El conflicte polític ha arribat a un punt en què la maquinària repressiva de l’Estat segueix el seu full de ruta sense adonar-se del canvi de paradigma polític. Per què canvi de paradigma polític? Perquè el conflicte català llastra la política espanyola, i provoca massa inestabilitat. Aquesta estabilitat només pot assolir-se entomant les bases d’una solució raonable del conflicte polític. I la primera pedra, després de moltes altres pedres més menudes, és una amnistia

Aquesta idea sembla que cala també en altres gents no provinents ni de l’independentisme ni de les seves aurèoles. Sembla que, de mica en mica, hom va omplint la pica del passar pàgina i fer tabula rasa, sigui amb peticions d’indult —que alguns presos rebutgen—, amb modificacions —encara no se n'ha vist cap— del Codi Penal o amb una amnistia. La tasca que tenen al davant és ciclòpia, però factible. Factible... si hi ha voluntat política real.

A Catalunya, amb una més que confiable societat civil, aquesta voluntat política hi és. I per això, sumant-se de manera decidida a altres iniciatives, com les d’Òmnium per exemple, l’associació Amnistia i Llibertat impulsa una proposta de llei d’amnistia, un text articulat formalment (en català i en castellà), perquè, amb una recollida de signatures de les que facin època, també comptant amb ciutadans de la resta de l’Estat, es pugui exercir el dret de petició davant el Congrés dels Diputats.

Posar negre sobre blanc aquesta proposta legislativa, en la qual he tingut una modesta participació, és fàcil. Una llei d’amnistia no presenta grans complicacions tècniques. Recollir les signatures, amb el nervi de la nostra societat civil, no serà bufar i fer ampolles, però l’entusiasme i els resultats que ens donaran els voluntaris són indubtables.

El que faltarà, caldrà aconseguir-ho i no serà fàcil, però la dificultat no atura els projectes que volen endreçar la realitat, és que la voluntat política institucional, és a dir, dels polítics, es manifesti, com ja comença a manifestar-se en privat. Cal aquest canvi de marxa, que superi la inèrcia actual, aquest deixar-se portar per una certa raó d’estat. Si el designi polític és el de convivència democràtica, del progrés que ens tregui de la crisi en què vivim i donar un millor futur als nostres fills, el canvi polític és imperiós.

La recollida de signatures començarà, a Catalunya, l’11 de setembre i es perllongarà fins a abastar un nombre més que significatiu de signatures, signatures amb el benentès que no seran, perquè no ho han de ser, d’independentistes, sinó de signants desitjosos de trobar una solució política al conflicte Catalunya-Espanya. I assentar-la de forma sòlida.

L'amnistia permet a les postures encontrades quelcom essencial en la vida en progrés i justícia: mirar al futur, col·laborar en la seva construcció i no emmirallar-se en un passat que sempre es reescriu a gust de qui el vol brandar per impedir un futur millor

Per fer-ne cinc cèntims, a més de consultar el text a la web d’Amnistia i Llibertat, dibuixaré unes breus línies dels elements més significatius de la norma que proposem.

Tot partint de la base de la voluntat política institucional, passo ara per alt, perquè és un debat tediós, si l'amnistia és constitucional o no. L’amnistia no està prevista en la Constitució, però no està prohibida, com ho estan, per exemple, els indults generals o les societats secretes o la pena de mort. I pels que diuen que l’amnistia té lloc només quan es produeix un canvi de règim, només han de repassar la història constitucional espanyola des de 1808: l'amnistia, amb canvi de règim o no, és conseqüència d’un sotrac, molts cops sanguinari. La qüestió rau, una vegada més, a determinar si es vol tirar endavant en pau i progrés o no.

Dit això, em centraria en quatre punts fonamentals de la proposta de llei d’amnistia. En primer lloc, l‘àmbit temporal. Els fets comesos que aquest esborrament sancionador —és a dir, no només penal— abastaria serien els compresos entre l’1 de gener del 2013 i el dia de la data de la publicació al BOE de la llei. Així, també els preparatius del 9-N, el 20-S, 1-O, el 8-O i totes les protestes postsentència del TS romandrien fora de la maça sancionadora, penal o no.

En segon terme, no quedarien només amnistiats els fets produïts durant aquest període, comesos amb la intencionalitat política d’exercir el dret a decidir o de caminar directament cap a la independència —camí, recordem-ho un cop més, sense violència—, dins o fora de Catalunya, sinó que afectaria també els excessos repressius, policials o judicis en el més ampli sentit de la paraula.

En tercer terme, encara que a la proposta de llei s’esmenten una sèrie de causes ja tancades —com la del procés davant el TS— o en curs —cas cúpula d’Interior— o davant del TSJCat, el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, les causes penals derivades de pretesos incompliments electorals amb rellevància penal, o altres, es formula una clàusula oberta per tal que dins del radi d’acció de l'amnistia hi càpiguen totes les causes penals, en qualsevol fase que es trobin (en fase policial, de fiscalia, d’instrucció, de sentència de primera instància...). I no sols les causes penals: qualsevol causa, expedient, diligència o com es vulgui denominar, de significació sancionadora; així, entre altres possibles, conegudes o per conèixer, les del Tribunal de Comptes, del Tribunal Constitucional, de les juntes electorals, de sancions administratives...

Això tindria com a conseqüència la immediata posada en llibertat dels presos i l’arxivament, sigui quin sigui l'estat processal o de tramitació en què es trobin, de mesures d’investigació, com són les ordres internacionals de detenció o euroordres. Això vol dir tancar el que hi ha obert o no obrir res més pels fets compresos en el període amnistiat.

Finalment, també quedarien amnistiats tots els fets relatius a la repressió patida, sigui policial, judicial o administrativa. És una cabdal contraprestació per fer aquesta tabula rasa que comporta l’amnistia.

Tot aquest material passarà dels jutjats, les fiscalies i ens administratius als arxius, perquè allà es pugui estudiar i analitzar —i extreure'n tots bones conclusions— que la política només és política si es fa com toca, sense recórrer a mecanismes jurídics no previstos per a aquests esdeveniments, tot maltractant l’estat de dret i portant tota la societat a llocs on només pot regnar la vergonya antidemocràtica.

Al cap i a la fi, des de diverses postures: unes, les de les creences de l’exercici lícit de drets democràtics sense haver incorregut en cap il·lícit penal; altres des del convenciment que la situació era tan greu que requeria una resposta de l’Estat. L'amnistia permet a les postures encontrades quelcom essencial en la vida en progrés i justícia: mirar al futur, col·laborar en la seva construcció i no emmirallar-se en un passat que sempre es reescriu a gust de qui el vol brandar per impedir un futur millor.