Tots els tòpics solen tenir un bri de veritat, bri que no fa que sigui una cosa substancial. Veritat no és sinònim d’importància. La Constitució compleix 40 anys i ja en fa molts que està en crisi, molts abans del 40: vet aquí la seva veritat.

Bons companys de Madrid em van oferir fa un parell d’anys participar en un llibre col·lectiu sobre la Constitució, amb comentaris de passatges del seu articulat des de la meva especialitat. Ho vaig declinar. He estat convidat a diverses celebracions referents al 40è aniversari de la Carta Magna. Els he declinat tots. La raó: no puc felicitar-me per un text que ha estat ficat dins una gàbia de ferro colat i, en expressió del mateix Tribunal Constitucional (TC), se l’ha petrificat. No en queda res, de l’esperit ni del pacte constitucional del 78.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït. Crec que és injust. El 78 es va fer el que es va poder. Si no es va fer més, és que no se'n va saber més o no es podia fer més... o es va creure que no es podia fer més. Potser va faltar punch, com va demostrar el 23-F: el franquisme estava a les acaballes, eren pocs i covards, però els va sortir prou bé.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït; crec que és injust

La Constitució va tenir una sortida de cavall, com poques altres a la història contemporània. Primer de tot, tothom va entendre, menys els irreductibles de sempre, que la Constitució era una norma jurídica i, per tant, com qualsevol altra, directament aplicable per tots els poders públics, tribunals inclosos. Els exemples són nombrosos. Especialment, la carta de drets fonamentals i ordinaris no és ni de lluny el pitjor del text constitucional. La prova de la seva qualitat democràtica (i tècnica) és que l’article 22.1 de la Llei de transitorietat, juntament amb els drets estatutaris, la va fer seva fins que no es redactés la Constitució catalana.

La petrificació va arribar amb l’aznaritat, denominació de Vázquez Montalbán. Aleshores es va iniciar un ràpid procés de reespanyolització. La crisi constitucional estava servida des del punt i moment en què el país, la societat, la ciutadania ―digueu-ne com vulgueu― van per uns camins i la norma resta palplantada, anquilosada sense moure’s ni un centímetre per donar resposta als problemes d’una societat moderna i canalitzar-los.

De les dues reformes que ha tingut la Constitució espanyola, la del 2011 va en direcció contrària dels interessos de la ciutadania, únic cas a Europa. En efecte, es va reformar l’article 135 en menys d’una setmana del mes d’agost perquè prevalgués la satisfacció del deute públic sobre el finançament dels drets i necessitats dels ciutadans. Això és fer els espanyols constitucionalment, políticament i econòmicament més pobres, realitat perfectament assolida.

Però no només ha estat aquesta cotilla cuirassada el que ha impedit l’evolució. Comparativament, el panorama és encara menys encoratjador. La Constitució nord-americana (1787) s’ha reformat vint-i-set vegades (és un text molt curt); la francesa (1958), vint-i-quatre; l’alemanya (1949), seixanta-quatre, i la portuguesa (1974) set. Constitucions adaptables i flexibles.

Aquest estat de coses és conseqüència de la covardia derivada d’encetar una reforma constitucional per por que, més tard o més d'hora, acabés per enfilar el dilema monarquia o república

Diguem-ho clar: aquest estat de coses és conseqüència de la covardia derivada d’encetar una reforma constitucional per por que, més tard o més d'hora, acabés per enfilar el dilema monarquia o república. Aquesta covardia per obrir el meló constitucional ha fet que la norma bàsica del 1978 s’esclerotitzés. En això, esclata el 2010. Com a conseqüència de la sentència del TC sobre l’Estatut impugnat pel PP es trenca el pacte constitucional i es desferma una crisi institucional sense precedents i sense vies de solució.

Perquè no hi ha vies de solució per al moment (un moment que hom albira llarg). Ni la part catalana ni la part espanyola tenen prou força per imposar a l’altra la seva solució. Mentre la part espanyola no accepti un diàleg, serà impossible una solució. Fins ara la part espanyola només vol la imposició del sistema constitucional anquilosat, sistema que ha empitjorat radicalment amb el temps.

En efecte, la base de l’estat de dret a Espanya ha passat de l’article 1.1. de la seva Constitució a ser, en paraules d’un dels personatges més temibles de la vida política espanyola, Lesmes, la unitat d’Espanya. Des d’aquest punt de vista, els drets dels ciutadans ja no són la base del sistema. Ans al contrari, el sistema anirà contra tot allò, drets dels ciutadans o qualsevol altra cosa, que els autoanomenats constitucionalistes considerin que vagi en contra, sigui per la via que sigui, del que pensen que és la unitat d’Espanya, és a dir, l’Espanya eterna.

Davant una crisi, si una de les parts no pot destrossar l’altra, el que ha de fer és seduir-la, seduir-la mitjançant un diàleg sincer i de bona fe

Davant una crisi, si una de les parts no pot destrossar l’altra, el que ha de fer és seduir-la, seduir-la mitjançant un diàleg sincer i de bona fe. Quina ha estat la seducció espanyola cap a Catalunya? En síntesi: “Sou espanyols us agradi o no”. El principi democràtic, tal com el va interpretar el Tribunal Suprem del Canadà és la base última de l’estat de dret i, excepcionalment, ha de prevaldre sobre la llei, singularment en aquells casos en què una part important de la població de forma constant manifesta una opinió política dissident de la imperant.

Al Canadà el govern federal no va dir als quebequesos: “Sou canadencs i no teniu res a pelar”. Al contrari, es van fer dos referèndums. Recordeu el referèndum d’Escòcia. “Us estimem i no volem que marxeu”. Això és seducció. És a dir, seducció és oferir una sortida digna i democràtica a un problema real. Fer empassar la pedra del molí per la força no és ni seductor ni democràtic. I, de passada, però amb tota la intenció, reitero que l’alliberament total dels injustament engarjolats presos polítics no forma part de la seducció: és, simplement, de justícia.

Ara per ara, el problema espanyol lluny de millorar ha empitjorat: a l’Espanya eterna, prèvia (i resistent) a coses com la democràcia, se li ha afegit que la seva unitat és la base de l’Estat, no els drets ciutadans. Els resultats de les eleccions autonòmiques andaluses, malgrat els errors de principiant d’uns líders miops, no són el millor dels indicis. O sí que ho serien si els que són al capdavant tinguessin el coratge de fer les passes cap a la resolució. Fer les coses bé, a vegades, es veu recompensat per l’èxit.

Al cap i a la fi, en aquest context d’una Constitució maltractada i, per tant, molt lluny de les aspiracions del 78 i, pel que sembla, en constant marxa enrere, poques coses hi ha per celebrar. Només podem treballar per fer que arribin temps millors. També per als espanyols que ho vulguin.