Obrim l’angle. Sortim del domèstic. Encarem el progrés.

Fa dues setmanes i escaig va ser el 75è aniversari del frustrat cop ―com tots els precedents― contra Hitler del 20 de juliol de 1944.

Per moltes raons, des d’una estudiadíssima repressió inicial contra socialistes i comunistes, així com de la intel·lectualitat dissident i dels jueus, víctimes per partida doble, també per la seva raça ―les persones tenen raça?―, la resistència alemanya contra Hitler no ha generat les pàgines glorioses com la resistència francesa, noruega, txeca, polonesa o, fins i tot, italiana.

Tanmateix, en cercles militars, vist el rumb de la guerra ―mentre la guerra va bé, els militars d'arreu s’hi apunten―, va sorgir un cert moviment antinazi. L’executor material de l’atemptat va ser el coronel Von Stauffenberg ―res a veure amb el guaperes hollywoodenc de Cruise―, un home crivellat pels estralls de la guerra. El seu pegat ocular i la manca d’un braç en són una mostra. A més era un aristòcrata bavarès de família refractària al nazisme, malgrat ser profundament conservador.

Quan cal rebel·lar-se? Quan seguir obeint converteix el subjecte en còmplice de la injustícia

Tots sabem com va acabar l’atemptat del 20 de juliol del 1944 al quarter general del führer, a Rastenburg: va ser un fracàs, i els responsables, jutjats per un denominat tribunal popular presidit per Roland Freisler, mort el 1945 en un atac aeri sobre Berlín i jutge penal capdavanter del nazisme. A internet es poden veure memorables retalls sonors dels noticiaris de l’època de com es conduïa el judici. Finalment, els condemnats ―ja ho eren abans d’entrar a la sala― ho van ser a mort i, en conseqüència, sentenciats a ser penjats amb cordes de piano.

Un episodi dramàtic, documentat literalment, museísticament i cinematogràficament, no sempre amb la millor fortuna, però altament indicatiu per a Alemanya. I per a la humanitat.

En efecte, en determinats moments, fins i tot qui és incondicional de la disciplina, l’ordre i l'obediència, s’ha de rebel·lar contra el sistema del qual forma part. Quan? Tema punyent, sens dubte, però d’acció política pràctica. Una bona resposta la vam tenir ben a prop. Ho va dir la cancellera Merkel: hi ha moments en què la desobediència és un deure. I ho va dir, com va ressaltar el redactor en cap de corresponsals de l’Agència Reuters, Andreas Rinke, en una cerimònia amb cadets militars alemanys.

Aquesta és una qüestió filosòfica i política, certament. Però com totes les qüestions morals fonamentals, és una qüestió eminentment pràctica, gens nova per altra banda, i de primer ordre: quan cal rebel·lar-se? Quan seguir obeint converteix el subjecte en còmplice de la injustícia. La qüestió moral capital no és obeir, sinó quan desobeir.

D'exemples en tenim per donar i vendre. I ben a prop. Òbviament no es tracta d’adoptar decisions dràstiques com la de Von Stauffenberg o altres herois, sinó, coneixent la història, actuar abans que arribi el cataclisme. Desobeir, doncs, és un valor moral màxim. Per això, com al juliol de 1944, desobeir és un model de resistència.