Dos fets simbòlics en menys de 36 hores. Dijous, al Parlament una majoria de centreesquerra va reprovar el rei Felip VI. Hores després el president Sánchez va tuitejar:

Divendres, amb ocasió del besamans posterior a la desfilada militar del 12-O, la classe política va desfilar al Palau d’Orient davant els Reis i quan, com semblava que estava previst ―tal com relata Mariángel Alcázar a La Vanguardia d’ahir dissabte―, Sánchez volia fer costat al Rei, va ser retirat de la presidència de l’acte pels serveis, diuen que protocol·laris, de La Zarzuela. El alguacil alguacilado (Quevedo).

Aquest seguit de fets en poc menys de dos dies posa de relleu significatius punts del règim actual. D’una banda, la persona del rei continua, com diu l’article 418 de la Llei d’enjudiciament criminal, sagrada. La mateixa llei que ha servit de falsa base per suspendre diputats catalans processats en un judici sense delictes. La vigent llei processal penal espanyola, dictada sota la vigència de la Constitució de 1876, conté encara expressions com aquestes que, pel que es veu, continuen vigents. Aquesta, la darrera Constitució monàrquica, fins a l’actual, deia al seu article 48: “La persona del Rei és sagrada i inviolable”. Pel que es veu, la cosa quasi 150 anys després continua.

En efecte, el Parlament, com qualsevol parlament en un estat democràtic, subratllo democràtic, és el lloc on es parla, es discuteix i s’acorden lleis i resolucions. Aquestes últimes, sense força jurídica, molts cops autèntics brindis al sol, tenen un caràcter simbòlic, retòric o simplement de compromís.

Sense anar gaire lluny, rememorem la condemna el 2002 del franquisme per part del Congreso de los Diputados, inclòs el PP. Quins efectes pràctics ha tingut?: els honors al dictador han prosseguit, les associacions dels nostàlgics del franquisme són legals, operen obertament i sense cap mena de restricció ni vergonya i la Llei de memòria històrica ha estat menystinguda, oblidada o apallissada pels que l'havien d'executar. Això és una declaració parlamentària: aire sortint de la boca, flatum vocis.

El retret pot molestar, i molt, però no té cap tipus de conseqüència jurídica. Per tant, ho veig inimpugnable

No cal discutir si hi ha motius per reprovar el monarca actual. Sembla que per la ciutadania de Catalunya n'hi ha de sobra. A diferència d’altres titulars de magistratures polítiques, la reprovació del monarca, que per definició i etimologia és només un, suposa, només retòricament, ser desaprovat i amb ell la monarquia. A diferència de la resta de titulars de magistratures, el retret que rep el monarca és directe i sense substitució, atès que, en la monarquia parlamentària, el rei no és elegit ni és fruit de cap decisió de cap col·legi d’electors, com la història ha possibilitat en altres moments i llocs.

El retret pot molestar, i molt, però no té cap tipus de conseqüència jurídica. Per tant, ho veig inimpugnable. Amb la llei a la mà, és clar; amb el poder, com la jurisprudència recent demostra, potser no.

De tota aquesta enrabiada règia qui n'ha sortit malparat ―no valen ara els comunicats a posteriori― ha estat el formalment republicà president del govern espanyol. Surt a defensar públicament el Rei i el tornen a la cua de la resta de mandataris, cosa que dona una idea prou aproximada que el protocol, per alguns, no és merament simbòlic, sinó que respon a la natura de les coses i, per aquesta concepció, per sobre o al costat del rei, ningú: tots a sota, començant pels elegits per sufragi universal.

Del rey abajo ninguno, de Rojas Zorrilla, és una de les obres cabdals, del segle d’or espanyol. Amb l’Alcalde de Zalamea, Calderón pur i dur, algú, a la Vila i Cort, les hauria de repassar. El barroc és molt il·lustratiu.

PS. Valls, el candidat de Ciudadanos sense Ciudadanos per a l’alcadia de Barcelona també va fer el seu tuit:

Crida l’atenció que un republicà, que ho ha estat pràcticament a tot França, i que celebra com a festa nacional el 14 de juliol la caiguda violenta ―allò sí que va ser violència― de la monarquia borbònica, en passar la frontera es faci defensor la monarquia. Tindrà alguna cosa a veure aquella dita de "què acaba als Pirineus"?