fa als escorcolls, tots els guàrdies integrants dels equips judicials van manifestar que les diligències les van poder realitzar sense cap impediment. Únicament, en alguns casos, van tenir dificultats per sortir del lloc o domicili escorcollat. Aquestes dificultats van consistir en bloquejos, mitjançant segudes ―les cebes, que alguns confonien amb bolets― i escridassades llançant contra els agents epítets sonors, fins i tot, en lloc de paraules, un iogurt en un cas, i/o proferint proclames sobre la democràcia, les votacions i coses per l’estil. En la major part de casos, els Mossos van donar una bona protecció, tot tenint en compte que mai havien estat previnguts dels escorcolls, fet que va dificultar enormement un desplegament correcte.

En algun cas, la sortida efectiva va demorar-se una bona estona, però, malgrat el dramatisme d’algun testimoni sobre les masses, un altre cop plenes d’odi, ni persones ni coses van prendre mal, si més no, no es va denunciar res ni cap arrest es va produir. Pitjor resultat va tenir un mosso, incapacitat per a la feina durant de 3 setmanes, segons va declarar.

Després van venir els dits escarnis. Primer a la Seu d’Urgell, una manifestació sonora que va donar lloc a una denúncia individual d’un agent, que sembla arxivada i va propiciar el trasllat dels contingents allotjats en dos hotels de la vila al Parador, que està a dues illes, uns 400 metres. La massa ―un altre cop el mot― variava, segons els declarants, entre mil i cent quaranta integrants acompanyats per un cotxe de bombers que es va donar un bany de masses, va dir un testimoni. A tot estirar, les protestes van durar mitja hora. Un altre incident: a Lleida tres guàrdies, de paisà, van ser identificats per una vianant i van tenir unes paraules, cosa que no va passar d’aquí. A la central de la Guàrdia Civil, a Travessera de Gràcia de Barcelona, uns quants dies al final de setembre es concentraven persones, entre dues-centes i poc més de mil ―sense acreditar-ho―, amb crits i novament segudes, que dificultaven l’entrada i sortida dels agents i de les seves famílies, durant uns pocs minuts.

A Gandesa es va bloquejar breument l’entrada a la caserna (casa-caserna, encara!) amb masses indeterminades, tractors i tanquetes amb erugues. Paraula aquesta, la de tanqueta, inoportunament ―o no― introduïda en el debat processal, que sembla referir-se a unes desbrossadores agrícoles tot terreny, per això erugues en lloc de rodes.

L’incident més greu el representà el llançament, en paraules dels fiscals, d’un artefacte incendiari. L’autor del llançament no està identificat. Però tampoc hem vist quina mena d’artefacte era, ni on va caure. Ni ho va veure qui ho relatava davant el tribunal. Malgrat les divergències terminològiques, sembla, pel que s'ha sentit en altres sessions, que era un objecte tèxtil ―una piloteta feta de mitjons, potser― llençada per damunt de la tanca i que va caure sobre un petate de l’exèrcit. No sembla possible, ni tan sols per un ironman o per una ironwoman, llançar per sobre d’una tanca de seguretat un petate. Qui va fer la mili prou que ho sap: ni per volum ni per pes.

Malgrat les paraules de gran calibre, poc efecte haurien de tenir en la sentència d’un tribunal de justícia d’un estat de dret

Bé, els testimonis han de gaudir de llur minut de glòria, alguns amb una fresca espontaneïtat en alguns passatges dels seus, a vegades, recitals. Però, més enllà d’esbossar el traç de mínima violència, intranquil·litat més aviat, dins del clima del moment, van tenir el mateix dominador comú: ni danys personals ni materials ni arrestats.

I el que és més important: cap dels fets relatats, més o menys organitzats ―caldria definir organització―, va ser imputat a cap dels acusats. Ni tan sols es va intentar aquesta imputació per part de les acusacions. I novament, la fidelitat de Mossos amb l’execució dels manaments judicials i amb el manteniment de l’ordre públic va quedar palès. Tant que, fins i tot, alguns declarants dels dos cossos es referien als altres com a companys.

Davant d’aquesta insignificant gravetat faltava la cirereta del pastís: la declaració del gens tàcit cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya, el tinent coronel Baena. Malgrat les seves 6 hores de declaració, tota una jornada, ben poca cosa es va treure en clar. Deixant de banda el seu estil, no sempre el més adient per ser exercit davant un tribunal i algunes incoherències en les seves expressions, expressions que, en algun cas, s’han fet virals, va tenir el seu punt de glòria quan va dir que al setembre-octubre del 2017 es vivia un clima insurreccional a Catalunya i que era un polvorí, al qual va fer referència diversos cops.

Quan la defensa va protestar pel terme insurreccional, Marchena va dubtar, però finalment va reiterar el que ja és un dels leitmotivs del judici: les valoracions dels testimonis no influirien en cap cas en el tribunal. Ben curiosa lletania que es complementa amb una altra, quan, en cada sessió, les defenses reiteren el seu dret a confrontar el que diuen alguns testimonis amb el que es pot veure a alguns vídeos o altres documents: que els testimonis ho són per allò que han percebut pels sentits, que no interessen les seves valoracions, valoracions que, en definitiva, són legalment impertinents.

Una petita digressió: com resulta plausible que la Guàrdia Civil abandonés armes llargues, curtes, defenses i altres paraments i uniformitats en els vehicles logotipats davant la Conselleria d’Economia el 20-S, si el clima era insurreccional, si era un polvorí? Ah! I amb alarma terrorista 4? Plausible no resulta.

