Aquesta crònica personal del que passa al judici, que ni és periodística ni és exhaustiva perquè és personal, comença a donar les darreres senyals de vida. Certament, encara ens esperen un plats forts, fortíssims, amb les conclusions definitives de les acusacions (bé, una serà més aviat pròpia de La codorniz) i de les defenses. I les darreres paraules dels acusats.

Però no som a les acaballes en intensitat. Tanmateix, aquesta setmana, autèntica setimana horribilis, ha donat bones pinzellades, gens pròpies dels moments finals del procés regular. Els testimonis que han passat per la sala de plens del TS ens han ofert enteresa moral, dignitat i coneixements.

Començo per tres testimonis claus, diguem-ne, tècnics: Francesc Esteve, Mercè Corretja i Pere Sol. Tots tres alts funcionaris de llarguíssim recorregut pel sistema públic català. Tots tres van manifestar una competència extraordinària.

Comencem per Pere Sol, exsecretari general, interí del Parlament, com va ressaltar diversos cops. Va reiterar, com ho han fet tots els lletrats i ho faria després la lletrada Mercè Arderiu, cap parentiu amb l’advocadessa, Olga Arderiu. La mesa del Parlament només preveu els requisits formals, i de forma flexible, de les iniciatives legislaves del govern i dels grups parlamentaris. Seria una aberració que la Mesa, suplantant la Cambra, denegués la tramitació o aprovació de les iniciatives parlamentaries i governamentals. Els costa d’entendre a les acusacions, però encara no han fet forat.

Aquestes van arribar a creure, malgré tout, que havien fet forat quan van insistir en les causes de la renúncia, anunciada diversos cops i finalment irrevocablement presentada per Sol com a secretari general. Pensaven que confessaria, com algun anterior declarant va insinuar, que va ser conseqüència d’incomoditat amb temes relacionats amb el procés. La incomoditat que va al·legar l’exsecretari general va ser més prosaica i ningú la va intentar posar en dubte: que els temes de gestió, funció molt important de la secretaria general, els trobava feixucs, que no eren la seva ocupació preferida. Per tant, va dir adeu a l’encàrrec, i va quedar-se com a lletrat del Parlament.

Per la seva part, tant Francesc Esteve (director Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya, des de 2017), és a dir, cap de l’assessoria jurídica de la Generalitat, com Mercè Corretja (directora general de Contractació Pública, des de 2016) van explicar fil per randa com és la contracció pública de la Generalitat. Com ho podríem dir en paraules simples? Doncs és igual que la de l’Estat: està regulada per la mateixa llei i sotmesa als mateixos processos de verificació i transparència. O sigui que no hi ha res a amagar ni, sobre tot, amagat.

Quan es va entrar en casos concrets, com les famoses factures pels anuncis electorals a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o les d’Unipost per la tramesa de documentació electoral i censal, la resposta va ser la que coneixem: no hi havia encàrrec i, en conseqüència, no es va contreure cap obligació, no hi havia res a pagar i no va haver-hi cap perjudici per part de l'Hisenda pública catalana. És més: les factures emeses per la Corporació es van anul·lar de ple dret, segons el procediment regular a l’efecte. Per la seva banda, Unipost mai va reclamar el pagament. No va reclamar res: ni la feina es va encarregar ni, conseqüentment, res es va dur a terme. Un i altre cop sortia a la palestra el terme “plataforma”. La plataforma no és altra cosa que l’aplicatiu informàtic (comú a totes les administracions públiques) on es carrega tot i cada un dels processos de contractació, des del seu inici fins la conclusió d'aquest.

No contentes amb això, les acusacions públiques, especialment l’advocacia de l’estat, insistien en què tot era només un control formal. No oblidem que per professió, en general de contractació pública, els advocats de l’estat en saben un munt. Així i tot, la Sra. Seoane, que ve de ser secretaria general d’Adif, que fan contraccions públiques de milions d'euros cada any, insistia un cop i un altre que el control que ambdós alts funcionaris duien a terme era formal.

És clar que era formal. Però formal és el seguiment de moltes variables, no és només fer una ullada. El control material, si la feina s’ha fet realment i les contraprestacions són les estipulades, per exemple, es fa mitjançant auditories aleatòries (Intervenció General, Tribunal o Sindicatura de comptes, ...) de revisió a posteriori. Només a posteriori es pot saber si el contractat ha estat correctament executat en tots els seus extrems o en verificacions puntuals, normalment per raons d’alguna sospita en la gestió. No imagino la Sra. Seoane ni als fiscals pujats al damunt d’un locomotora verificant si les seves prestacions són les que realment figuren al contracte de subministrament de material tractor ferroviari. La comptabilitat de la gestió pública és quelcom diferent de la comptabilitat de la lleteria de la cantonada o de la ferreria d’una gran superfície.

