En el país de la rigidesa formulària calia una fi rituària d’ETA, que ha durat més de set anys. Tot plegat una mica esperpèntic. Després de tot, no ha demanat perdó pel mal totalitàriament infligit; només a les cínicament considerades víctimes col·laterals. Els ha calgut mantenir fins al final la ficció que eren els actors principals d’un procés destinat al fracàs en un estat mitjanament democràtic: la lluita armada, mitjà per imposar idees gens compartit per la majoria de la població que deia representar, sense que ningú li hagués atorgat aquesta representació. Dit en altres paraules, la miserabilitat que suposa imposar les pròpies idees per la violència assassina.

Dit això, cal esbrinar com hem arribat fins ací. Segons el marianisme, ha estat una victòria de l’estat de dret. Sí i no. Especialment no ha estat una victòria del Partit Popular i això cou. Imaginem que ETA hagués anunciat el cessament definitiu de la lluita armada sota mandat d’un premier popular i no de Zapatero. Si hagués estat així, per exemple amb l’intent d’Aznar el 1999, a totes les poblacions espanyoles hi hauria una avinguda, plaça o monument a La Rendició i els capitostos populars haguessin estat (auto)celebrats, castissament esclar, com ho van ser en tornar de la Lluna Armstrong, Aldrin i Collins el 13 d’agost de 1969, a Nova York.

Però el marianisme, acomplexat i mediocre, és, per sobre de tot, ressentit. Ho demostra pràcticament la deslleialtat com a política, sempre mirant egoistament, només pels interessos dels jerarques del moment. Precisament, Zapatero dijous passat ho va deixar prou clar en una entrevista a El Intermedio. Pel marianisme no hi ha contraris, hi ha enemics (que poden provenir de les seves pròpies files, com hem vist reiteradament) i el millor enemic és l’anímic anihilat incapaç de tornar a aixecar-se.

El ressentiment prové que amb política, és a dir, amb diàleg, s’obtenen objectius, objectius que no han pogut obtenir, malgrat perseguir-los. No pot haver-hi diàleg sense intel·ligència, un xic de gosadia i generositat, molta generositat. Perquè, quan hom enceta la via del diàleg polític, d’avançada se sap que a alguna cosa, segurament important per qui accepta dialogar, haurà de cedir. I com diàleg és cedir, de diàleg, res: només anihilament. Així, el premi se’l pot endur un altre. D’ací el ressentiment.

Si el PP amb un enemic armat i totalitari no ha volgut dialogar, l’esperança de diàleg amb l’independentisme pacífic i democràtic català encara sembla més impossible

L’ara oblidat Rosón, ministre de la UCD, que provenia del franquisme i que no era, doncs, un demòcrata de tota la vida, va dur a terme una positiva negociació amb ETA P-M, que es va autodissoldre al setembre de 1982. Potser ara són altres les coordenades, però el diàleg hi ha d'estar sempre. Més modernament, Zapatero, amb atemptats i tot, ho va veure clar i, com s’ha reiterat, el 20 d’octubre de 2011, en una de les seves escenificacions, ETA va posar fi a la lluita armada.

Rajoy, més que fidel al seu mantra de la victòria de l’estat de dret (llegeixi’s, el PP), va donar divendres una nova mostra d’absència de diàleg. Un cop més no s’entén quin és l’objectiu. No es tracta que perdi ETA, es tracta que guanyi la societat. Recosir la societat basca i espanyola és molt més important que ajustar comptes fins a l’últim bocí amb ETA. Pel marianisme, l’importat és la victòria, el que creuen que és la seva victòria. Gens ni mica de generositat és la divisa.

La reconstrucció basca serà complexa i arduosa, ja que, a sobre, tindrà en contra el PP. El mateix PP, qui impedeix a consciència que guareixin les ferides de la Guerra Civil, practicarà la mateixa política negacionista, ara a la inversa al País Basc.

Lliçó altament instructiva per a Catalunya. Si el PP amb un enemic armat i totalitari no ha volgut dialogar —ho han fet tots els estats europeus, França inclosa, amb el terrorisme contemporani—, l’esperança de diàleg amb l’independentisme pacífic i democràtic català encara sembla més impossible.

Primer, ja aplica el mateix corró que amb ETA: ras i curt, ni aigua als independentistes. A sobre aquí es criminalitzen els processos pacífics. Certament és una errada equiparar ambdós moviments, fins i tot ficant el pla Ibarretxe pel mig. Res tenen a veure i l’estratègia del corró repressiu fallarà, però farà mal.

Però no fallarà sol. Cal superar el 50% de l’electorat de forma clara i estable. Això suposarà un canvi de 180º en l’estratègia política del centralisme patrioter i obrirà escletxes, que permetran una sortida pactada al problema. La segona palanca que ajudarà a desllorigar la qüestió és que davant una situació que ja comença a durar massa, i especialment si electoralment s’avança cap a una majoria no unionista, Europa, al cap i a la fi, instarà a un acord seriós. Europa hi serà la darrera, però hi serà. Primer, però, cal fer els deures i guanyar.

El monolitisme monòton de l’unionisme més ranci no podrà aguantar el canvi de paradigma, com no ho podrà sostenir al País Basc. Al temps.