Simultàniament a la inefable performance de Barcelona, al Congrés dels Diputats fins i tot els lleons s'enrogien amb l’esperpent de la ratificació amb VAR de la reforma laboral de la reforma laboral de Rajoy. La majoria presidencial, és a dir, la que va fer president el sortós Sánchez, Pedro ―ni Pere ni Jordi―, s’havia esvaït. No hi havia prou suport per convalidar el decret-llei que portava al BOE l’acord entre la coalició governamental central i les parts socials, parts socials més representatives les sindicals que les patronals. Aquí rau alguna de les tares del pacte.
De tota manera, l’acord socioeconòmic perseguit per la vicepresidenta Díaz és un èxit personal d’ella. Era el primer cop en quaranta anys que els mons empresarials i sindicals pactaven un canvi de l’statu quo. Que la reforma laboral abastada no era la derogació de la reforma laboral rajoyana? Cert. Que un cop més el PSOE deia "d’entrada, no", també. Que les relacions de treball seran millors amb la nova norma, segur. Que mantenir la regulació del 2012 era molt pitjor, segur. En fi, com tots els acords, el de la contrareforma laboral té clarobscurs. No va ajudar, tot s’ha de dir, la negativa del govern central de no afegir-hi ni treure’n ni una coma.
Sánchez entra en escena i cerca una majoria alternativa a la presidencial que avali la reforma. Es recolza en un mosaic de partits especialment de dreta. La clau de volta són dos diputats que han partit peres amb el seu partit, la UPN, en altres temps, fusionada amb el PP a Navarra. Aquests dos diputats, contraris a la direcció de la UPN, manifesten, sense que ningú s’estranyi, que votaran la reforma laboral, contra la que s’havien manifestat, i en el moment de la votació, oh, sorpresa!, un altre tamayazo; és a dir, voten amb el PP. Com recentment a Múrcia. El temps dirà el preu satisfet per aquesta nova traïció. Cal recordar als encara diputats Sayas i García Adanero el que hom va dir als assassins, per encàrrec, del cabdill lusità Viriat: “Roma no paga traïdors”.
Quan el PP creia que no ho tenia al sac i ben lligat i la presidenta del Congrés va dir blat!, va aplaudir com si de la guerra de l’Iraq es tractés. La joia, tramposa, va durar a penes 30 segons. Llegit bé el recompte electrònic de vots, donava una victòria, mínima, però victòria al cap i a la fi, al govern i els seus circumstancials aliats. La bronca, com saben, va ser monumental.
Un partit d’esquerres no pot dir no a millores laborals per molt que no siguin les que un voldria
Es va veure, perquè ell mateix ho va dir, que el popular Casero es va errar a l’hora de votar. Cosa que la direcció del PP va saber abans de la votació presencial. De sobte, Casero es va curar ―el motiu del vot telemàtic era una greu malaltia― i es va presentar a la seu del Congrés. Sigui com sigui, els errors en el vot no es rectifiquen mai. No es van rectificar, per exemple, els errors de Sáenz de Santamaría ni de Sánchez ―Pedro― ni l’últim d’Ábalos; ni l’error el mateix dijous de 79 diputats del PP que van votar a favor de castigar penalment els escarnis a les clíniques on es practiquen avortaments legals.
Així es va passar d’error reconegut en la votació a dir que era una errada tècnica, mai demostrada: hauria estat la primera en la història del vot telemàtic al Congrés. No cal entrar en aquesta falsa polèmica, ja que, per seguretat telemàtica, cal votar dos cops, tal com va demostrar Javier Ruiz a RTVE divendres passat. Es va acabar acusant quasi de prevaricació Batet, la presidenta del Congrés, i els crits de tongo i tupinada van sortir com a la boxa. En summa, un gran dia per a la història de l'hemicirc, en especial, dels errors i de la cara més dura que el ciment. Tota una performance de males arts, ja acreditades arreu, del PP.
El tema transcendeix en tres aspectes més. El primer és que no calia ser gaire llest per veure que el pacte amb els navarresos no podia mai tirar endavant. A qui se li acut pactar amb els caps dels públicament dissidents d’una determinada postura política, quan els dissidents ho són per apropar-se sense cap mena de vergonya als contraris dels que els volen convèncer de votar al seu favor. Ingenuïtat és molt pobre per definir aquesta inefable conducta.
El segon aspecte a ressaltar ha estat el discret pas de Sánchez (Pedro) per tot el tema de la reforma laboral. El protagonisme total ha estat de la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz. I Sánchez fa la impressió d’haver aprofitat ―però amb un mal càlcul― el possible fracàs de la seva segona segona, que vol anar de primera (contra ell?) en les properes conteses electorals. Fa tota la pinta que, al més pur estil hemicircense, Sánchez ha deixat que Díaz es cogués en la seva pròpia glòria (o vanitat, segons es miri).
Sánchez, de la mateixa manera que Esquerra, ha jugat amb foc tot banyat en benzina. En efecte, Rufián i l’estat major dels republicans van idear una jugada errònia: pensar que la reforma sortiria. Sort que els àngels, que de tant en tant castiguen els tramposos, dijous van passar-se per l’hemicirc de la Carrera de San Jerónimo. Sort!
La reforma laboral és curta i més des d’una perspectiva d’esquerres. Ara bé, a hores d’ara, sembla que és el que es pot obtenir. Que fa mal ser menystingut? Ben cert. Que s’envia un avís a Sánchez, tot recordant-li que les aliances cal cuidar-les i que el motiu de l’aliança d’ERC és Catalunya, de la qual amb massa arrogància passa de llarg, prou evident és. Ara bé, des de Catalunya estant, ERC pot dir als seus votants treballadors que aguantin les infumables condicions de la reforma de Rajoy i que les millores de Sánchez-Díaz són engrunes?
No sembla que sigui la millor manera d’eixamplar la base. La majoria, relativa o no, d'ERC passa per eixamplar la seva base. Un partit d’esquerres no pot dir no a millores laborals per molt que no siguin les que un voldria. Millor o pitjor, el seu vot tendirà a volar i niar on se senti protegit.
Els errors de votar en contra de la reforma laboral no compensaran, em temo, els hipotètics punts de salvar una dignitat, majestàticament inútil. Això passa per sucumbir a les enlluernadores llums de l’hemicirc.