Ahir dijous vam conèixer que el jutge instructor del TS, que porta una part dels imputats derivats del procés, va acordar la dita causa complexa. Les raons de la prolongació fins a divuit mesos de la instrucció, instada pel fiscal, rauen en “la existencia del gran número de investigados; la necesidad de examen de abundante documental obrante en la causa; abundante número de incidentes procesales referidos a medidas cautelares o solicitud de diligencias de investigación, lo que hace necesaria la revisión de la actuación de los investigados, en diferentes ámbitos y parcelas de responsabilidad delictiva, muchas de ellas asociadas al desempeño de funciones públicas y a la desviación de uso de fondos públicos, en relación con actuaciones que se prolongan en el tiempo”.

Al costat d’una constatació de fet (el nombre d’imputats), s’exposen raons de fons, com és l’existència de delictes i l’eventualitat de la seva comissió des de l’exercici de càrrecs públics. D’entrada, res d’això hom diria imputable als Jordis. Però tant se val, atès que la premissa major, l’existència de delictes, està vivament qüestionada, no sols per les defenses —el que és l’ordinari—, sinó per amplíssims sectors jurídics dins i fora de Calalunya, és a dir, per tota la pell de brau.

Declarar la complexitat d’una causa que pels especialistes fretura de substrat fàctic, és d’una lògica sorprenent. En efecte, per molt que perllonguin la instrucció, no trobaran mai l’aixecament públic i violent o públic i tumultuari que exigeixen la rebel·lió i la sedició, respectivament. Mancats, com he tingut ocasió d’explicar en aquestes pàgines diversos cops, del seu element essencial, no poden néixer aquests dos delictes.

D’altra banda, la malversació, segons el mateix govern central ha acreditat davant el jutjat d’instrucció núm. 13 de Barcelona, no existeix: l’1-O no va costar un duro a les arques públiques de la Generalitat. Bé ho deu saber el marianisme, quan abans del referèndum ja tenia intervinguts, al marge de les disposicions legals, tot sigui dit, els comptes de la Generalitat.

Per molt que perllonguin la instrucció no trobaran mai l’aixecament públic i violent o públic i tumultuari que exigeixen la rebel·lió i la sedició

Deixant de costat l’enorme anomalia, que violenta totes les garanties processals, que tres jutjats estiguin instruint els mateixos fets, està clar que el ministre de Justícia no és un profeta. Com a ministre ja ha estat reprovat pel Congrés de Diputats. Ara, com a profeta, queda al nivell dels pitonissos televisius.

En efecte, a primers de febrer va donar per fet a la primavera el processament dels implicats en la causa que duu a terme el TS. Quina importància té el processament? Molta en els processos penals en què existeix aquesta figura, que és una mena d’imputació formal intermèdia dels fets fins al moment investigats i la qualificació que indiciàriament mereixen.

L’emissió del processament només té lloc ara en el dit procés ordinari, que és un procediment per delictes amb pena de presó superior als nou anys. És, avui dia, estadísticament marginal, atès que es reserva per als delictes més greus, exclòs l’assassinat, que es tramita per la llei de jurat.

En els delictes comesos per bandes armades i individus terroristes o rebels (en la interpretació de la STC 199/1987) són delictes gravíssims, atès que “[p]or definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional”. Aquests delictes cauen dins de la institució del processament.

Continuem. Encara que molt discutible, una sentència posterior del TC (la STC 71/1994) declara conforme a la Constitució l’article 384 bis de la Llei d'Enjudiciament criminal. Aquest article permet suspendre el seu càrrec o funcions públiques —els derivats de les eleccions també— els processats per actes relatius a bandes terroristes o rebels i que romanguin en presó, un cop sigui ferm el processament.

Tal suspensió era (i és) l’objecte de desig de les instàncies oficials, amb la qual cosa, l’elegibilitat o designació per a càrrecs públics dels principals imputats i presos pel procés, en restar engarjolats, un cop processats, esdevé impossible: queden privats temporalment de l'exercici del càrrec guanyat a les urnes.

Tot això palesa l’atzucac en què es troba el marianisme i les forces coadjuvants i amb ell col·ligades: no saben què fer amb el procés del procés

Encara que tot és possible i fer pronòstics judicials en aquest tema és una pura frivolitat, és mínimament raonable pensar que si s’allarga la instrucció és, entre altres coses, pels motius abans transcrits, és a dir, que no està prou madura. Aquesta manca de maduresa processal sembla que obstaculitza l’adopció del processament i, per tant, la suspensió del càrrec electe per als processats empresonats.

Ara bé, tot això palesa l’atzucac en què es troba el marianisme i les forces coadjuvants i amb ell col·ligades: no saben què fer amb el procés del procés. No per falta de ganes d’acabar d’un cop per sempre amb el que ells entenen el separatisme català, sinó perquè, comencen, potser, alguns a adonar-se que els judicis no són la solució i encara menys la solució immediata.

No és l’afirmació precedent una pura especulació de triomfalisme malaltís. Per què? Doncs perquè qui ha demanat la declaració de causa complexa i, per tant, d’estendre la instrucció, com a mínim, a divuit mesos, ha estat el fiscal. I el fiscal està sotmès al govern central. Submissió que no vol dir obediència cega, sinó una interacció molt intensa dins de la qual es pot fer veure a qui ha anomenat la cúpula de la fiscalia que no es pot matar tot el que és gras.

Fora un contrasentit —però ja no vindria d’un, tot utilitzant un terme, per neutre, segurament inapropiat— allargar la instrucció i dictar poc temps després el processament amb els efectes anhelats pel marianisme i companys de viatge: la suspensió dels càrrecs electius, que és una funció o càrrec públic.

La causa política certament sí que és complexa. La judicial, per inexistència de fets, no ho hauria de ser. Qui ha posat aquests perversos mecanismes en marxa és políticament i jurídicament maldestre. Encara que té la creença, per a mi errònia, que el poder ho sana tot. Esperem que el Dret i la Política (amb majúscules) acabin d'imposar-se.