Certament, com deia la setmana passada, la justícia no pot acontentar tothom. Resulta que només pot acontentar uns pocs. En moments com els actuals, de crisi i transformació, la justícia desplega uns efectes formidables. Pot apuntalar el sistema, retardar la seva caiguda o, si es vol ser menys dramàtic, la seva transformació; o bé, pot contribuir a la producció de canvi, propiciant les vies cap a un altre statu quo.

Hom podria pensar que, si els jutges apliquen fèrriament les lleis del sistema que es vol canviar, aquest no canviarà. Com sempre, les respostes generals i apriorístiques resulten fal·laces. Diria, però, si més no a hores d’ara, que a Espanya aplicar la llei sense escarafalls ni pretensions salvífiques és clarament un impuls pels partidaris d’un canvi en profunditat, sigui quin sigui aquest.

Pensem en la corrupció. Malgrat tots els tripijocs que els anteriors governs estatals i els seus satèl·lits institucionals van conrear, les condemnes per corrupció es multipliquen. Gürtel, Palma Arena, Millet, Emarsa, Orange Market... aviat, ERO a Andalusia; en l’horitzó, Pujols i 3% a Catalunya...

Convé no oblidar una data singular. Al primer judici per corrupció en la llarguíssima trama Gürtel, el jurat popular, els ciutadans, van absoldre Camps, ara, per cert, novament encausat per altres presumptes delictes, relatius al balafiament de la Fórmula 1 a València.

Tal ha estat la força de la repressió judicial de la corrupció que la sentència del primer cas Gürtel d’abast pràcticament espanyol ha provocat la caiguda del govern Rajoy, ha desfermat el caos al Partit Popular i generat les condicions per a un nou govern, ara socialista, sembla que feble, però aliè a la corrupció. Llevat dels condemnats i de qui han patit els efectes de la condemna, que titllen, cínicament, persecució contra ells, fruit d’una conspiració de la qual són víctimes innocents, ningú ha criticat aquest rosari de càstigs, que dista encara molt d’haver acabat. Tampoc cal oblidar la influència gens menyspreable en l’abdicació de l’anterior rei, a causa, en bona part, dels problemes judicials patits pel seu gendre, finalment condemnat i que podien haver escalat cap a autèntiques altures de vertigen.

En un altre terreny, en el dels mal anomenats delictes d’odi, divendres passat es va fer pública una cabdal decisió: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una molt raonada i fonamentada resolució, inadmet a tràmit la querella del ministeri fiscal per delictes d’odi contra un diputat del Parlament de Catalunya, Ferran Civit. La fiscalia volia encausar el diputat d’ERC pels seus tuits gens elogiosos sobre la Policia Nacional, en relació a la seva actuació l'1-O i el tractament que segons ell mereixia.

Cap col·lectiu policial, de funcionaris o de persones amb rellevància integren minories secularment desprotegides i menystingudes

En el tsunami judicial que patim en l'enjudiciament d’actes del procés i fets col·laterals, que els tribunals apliquin la llei, de tan positiu que és, podria resultar quasi revolucionari.

D’una banda, uns òrgans judicials parlen de votacions com aixecaments públics i violents, de sedicions per omissió, de rebel·lions per pujar damunt un vehicle de la Guàrdia Civil o de malversacions per diners suposadament gastats, però que no consten gastats enlloc ―això entre els delictes més greus―.

Per contra, altres tribunals, i ja és la segona vegada en menys de 3 setmanes, han recordat, com havien dit abans, que els delictes d’odi només tenen com a subjectes passius, és a dir, com a víctimes, els que preveu l’article 510 del Codi Penal i no el que volen els operadors jurídics disposats a fer el que entenen per justícia. Aquestes víctimes són un grup, una part del mateix o una persona determinada que es veu hostilitzades per raó de la seva pertinència a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinència dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.

Òbviament, cap col·lectiu policial, de funcionaris o de persones amb rellevància integren minories secularment desprotegides i menystingudes. És més, aquests subjectes integren part del sistema que dista prou ―no només a casa nostra― d’haver-se comportat dignament envers les minories percebudes com a munió d’ens estranys i, per tant, nocius. Irracionalitat, però realitat.

Freqüentment es dona la culpa a les instàncies governamentals d’haver judicialitzat el conflicte català, per intentar resoldre-ho al marge de la política. És cert, però no del tot. Si tots els jutges s’haguessin limitat a aplicar la llei dins dels seus paràmetres interpretatius convencionals, d’acord al dret fonamental del principi de legalitat, de ben segur no seríem avui on som i com estem. Aplicar, en canvi, la llei tal com està prevista i per al que està prevista és el que han fet el Tribunal Superior de Catalunya i, uns dies abans, l’Audiència de Lleida en el cas dels mestres de la Seu d’Urgell.

Els jutges que creen dret i no s’esmercen a aplicar-ho és el pitjor símptoma de la fallida del sistema. Alguns, però, no han llançat encara la tovallola.

Bea Talegón
Opinió Fins a deixar-los pelats Bea Talegón
Jordi Galves
República Belga (101) Als que insulten Jordi Galves