Al marge de l’avaluació que fem de la setmana del procés cada dissabte, tocava avui, com si fos una edició especial, posar de relleu algunes coses. Tot deixant de banda els incidents d’ahir que el president Marchena va protagonitzar amb defenses i testimonis, s'han produït dos fets lamentables.

El primer, una interlocutòria, datada ahir mateix, amb una triple negativa: acorda no emetre un suplicatori respecte dels diputats electes a les seves respectives cambres legislatives, Congrés i Senat; no s’acorda la suspensió del procediment mentre duri la tramitació del suplicatori, i no s’acorda la llibertat provisional dels processats diputats. Si no s'acorda el suplicatori, no s’acorda, és clar, la suspensió del procediment mentre durés la hipotètica tramitació, que podria haver estat brevíssima.

Interessen, doncs, dos punts: la denegació del suplicatori i de la llibertat provisional. Comencem per la segona. No s’atorga amb els arguments en ús, és a dir, remet a les denegacions precedents. No és un gran desplegament argumentatiu. Però tant se val. L’argument essencial i nou ara es basa en l’estatus parlamentari acabat d’estrenar. Doncs bé, el TS planteja que el que es demana és un privilegi i que la doctrina al·legada del Tribunal d’Estrasburg, especialment la de cas Demirtas, ho censura.

Quan els arguments per a la negativa a concedir la llibertat provisional no hi són, es fan aquestes maniobres retòriques

Com ja va fer anteriorment, el TS utilitza una giragonsa inacceptable: agafa un passatge de la sentència, que conté una sèrie de raonaments que, entrelligats amb la resta de la sentència, diuen tot el contrari: el diputat turc Demirtas ha de ser posat immediatament en llibertat. Agafar un passatge d’una sentència positiva per als interessos dels recurrents que, descontextualitzada, desvirtua aquesta positivitat, és d’una deslleialtat processal incommensurable. Poc més a dir. Quan els arguments per a la negativa a concedir la llibertat provisional no hi són, es fan aquestes maniobres retòriques.

Anem al primer dels elements esmentats més amunt, la qüestió del suplicatori. Tal com ho preveu la llei, l’art. 751 II de la llei processal, sembla que és clar. És cert que l’art. 71 de la Constitució fixa els supòsits de la petició de suplicatori, però empra termes imprecisos, molt imprecisos i ho fa expressament. Certament, hi ha dues qüestions que el TS passa per alt ―i sense cap justificació―: els termes processat i inculpat que figuren tant a la Constitució com a la llei processal penal són termes polisèmics, gens tècnics, inalterats des del segle XIX ―com és la constant figura constitucional del suplicatori, gairebé idèntica en totes les constitucions espanyoles―. Si hi ha uns conceptes processals indefinits, són els de processat i inculpat. Però no som a classe de Dret processal.

Admetem com a bo l’argument del TS. El suplicatori només es pot emetre per a processats i inculpats, és a dir, com diu en la seva interlocutòria, quan s’adoptessin aquestes mesures per part del jutge d’instrucció; o el que és el mateix, abans del judici oral. Per contra, com tenim ara damunt la taula, si el processat o inculpat durant la prossecució de la causa arriba a ser diputat, no cal emetre el suplicatori, atès que ja estava processat o inculpat abans. És el cas, diu el TS, dels cinc parlamentaris electes. Cap problema. Comprem l’argument. El comprem i el guardem.

És difícil esbrinar la causa perquè la vista se suspengués de dimarts a dilluns vinent, deixant passar aquest 'megapont', del que en gaudirà la sala i els presos no

Per quant de temps el guardem? Doncs per emprar-lo d’ací ben poc temps. Per fer-lo servir el proper dia 21, dia de constitució solemne de les cambres legislatives espanyoles i, per tant, dia en què, degudament custodiats, els cinc presos aniran a les seus dels respectius palaus legislatius a prendre possessió dels escons.

Aquesta presa de possessió té com a resultat que gaudiran d’un nou càrrec públic: el de diputat o senador, càrrec del qual a nivell de Catalunya van ser suspesos quan van ser processats i presos.