Dos detalls a afegir. Un evident: tant Esteve com Corretja no van ser cessats pel 155 ni al moment de la seva arbitraria aplicació, ni durant la seva execució. Curiós. I segona, Esteve està imputat per l’adjudicació de les urnes, adjuració que no ha sortit durant el procés.

A reserves de la prova pericial sobre les despeses, el tema de la malversació no està sortint gaire lluït a les acusacions. No poden demostrar, perquè sembla que no n'hi va haver, despeses referendàries a càrrec de les caixes de la Generalitat.

Canviem de capítol. En el terreny de les declaracions de les víctimes del 1-O surt la gent gran: els enormes protagonistes de la realització del 1-O i del fracàs de l’Estat en impedir-ho i responsables de mostrar al món la determinació d’un poble, si més no d'una part, que vol votar per decidir el futur sense imposicions de ningú.

La setmana ha estat rica en testimonis. No entraré gaire a glosar-los tots, ja que parlen per si mateixos i la tècnica ens permet rememorar-los totes les voltes que desitgem. Es diria que tots els declarants, a diferència de la setmana passada, han manifestat un tret essencial. Han expressat cada cop més fort la seva indignació, tant per haver patit el que van patir o van veure patir, com per la marxa del judici. La dignitat ciutadana no es dona per vençuda ni tan sols davant un tribunal.

El fet de la retransmissió per televisió ha estat determinant perquè els testimonis perdessin la por escènica. És més, a diferència de la major part de policies, han donat la cara, fins i tot en les seves actuacions davant el que, el fiscal Zaragoza denomina incidents, i són clares infraccions que tenen resposta en el codi penal.

Em quedo amb tres dones dignes. Abans, però, cal recordar que un testimoni va declarar que van carregar contra ells a l’Escola Mediterrània al crit de “a por ellos”. No és detall menor.

Tres dones, deia, igualment dignes, però totalment diferents, per procedència, status, tarannà. La filòsofa Marina Garcés va voler fer arribar el seu missatge pacifista al tribunal, fins que Marchena va perdre una altra vegada els nervis i va decantar, un cop més, la balança en favor dels ultraprotegits testimonis oficials de les acusacions. Va ser més significatiu l’intervencionisme del magistrat que la declaració en si de la professora. I malament quan el protagonista del judici és el jutge. Malament per les inalienables i irrenunciables garanties del procés degut.

Una segona declarant relata una actuació policial que sense exageració es pot qualificar de gratuïtament desproporcionada: després de cops a tort i a dret, sense dir ni ase ni bèstia, va ser arrossegada per les cames i, pel que sembla, algú li va prendre el telèfon mòbil, que no li han tornat. Sembla que algú en disposa a Andalusia. I per acabar-ho d’adobar un sindicat policial, amb l’entusiasme de la fiscalia, promou la seva imputació. Només un recordatori: sempre que desapareix un mòbil, com són fàcilment rastrejables, algú sol ser condemnat per furt o robatori.

Finalment, la que em vaig permetre anomenar com a àvia coratge. Són nou minuts de declaració simplement antològics: estava indignada perquè va ser llençada contra el terra per un policia que devia fer tres vegades ella i li va trencar la pelvis. Actuació policial exquisida, si recordem bé, en paraules d’un agent.

Marchena li deia que estava nerviosa. Prejudici i mala psicologia: la declarant no estava nerviosa, com va dir ella mateixa: estava indignada. És de suposar que la seva indignació provenia del fet que no pogués expressar la seva respectable opinió com a ciutadana. De la lesió, amb quatre mesos de sanació, també. A preguntes de si li van ordenar que es posés en un determinat lloc, l’apoteosi final: “Yo no hubiera tolerado que nadie me dijera donde tenía que ponerme o dejar de ponerme. Yo tengo 69 años y criterio propio. Todavía”. Geni i figura: dignitat.

I “gracias, Pilar”.

Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (16) Onades de desori Joan J. Queralt
Joan J. Queralt
El Judici i rodalies (15) Que no ens robin les urnes Joan J. Queralt