Amb aquest matusser vodevil de la investidura, prevista, o no, per a divendres, ja se n’ha fet un gra massa.

Ja han passat sis setmanes des que, la nit del 14-F, JxCat va perdre el que la mateixa formació havia qualificat d’eleccions plebiscitàries en favor seu. És cert que la victòria d’ERC no és aclaparadora, però en els marges en què actualment ens movem, els republicans han guanyat els seus 33 escons amb 35.000 vots de diferència, mentre que el 2017 JxCat va guanyar els seus 35 diputats per sobre dels 32 d’ERC per 12.000 vots. O el que és el mateix: ERC és el primer partit independentista amb certa folgança. A més, la majoria de la legislatura en vots i escons és independentista. Es malbaratarà?

Deixant de banda que no hi ha una sola manera de ser independentista —com tot en aquesta vida, la unidimensionalitat és una tara—, el cert és que, escrutini en mà, el Govern de la Generalitat s’ha de conformar entorn d'ERC. En la legislatura passada ho va ser entorn de JxCat, també escrutini en mà. Ningú va protestar. Els obstacles van venir dels tribunals a l’hora de pretendre investir tal o qual candidat.

Des de la mateixa nit del 14-F, torno a repetir, sabem com ha de ser el govern català i com s’ha de construir. Sis setmanes. No valen giragonses, excuses o reserves. Prou tindrem que la coalició que resulti no sigui l’habitual festival d’entrebancs interns. Una de les aportacions catalanes a la governació moderna rau en el fet que els governs de coalició no cal que vagin molt lluny per trobar l’oposició. Seuen, pel que sembla, uns al costat dels altres entorn a la taula de govern.

Si realment es vol la república, el que cal és respectar un dret fonamental europeu, que no em canso d’esmentar un cop i un altre: el dret de la ciutadania a un bon govern

Però, davant les emergències de tota mena que patim: tot començant per la sanitària i el caos dels vaccins, seguint per l'eterna confrontació amb l’estat central, afegint la que representa superar la devastació econòmica o social, sense comptar el retard en matèries tals de desigualtat creixent, R+D, seguretat o infraestructures, davant tot aquest front de crisis, cadascuna més tenebrosa que la veïna, resulta que els partits catalans, malgrat la imperiosa necessitat de governar junts o donar suport des de fora a un govern conseqüent amb el resultat electoral, en lloc de tot això, es frivolitza la constitució del Govern, que hauria d'estar ja funcionant a ple rendiment. El que hi ha ara, porta, materialment, en funcions sis mesos. Per llogar-hi cadires.

No se li pot escapar a ningú que aquesta imatge de desunió, lluny d’enfortir la pròpia parròquia, suposa un torpede a la línia de flotació de la lluita per la reconstitució nacional des de qualsevol punt de vista. La jartá de reír a Madrid és tal que ja, fins i tot, avorreix. En un moment en què Madrid està collat per la seva pròpia inoperància, van els indepes i els donen peixet. Incomprensible. Inefable. Imprestable.

Perquè, si realment es vol la república, el que cal és respectar un dret fonamental europeu, que no em canso d’esmentar un cop i un altre: el dret de la ciutadania a un bon govern. On s’ha vist una república democràtica i exemplar sense bona governança? I sense papereres de la història.

La satisfacció política, la de veritat, la de servir la ciutadania, rau en governar, no en fer patir o, fins i tot, humiliar a qui amb tota legitimitat aspira a la presidència de la Generalitat. Perquè més enllà de la ziga-zaga de la (no) investidura, està el greu patiment i la greu ofensa a la ciutadania de Catalunya. I aquesta, sense govern, indefensa, és la veritablement humiliada.