Quina és la norma que permet aquesta suspensió, aquesta laminació de drets, abans d’una condemna ferma? Doncs el nostre vell amic l'art. 384 bis LECr: “El processat que estigués ostentant funció o càrrec públic quedarà automàticament suspès en l’exercici del mateix mentre duri la situació de presó".

Una interpretació literalista i irreflexiva ens portaria a concloure que els cinc presos elegits prendrien possessió del seu càrrec el dia 21 i el 22 podrien ser suspesos. Doncs bé, amb la interpretació del TS per no demanar el suplicatori als processats previs a obtenir la condició d’electes, cal aplicar el mateix criteri. La inculpació i processament és una categoria que hom adquireix durant la instrucció, abans del judici oral. És així un fet del passat que fa innecessari el suplicatori. Amb idèntic argument temporal i processal, el pres processat que durant el judici es converteix en càrrec públic no pot ser-ne privat. El pas del temps ha desplegat ja el seu efecte, ho ha deixat negre sobre blanc el TS. Veurem què queda de la coherència al seu dia. Crispetes.

Canviem de terç i anem a la segona qüestió. Avui, és Sant Isidre, patró catòlic de Madrid i per tant dia feriat a la capital del regne. En conseqüència, no hi ha sessions del judici. Òbviament seria una exageració començar un judici i anar sense parar fins a la seva conclusió. A tots els intervinents els convé descansar. En aquelles causes en què hi ha presos no convé dilatar la privació de llibertat. És difícil esbrinar la causa o justificar-la, si n’hi ha, perquè la vista se suspengués dimarts i no es reprengui fins dilluns vinent, deixant passar aquest megapont, el qual la sala gaudirà; els presos, però, no. No és el primer abús que hem detectat al llarg de la tramitació del procés al procés. Quedi palesa la meva estupefacció.

Rodalia

Ahir també la Junta Electoral Central (JEC) es va lluir. Revoca, en primer terme, la decisió de la Junta de Barcelona. Tot seguit, en una decisió contradictòria amb altres precedents, va prohibir la participació del pres preventiu Oriol Junqueras en el debat electoral per a les eleccions europees que va organitzar TV3: la connexió no es podia fer fora d’hores de règim carcerari i no hi havia personal de custòdia.

Això no ho diu la presó, ho diu la JEC, que es veu que, a mesura que passa el temps, augmenta les seves competències. En la resolució no es llegeix una sola disposició legal que justifiqui la lesió de drets fonamentals (el dels candidats i el dels potencials electors, ambdós drets fonamentals). No calia, es veu: l’element decisiu rau que no hi ha empleats de prou presons que puguin de 10 a 12 de la nit obrir la sala de videoconferències i custodiar el pres; la preservació del dret fonamental, un pur caprici. En llenguatge de dret patriòtic: el reglament abans que els drets fonamentals. Això, al marge de qualsevol consideració política, no és propi d’un estat de dret. Sembla més aviat propi d’una satrapia.

Alguna consideració política, tanmateix, sí que cal fer-la: les presons depenen del ministre de Justícia, és a dir, del govern de Madrid. El que també vol dir que una decisió d’aquesta envergadura es va prendre al més alt nivell. Gestos i cortesies.

De la resolució següent, per la qual es produeix l’exclusió de Puigdemont i Comín, la veritat, és fins i tot ridícul parlar-ne. D’entrada, els improperis i prejudicis de dos membres de la JEC són desestimats com a causa de recusació sense entrar-hi en el tema. Anant al fons de la qüestió: com es pot sostenir sense trencar-se el pit de riure que els que participen fora de l’estudi de televisió per dúplex en un debat electoral trenca la igualtat de la resta de concurrents. Això ja no és dret patriòtic: és dret marcià.

Elisa Beni
Opinió Perplexitat electoral Elisa Beni
Jordi Galves
Extrem dret (44) Marchena, la violència ets tu Jordi Galves