El que està passant al PP dit nacional i el seu enfrontament a Ayuso ve de lluny. No es tracta, o no només, de provocar una fumera que tapi el desastre de les eleccions de Castella i Lleó. Des que a la tardor Casado va prevenir —és un dir— Ayuso de l’afer de les mascaretes i de la més que presumpta participació del seu germà en la gestió de l’aprovisionament d’aquest preuat bé a l’inici de la pandèmia, estava cantat que Génova disposava d’un arsenal de malifetes considerable per controlar, i arribat el cas, destruir Ayuso.

Així són els partits. No crec que hi hagi gaire diferència en la confecció de dossiers, tret l’ara foc real —i no pas d’artifici— emprat per intentar desempallegar-se de l’estructura central del nucli que es conforma a Madrid. És una constant històrica. El PSOE, el PP, Unides Podem... sucumbeixen a moviments irresponsables per personalistes i s’enfilen sempre per superar en poder el nucli central. Madrid vol ser Espanya, però no hi arriba mai. Les maquinàries oficials s’acaben imposant. El cost: perdre més que possiblement eleccions.

Ara la cosa va de veure quants diners públics directament o indirectament han passat a mans d’amics o familiars d’Ayuso —només d’Ayuso?, per què només contra Ayuso?, només a Madrid?— amb la relaxació per necessitat dels controls de subministrament de productes inexistents a Europa per superar la pandèmica que ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. N’anirem sabem més coses per filtracions des de dins —com els SMS que va rebre la líder de Más Madrid, Mónica García, i que ha portat a Fiscalia—; també sabrem més gràcies a investigacions periodístiques, singularment el que avui es denomina “periodisme de dades”. Diario.es va ser el primer mitjà, al novembre, a excavar literalment en les webs de la Comunitat de Madrid i que va aixecar la llebre, fet que va desfermar la tempesta actual.

Tanmateix, crec que l’enfocament de la trama, si més no en alguns casos, és incorrecte. El relaxament de les mesures de contractació —la concurrència d’ofertes decau legalment i l’Administració pot contractar directament un proveïdor— pot provocar, de fet provoca, que aconseguidors de tota mena siguin cridats per l’Administració, òbviament no directament, sinó amb discreció, o que aquests comissionistes —negoci mercantil en principi legal des del fons de la història— s’acostin a l’Administració necessitada i li ofereixen tota mena de serveis, a preu de mercat. El març-abril del 2020, el preu de mercat era el de l’escassedat i el de la competència ferotge entre estats o empresaris forts —hem vist com contractes tancats han estat derivats a altres contrades que pagaven millor.

En aquests casos, com en tots en el que es mitjança, el comissionista cobra, cosa perfectament legítima i legal. Com a comerciant porta els llibres obligatoris, factura regularment i ho declara a Hisenda. Cap problema. La qüestió aquí és qui paga el comissionista: l’Administració o el contractista. Perquè ho pogués pagar l’Administració caldria fer un contracte públic d’intermediació, cosa que aquí no s’ha dut a terme. Consegüentment, ho ha pagat el contractista.

Si ho paga el contractista, és un cost que ha de carregar a algun lloc: o despeses generals de la seva empresa o a la factura que gira a l’Administració com una partida més, és a dir, com els articles subministrats, el transport, comissions de canvi, magatzematge... Aquest és un càrrec difícil d’explicar a l’Administració. Primer, pel preu i, després, per l’origen. Respecte al preu, una comissió, que ara es diu del 3% quan al principi era del 20%, és irrisòria en els temps més greus de la pandèmia. Però més irrisòria és encara quan la giren empreses que no tenen relació, aquí, amb el món sanitari i, tanmateix, forneixen material destinat a aquesta finalitat.

La resposta no pot ser altra que el comissionista és, de fet, el promotor de l’operació que s’ha servit d’una empresa pràcticament inexistent pel seu volum de negoci declarat i amb pràcticament nul·la musculatura financera i comercial, però amiga, com d’empresa pantalla per fer un servei lucratiu, molt lucratiu. És a dir, societats pantalla o testaferros, cosa que fa molt mala pinta. En aquest context, detallar a la factura a l’Administració el nom del destinatari (directament a ell o a una empresa seva) suposa descobrir-se: surt a la llum, als papers, negre sobre blanc, que el beneficiari de la sucosa comissió és un amic, un germà o la mare de la presidenta de l’Administració contractant, en aquest cas, la Comunitat de Madrid.

Ni Aragonès, ni Urkullu, ni Sánchez, ni Ayuso contracten res, ni signen res: contracta l’Administració que presideixen

Perquè no hem d‘oblidar un punt nuclear del Dret administratiu: l’Administració té personalitat jurídica única. Es contracta amb la Generalitat, amb el Govern basc, amb el Govern d’Espanya... no amb l’òrgan de contractació especialitzat en la matèria en qüestió: pissarres per als col·les, armament per als policies, equips informàtics... És més, ni Aragonès, ni Urkullu, ni Sánchez, ni Ayuso contracten res, ni signen res: contracta l’Administració que presideixen i, per tant, les de sobres conegudes incompatibilitats negocials públiques, tant estatals com autonòmiques, prohibeixen la contractació amb parents i familiars. Com és lògic. Barrera que els llestos s’entesten, amb prou èxit, a saltar-se-la. Però, com que sembla un secret a veus, sabem més o menys la vida dels altres. Arribat el moment, la informació —perfilada com té costum el PP servint-se del mateix aparell públic de seguretat o externalitzat— es posa davant el ventilador i llestos.

Les llàgrimes de cocodril han aflorat en formacions antagonistes del PP que han de mirar amb dissimulada gaubança l’avenc on està caient el partit alfa de les dretes espanyoles. Que sigui imprescindible per a la salut democràtica un partit conservador és indubtable. Que aquesta funció la compleixi un PP, crivellat per la corrupció —on domina un sector extremista, a vegades, com ha demostrat, xenòfob, antifeminista, paladí de la desigualtat sense límits, aliè als controls tot controlant els òrgans controladors—, és una funció desnaturalitzada, perquè pretén amb prou èxit ocupar tot el poder a qualsevol preu. Ha esdevingut un antagonista del sistema, no un engranatge de contrapès i equilibri del sistema.

Si aquesta crisi servís per a la creació d’un autèntic partit lliberal conservador, benvinguda sigui. Amb el permís dels caïnites de tota mena i de Vox. Si serveix perquè els més extremistes ocupin realment el poder del sector —com sembla que passa o passarà a França— se’ns girarà feina. Molta.