Bé, tanmateix, els testimonis de l’acusació, a preguntes de les acusacions, poden esplaiar-se molt més amb les acusacions, que es veuen limitades en la profundització del contingut de les declaracions testificals. També es veuen restringides a l’hora d’intentar qüestionar la credibilitat d’alguns dels declarants. Perquè, si és veritat que el testimoni no pot declarar més del que ha percebut pels sentits (normalment la vista i l'oïda), què ha vist el cap de la policia judicial que, segons les seves reiterades manifestacions, no ha sortit al carrer i no ha vist res i que, en conseqüència, els seus atestats sobre el procés ―per cert, per a, com a mínim, una fiscalia i tres òrgans judicials― són el fruit de la depuració dels informes que li lliuraven els seus equips? Ras i curt: de quins fets percebuts sensorialment podia declarar? Permetre aquest desequilibri entre les parts, segurament perquè calia, com si fos el soldat Ryan, salvar-lo, serà un tema a discutir a la vora del Rin, a Estrasburg.

A més, van descobrir que el tinent coronel Baena és la independència personificada. Com a policia judicial no depèn més que de jutges o fiscals i en cap cas dels seus comandaments orgànics als qui no dona compte de res. Llàstima que no recordés la circular, que data de l’època de l’ínclit Fernández Díaz a Interior, que calia que els caps de la Guàrdia Civil previnguessin el ministeri amb una setmana d’antelació de les seves actuacions en auxili judicial, actuacions normalment secretes.

Com resulta plausible que la Guàrdia Civil abandonés armes llargues en els vehicles logotipats davant la Conselleria d’Economia, si el clima era insurreccional, si era un polvorí?

Al cap i a la fi, no va sortir cap confirmació d’accions d'aixecament violent ni de violència imputables a cap dels acusats. Ah! Me n'oblidava: es va parlar molt de l’Enfocats i menys de la moleskine, on es relata el full de ruta i diverses trobades i accions. Llàstima que l’Enfocats sigui anònim, no datat (però confeccionat no més enllà del 2016) i no descriu ni un sol acte de violència o de presa violenta de les institucions. I la moleskine és una agenda particular sobre la qual, a mesura que avança el judici, es va perdent l’interès.

Les aportacions dels anomenats, per les acusacions, observadors internacionals, sembla que no van observar tant com es va fer creure en un principi, tot tenint en compte que observar és jurídicament irrellevant. Per un costat, l’exdiputat alemany Bernhard von Grünberg va venir sol, no va formar part de cap comitè i s’ho va pagar tot ell. Ningú ho va poder contradir.

Precisament, per no poder contradir-lo, la fiscal Madrigal es va llançar sobre ell tot etzibant-li per què no s’encarrega de la independència de Baviera. És més, el volia desacreditar, com si això fos una declaració judicial. Aquí Marchena va estar encertat, li va dir que d’aquesta brama, res. De tota manera, per informació general cal recordar que la famosa prohibició del referèndum a Baviera que per les assessories opinadories guantanameres es presenta com el rien ne va plus de les sentències constitucionals antisecessionistes no és més que una modesta providència d’inadmissió, de 16-12-2016, a un recurs d’empara d’un ciutadà que havia vist denegada la seva petició al govern bavarès de fer un referèndum amb tal propòsit.

Per la seva banda, la neozelandesa Helena Catt, convidada, entre d’altres experts, des de juliol del 2017 per fer una sèrie d’informes sobre la situació de Catalunya, sí que va cobrar 8.000 €. La gent honrada paga el que encarrega. Però és més, quan es va pagar aquesta suma i els imports dels altres dictaminadors convidats pel Diplocat, la Generalitat ja estava intervinguda econòmicament amb el famós mètode de Montoro. Un mètode formal, com és formal tota la intervenció dels comptes públics i privats, comptes que només en cas de sospita o per raons de mostreig s’analitzen amb més profunditat, en concret sobre la qualitat i utilitat del servei prestat o de la cosa o bé contractats. Però, recordo un cop més, una comptabilitat d’una institució pública ―i d’una privada mitjaneta― no té només dues columnes, un deure i un haver. La pública va des de la partida pressupostària fins al lliurament de l'ocàs o prestacions dels serveis i el seu pagament, tot passant per les fases de contractació ―tan complexes en ocasions que poden durar mesos― recepció o altres elements. Cada obra o servei és un feix gruixut de papers i, a més, des de fa temps, com va declarar la cap dels serveis de presidència de l’època, la Sra. Prohías, molt formalitzats informàticament. Ningú, per exemple, ha dit que el servei no es prestés ni fos sobrer.

Per tant, control formal, i tant. Que es pogués haver enganyat la Hisenda espanyola, podria ser. On rau la prova de la defraudació és el quid de la qüestió. Sense prova no hi ha delicte. I molts cops no hi ha prova perquè... no hi ha delicte.

Aquest buit probatori assola, fins ara, tota la causa pels delictes de rebel·lió/sedició, malversació i, si m’apuren, desobediència. Aspecte aquest últim que res té a veure amb el que entenem en el llenguatge comú per desobediència. Hi haurà temps, ho he dit algun altre cop, més endavant. Tant de bo, no!

Jordi Galves
Extrem dret (25) Guàrdia Civil, emblema feixista Jordi Galves