Aquest migdia, mentre veia a la televisió la compareixença de Mariano Rajoy, m’han anat brollant comentaris, tot combinant dret, indignació i política. Ara, més avall, un xic editats, els recomponc, però vull mantenir el seu to epigramàtic. Amb una quàdruple introducció, molt breu:

1) L'enèsima apel·lació de Rajoy al sentit comú, com si fos l’única regla, l'alfa i omega de la vida. Cap al·lusió ni al diàleg ni a la política, només a la seva escanyolida noció autoritària i arbitrària de llei, noció molt poc conceptualitzada, però clarament palesada en la pràctica.

2) Restabliment de la legalitat a Catalunya. La legalitat es va trencar amb la sentència del TC que va dinamitar l’Estatut (STC 31/2010), per obra i gràcia d’una campanya catalanofòbica impulsada pel Partit Popular, de la mà de Rajoy. Em fa l’efecte que no es referia a això.

3) Restablir la concòrdia i la vinculació de Catalunya amb Espanya. Seria la primera vegada que un cop d’estat palatí —com qualificar sinó l’andanada d’aquest dissabte— restauri la concòrdia i, a més, actuï sobre els sentiments. Tot donant per fet dues coses: que no hi havia concòrdia —cosa que tothom podia veure als carrers de les nostres ciutats i viles i que ningú no ha vist, però— i que Catalunya havia marxat o estava marxant. Petita traïció subliminar.

4) Cal tenir una llinda ètica al soterrani per afirmar, insidiosament i com de passada, que les legítimes autoritats de CAT són les que volen l’article 155. Recorda allò que el lladre creu que tots són de la seva mateixa condició.

La legalitat es va trencar amb la sentència del TC que va dinamitar l’Estatut, per obra i gràcia d’una campanya catalanofòbica impulsada pel Partit Popular

Comencem:

Si tot passa per fer eleccions, es duran a terme amb els mateixos partits i sense restricció de programes ni de candidats? O creuen que el 155 és un bàlsam beatífic que guarirà les ànimes dels catalans abduïts, per cert, diversos milions, i triomfarà el sentit comú marianista? Es modificarà la llei de partits o, vist el que hem vist, amb la vigent, es produirà una poda, diguem-ne, electoral?

Així, l’objectiu polític és refer per sempre més la unitat d’Espanya amb l’entusiasme dels catalans i de les seves autoritats. El 155 opera com la medicina de l'espanyolitat. Com? Destitució del Govern legítim, governant des de Madrid, emmorrionant el Parlament, fins i tot amb veto monclovita. Clima idoni per convocar eleccions en un terme màxim de 6 mesos. Per cert, no han parlat de pròrroga? És a dir, si en 6 mesos no s’arregla el problema, aplicaran el doble de 155, el 310? No existeix, cert, però l’aplicat avui, tampoc.

Tot això comportarà una pluja de recursos de constitucionalitat i d’empara per part dels ciutadans (aquests, potser, per milions), ja que ni els articles 9 (interdicció de l’arbitrarietat), 23 (participació en els afers públics i eleccions), 24 (tutela judicial efectiva), ni 106 de la Constitució estan suspesos ni es poden suspendre.

En aquest context, per accelerar la concòrdia i la revinculació de Catalunya amb Espanya, TV3 i Catalunya Ràdio seran intervingudes, la qual cosa afecta novament les llibertats d’informació, d’expressió i de creació (art. 20 de la Constitució), drets que no estan ni poden estar suspesos, llevat del cas d’un estat d’excepció encara no proclamat.

A ulls dels guantanameros de plantilla, destituït el Govern de la Generalitat de Catalunya, els seus membres perdrien l’aforament davant el Tribunal Superior de Justícia català. Això vol dir que, amb la interpretació, per ara provisional, que s’ha fet a l’Audiència Nacional sobre les seves competències, plantejament afinat pel fiscal general de l’Estat, els nostres representants aniran a petar al tribunal central que té la seu al carrer García Gutiérrez, 1 de Madrid, encara que s’entri per Génova, davant per davant de la seu estatal del PP.

També ha quedat clar que, pel règim, la Constitució és un pur instrument que, quan no serveix, es llença a les escombraries

D’una vegada per totes, han quedat clares dues coses. Què és el que entén per garanties el marianisme —degudament recolzat per la partitocràcia del règim—. En segon terme, també ha quedat clar que, pel règim, la Constitució és un pur instrument que, quan no serveix, es llença a les escombraries. La norma que val, la norma d’or, és la unitat d’Espanya. Degut a aquesta veritat incontestable, encara que sigui anar contra les sentències del mateix Tribunal Constitucional (STC 42/2014), es declaren fora de llei doctrines dissolvents de la unitat d’España com l’independentisme. Al temps.

Per acabar-ho d’adobar, sembla que la querella per rebel·lió està en marxa. Curiosa rebel·lió que, com la sedició —de la qual ja me n'he ocupat a bastament ací— també requereix aixecament públic i violent, segons estableix l’article 42 del Codi penal vigent —important això de la vigència—. Ni aixecament ni violència hem vist per aquestes contrades.

Què fer en aquest context? Primer, principal i permanent: mantenir el muscle cívic i popular activat, disposat a fer front a desafiaments molt més importants que les proeses dutes a terme fins ara i afrontar-los també, com fins ara, amb mètodes no violents.

Després toca a les institucions actuar. En un primer moment, no fora mala idea impugnar l’admissió a tràmit de la petició de Rajoy al Senat. Base de la impugnació? A tall d’exemple, el que diu la sol·licitud de mesures del 155 res a veure té amb el 155: és un frau de llei. En segon terme, si aquesta impugnació fallés, el president hauria d’anar al Senat. No a donar compliment a una previsió constitucional, sinó, tot aprofitant la finestra mundial que tindrà, exposar, en el sentit que ho va fer al Parlament el 10 d’octubre, per què som on som. I, finalment, i no necessàriament per aquest ordre, de totes totes, convocar eleccions. Sembla, pel que hem sentit, que això no paralitzaria res. Si fos així, veuríem què diria l’opinió publica occidental, especialment que dirien els col·legues europeus i de l'OCDE de Rajoy.

PS

Cal agrair al Partido Socialista Obrero Español i a la seva, pel que es veu, marca, a Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya, un cop més el compliment de les seves promeses. La darrera, sobre l’aplicació de l’article 155, negativa en rodó que obria la portada d'El País de 7 de juliol passat, no fa ni deu setmanes.