Enguany la Diada, quant a intensitat al carrer, serà diferent, amb menor presència i extensió que abans de l’inici de la pandèmia. Els propis un xic capcots intenten dissimular per al final parlar d’un gran èxit ateses les circumstàncies. Els estranys es fregaran les mans: per fi el suflé ha baixat, gràcies, és clar, a la repressió, o al fet que les mal dites mesures de gràcia ja han posat punt i final al tema. Ara una miqueta de paperot amb la taula de diàleg i causa finita.

Poden ser interpretacions i reaccions legítimes, fins i tot, malgrat les aparences contradictòries, complementàries. Tanmateix, a parer meu, ni uns ni altres tenen raó. La desunió del món indepe, a les portes de la taula de negociació, és certament la mala notícia. No es pot passar per alt una afluència de ciutadans als diversos actes organitzats i, al mateix temps, titllar de traïdors o babaus els que pensen que la taula, per molt escèptic que es sigui, és un pas obligatori en el camí per a la independència. És un camí llarg, costerut i a fer a peu nu, però cal fer-lo. Si la taula fracassa, que no sigui degut a la part catalana.

Dic això perquè més enllà de la pandèmia -d’innegable influx sobre les manifestacions al carrer- hi ha dos variants que fan que la Diada, com a festa reivindicativa, hagi canviat de paradigma.

D’una banda, per primer cop a la història hi ha tant una majoria electoral com una majoria independentista al Parlament. Aquesta doble fita, conjuntament, que mai s’havia assolit, cal refermar-la en cada contesa electoral i estendre la peculiar hegemonia independentista a nivell municipal. No vull dir, per tant, que amb la majoria electoral i parlamentària s’hagi obtingut una fita determinant de l’independentisme, però sí sòlides bases per seguir progressant. No progressar serà un error no forçat dels independentistes.

Obtingudes aquestes fites parcials, potser la pressió al carrer no tornarà en bon temps. D’una banda, es traslladarà a les institucions i, per altra, no tots els anys es pot guanyar el sextet. Els culers ho sabem bé. Cal reposar, recuperar, recalcular i fixar noves metes parcials. El priapisme polític no existeix.

La segona qüestió que pot fer trontollar més mostres de múscul al carrer és la innegable i deplorable manca d’unitat. Malgrat l’acord de govern, que incloïa la taula de negociació, a Junts, amb el potentíssim altaveu de la presidència del Parlament, sembla que donen el pacte per trencat i passen a exercir d’oposició. Estranya oposició, tot s’ha de dir, amb mig govern a les seves mans.

Amb la pandèmia encara en plena força, la celebració d’enguany hauria de ser la de celebrar les victòries electorals i remar tots rere els objectius programàtics: amnistia i autodeterminació

Es diria que Junts va entrar a contracor al govern -fora fa molt, moltíssim, fred i són moltes les boques a nodrir-, segurament, en part, per no ser la primera força independentista -és el que tenen les eleccions, que es perden o guanyen-. Això es tradueix en una evident manca d’unitat -no vull pensar en intencions de sabotejar el programa de govern signat-.

Aquesta manca d’unitat d’acció i en els missatges, especialment en els missatges, és ben palesa. Aquesta trista realitat fa perdre pistonada a la part catalana a la taula de negociació; de tan notòria que és, desacredita a qui no practica la unitat o només la vol si ell la capitaneja.

La ciutadania assisteix perplexa a aquest desori. Davant tenim -ara, per fi, ja es comença a prendre les mesures a la realitat- un formidable transatlàntic. Nosaltres som una petita canoa d’homes i dones decidits. Tanmateix, no ens podem passar el temps buidant l’aigua que entra pels forats de l’embarcació. Forats que no es deuen tots a les canonades repressives d’un transatlàntic armat fins al pal major.

Una conseqüència més que evident podria ser que la ciutadania, farta de l’espectacle de les picabaralles sense sentit a les quals assisteix atònita, opti, en un futur no gaire llunyà, a distanciar-se dels seus representants, anant a l’abstenció, i/o celebrar la Diada com a jornada de protesta i de reivindicació d’una governança seriosa, on les giragonses de la retòrica de gruixut calibre fossin desterrades per sempre més. La ciutadania és el bé més preuat en una democràcia i amb aquesta no s’hi juga.

Amb la pandèmia encara en plena força, la celebració d’enguany hauria de ser la de celebrar les victòries electorals i remar tots rere els objectius programàtics: amnistia i autodeterminació. Superar el xarampió del maximalisme desbordat ens durà a una unitat política, que no vol dir ni uniformitat ni assimilació, que és el vehicle essencial al nostre abast per fer realitat els nostres anhels majoritaris.

En fi, que un més que justificat escepticisme no ens faci perdre a cada bugada un llençol.