La tranquil·la i pacífica convivència cívica a Catalunya va saltar pels aires a primera hora de la tarda del passat 17 d’agost, ara fa quasi tot just un any. Un cruel atemptat terrorista ―n'hi ha cap que no ho sigui?― ens va despertar de sobte de la becaina dels privilegiats del món.

Divendres vinent en celebrarem el primer aniversari. Com sempre, una munió de polítics i cortesans en volen treure profit. Haurien de recordar que la demagògia amb les víctimes, parasitant-les a tort i dret, es paga. Només cal portar dues dades a la memòria al respecte. La primera, la frase de Gemma Nierga al final de la manifestació de repulsa per l’assassinat d’Ernest Lluch, el 23 de novembre del 2000. Gemma Nierga, davant la sagnia insuportable del terrorisme etarra, afirmà: “Ustedes que pueden, negocien, por favor”. La segona: la foto de la capçalera oficial de la manifestació a París, el 10 de gener del 2015, amplament contestada, és molt indicativa: barreja de dirigents democràtics amb sàtrapes impresentables. El je suis Charlie va quedar molt tocat.

Ara amb l’aniversari del 17-A l’important per a l’oficialisme és que el Rei sigui el centre de la celebració. Recordar, novament, dues coses. El 17-A, a 25 minuts d’avió comercial ―era a Palma―, no es va deixar veure a Barcelona fins al matí següent, malgrat que a la mitjanit, quasi 8 hores després dels fets, ja hi era. Mai s’ha aclarit el contingut del lapse de temps. Torno a repetir, a 25 minuts de Barcelona estant. Va arribar abans un tuit de condol de la policia de Nova York que la presència del Rei.

Ara amb l’aniversari del 17-A l’important per a l’oficialisme és que el Rei sigui el centre de la celebració

L’altra qüestió és sobrera recordar-la: el discurs del 3-O. Fos quina fos la seva intenció i la dels que li fan/marquen els discursos, la majoria de catalans, independentistes o no, es va veure desnonada del constitucional poder arbitral del monarca. Aquell dia Felip VI va contribuir decisivament a ratificar l’anàlisi d’Iñaki Gabilondo, al desembre del 2013: Cataluña se va.

Dins d’aquest context, de malfiança envers els polítics que tenen una carrera d’apropiació demagògica de les víctimes, envers una sospita d’obscures vinculacions entre les clavegueres de l’Estat i bandes criminals de les quals l’Estat hauria de defensar els ciutadans i envers un oficialisme que s’ha afegit al maltractament mediàtic, polític i judicial d’àmplies capes dels catalans, qui pot esperar si més no una rebuda merament tèbia al cap de l’estat, puix que per aquestes capes socials encarna per mèrits propis l’antagonisme vigent?

Afirmar que el Rei ha bastit ponts  no passa de ser una mentida pietosa cap al monarca. La realitat és percebuda per aquestes contrades molt lluny d’aquesta afirmació.

Això vol dir que cal rebutjar o boicotejar la presència del Rei als actes del 17-A? Més aviat són camins separats. L’oficialitat, per un costat, amb la seva ànsia de capitalització del dol de tots. La ciutadania per una altra, palesant el seu dol cívic i demanant responsabilitats.

PS: Fins al setembre. Sempre present que la llibertat dels presos polítics i l’arxivament de les causes penals sense base és una exigència democràtica elemental.