La dreta, aquí i a les Espanyes, és considerada i, per tant, s’autoconsidera com, per sintetitzar, la ideologia més adient per a governar. Com, segons ells i els seus corifeus, avui la política és essencialment economia, qui millor que els que venen dels business o porten business a la sang per governar. La primera gran falòrnia és que avui, com ahir, governar sigui adoptar només decisions econòmiques, és a dir, primer els diners per damunt de tot. Segons aquest pensament si hi ha diners, tota anirà bé. Només cal sortir al carrer per veure la gran mentida que això aixopluga en el seu si. Els diners no corren si no els tens. Per tant, el que cal primer és un repartiment equitatiu dels doblers perquè tothom els pugui fer córrer. Això no vol dir, ni de lluny, ni expropiar ni comunisme, en les seves dues versions més caricaturesques que són les que la dreta ha fet córrer sempre.

L’altra forma de fer política és la de fer que els diners corrin en totes direccions per mantenir un mínim nivell de vida digne, desmuntant la pobresa sistèmica i la desigualtat derivada d’un repartiment tendenciós dels diners, és a dir, de la riquesa. Per què? Doncs, perquè la pròpia força de treball és l’únic mitjà del qual la immensa majoria de la població disposa per dur a terme el seu propi projecte de vida. I, com seguint els lliberals de veritat, no als il·liberals que ens fan creure que són lliberals, la felicitat és la fi que persegueix qualsevol ser humà, la política ha de supeditar-se a aquesta fita. L’escreix, d’atribució lliure pels seus creadors.

L’economia necessàriament funciona malament quan els dits emprenedors —l’empresari que pren riscos sembla oblidat— només veuen el benefici com únic objectiu. Lògicament, qui inverteix capital vol tenir rendiments; exactament igual —i això s’oblida— com qui inverteix el seu esforç personal en l’empresa d’un altre: també assumeix riscos. Les xifres d’atur ho demostren. Per aquests emprenedors el model capitalista perfecte és el xinés: l’únic impost de fet és el delme a l’Estat/partit a canvi d’un univers econòmic sense pertorbacions socials: sindicats, vagues, drets socials (limitació horària, descans, seguretat laboral, treballs de menors i persones vulnerables...). Ah! I de pagar impostos, res.

Per aquests empresaris, diguem-los xinòfils, la competència és un destorb. Una forma d’eliminar-la o, si més no, escapolir-se’n, és jugar amb avantatge, el que ara els moderns en diuen informació privilegiada, i que tota la vida del Senyor, s’ha dit “tinc un amic” o “tinc un amic que té un amic”. Ja tenim el retrat de l'aprofitat, abans dit, estraperlista, denominació que torna amb força a la vista dels fets. Aquí tenim la indiscutible superioritat extractiva de la dreta econòmica: esprémer al màxim i sense control la necessitat pública, folrant-se amb diners públics.

Som davant un disseny generalitzat que és fruit d’una corrupció estructural i secular, molt arrelada als madriles i àrees d’influència, però no sols, com bé sabem per aquestes contrades. Això té unes arrels històriques d’uns vicis molt anteriors al franquisme, que aquest va potenciar: s’ho va trobar fet i va saber treure'n profit, profit que els hereus continuen conreant.  

Prenem com a exemple la Xina i les seves mascaretes en un moment d’urgència màxima. No hi ha mascaretes, però vet aquí que una sèrie de fatxendes que ni tenen ni han tingut mai ni directament ni indirectament negocis amb la Xina i encara menys en el sector sanitari, tenen un amic molt ben col·locat, que té un germà, un cosí i/o el telèfon de la persona ben col·locada o els telèfons dels amics de referència i, com no calia en plena pandèmia cap mena de concurs públic per comprar, obtenen contractes adjudicats per via directa. Si tens el telèfon, no et calen més referències.

A la gens inusual corrupció xinesa s’han afegit els estraperlistes habituals —genuïna estirp aborigen— que, en la més pura escena picaresca, tenen un ressort tan important o més que l’amic, l’amic de l’amic i els telèfons de tots dos. Es produeix el miracle: sent titulars de societats ridículament capitalitzades, és a dir, sense el muscle financer per pagar al comptat importats milionaris, perquè el comptat era l’única forma de funcionar en el mercat persa xinès amb intermediaris aparentment malais, i més, si els subjectes eren desconeguts als mercats d’origen, de sobte tenen doblers comptants i paguen les mercaderies un dòlar damunt l’altre. Miracle!

Aquest miracle és el que cal investigar. Un cop més no és el dit, sinó la lluna el que cal esbrinar i situar al firmament. Això va més enllà, molt més enllà d’amics i telèfons. Això va de finançadors, de foscos finançadors normalment. I qui ha posat els quartos o qui els ha fet posar és el corruptor en cap. Perquè el que ningú es creurà és que tota aquesta dirigència que ja hauria d’estar a pa i aigua no s’ha endut, ni directament ni indirecta, ni un duro del mercat persa que ha suposat la pandèmia.

Som davant un disseny generalitzat que és fruit d’una corrupció estructural i secular, molt arrelada als madriles i àrees d’influència, però no sols, com bé sabem per aquestes contrades. Això té unes arrels històriques d’uns vicis molt anteriors al franquisme, que aquest va potenciar: s’ho va trobar fet i va saber treure'n profit, profit que els hereus continuen conreant.  

Haver enxampat un parell o dos de babaus, per ara, amb les mans a la massa no satisfà el desmantellament del muntatge sistèmic de la corrupció. És tan sols l’epidermis. No són les comissions desmesurades d’un grapat de xarons. Com si als centres de poder regalessin els diners sense obtenir els seus propis guanys, vaja!  Com deia el malaguanyat Tony Judt al principi de la crisi del 2008 —de la que encara no hem sortit—, "alguna cosa va malament".

Entre nosaltres va molt malament, perquè la corrupció és l’alfa i omega de les ràncies crostes dirigents que encara, en bona part, són dominats. Mentre es pugui proclamar sense por a l’error “És la corrupció, estúpid”, res anirà bé.