Aquests dies els mitjans van plens amb la renovació dels 20 membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a qui per gentilesa dels seus patrocinadors, seleccionadors i guies ja se’ls ha donat feta la primera feina: elegir com a president l’actual president de la sala segona del Tribunal Suprem (TS), Manuel Marchena. Llevat que hi hagi sorpreses, que els nostres febles cors segurament no resistirien, el peix, del cap a la cua, ja està venut. Només els candidats proposats per Jutgesses i Jutges per la Democràcia porten al programa la negativa a seguir aquesta manipulació originària.

Davant l’abús i la desviació de poder, que fa una pudor de podrit que se sent des de Dinamarca, no és estrany que el GRECO, en el seu últim informe sobre la corrupció a Espanya (fet públic el 3-1-2018), proposés que fossin els jutges els qui triessin el seu òrgan de govern: la desvergonyida i escandalosa partidització dels nomenaments del CGPJ, segrestat pel bipartidisme regnant, convida a tornar a aquesta fórmula. Per aquest sistema, endogàmic, corporatiu i gens democràtic, ja es va intentar. Ras i curt: confon un poder de l’Estat amb una comunitat de propietaris, atès que els jutges s’ho cuinarien tot, al marge de qualsevol control democràtic extern. I els poders democràtics han d’estar controlats democràticament, no només jurisdiccionalment.

El jutge, com tot fill de mare, no és un ésser pur, sense cap atribut passional: amor, ambicions, amistats... política. Els jutges són com la resta de ciutadans, amb els seus vicis i virtuts; se’n diferencien, però, pel poder quasi atòmic de què disposen: poder decidir, en frase clàssica, sobre la vida i la hisenda dels ciutadans i sobre el comportament de totes les institucions públiques i privades.

Els elegits pel bipartit no són necessàriament millors que qui els seleccionen. En efecte, si ara hi ha partidització és perquè els interessats a ser nomenats, els jutges, busquen la seva designació, en alguns casos, desesperadament, de forma que fa de mal veure.

Però hi ha més coses. Com és sabut, l’article 122 de la Constitució preveu que en el CGPJ s’integrin dos blocs, el de jutges i magistrats i el de juristes. Crida molt l’atenció que la reconeguda competència jurídica i una trajectòria professional de com a mínim 15 anys només sigui exigible als juristes i no als jurisdiscents. Crida molt l’atenció i això podria explicar algunes disfuncions i algunes corredisses de togues no precisament en direcció a les seus judicials.

La solució no és tornar a canviar el sistema, sinó canviar la política. D’entrada, però, cal mantenir el sistema d’elecció per part del Parlament, lloc on rau si més no formalment, la legitimació democràtica. Aleshores, què cal modificar?

El canvi és fer entrar per la porta gran la decència: comencem per triar els millors i no els més amics o, fins i tot, els més proclius a decidir a favor de qui mana

Falla aquí, com falla la selecció dels magistrats del Tribunal Constitucional (TC) i de tots els consells i òrgans de control de tota mena en qualsevol rang: són llocs on col·locar els afins. Així, els tallafocs per garantir la independència de les funcions assignades, aquí la del CGPJ, que és garantir la independència dels jutges, passa, de fet, a mans de qui la pot laminar a distància. Així, els controls i els contrapesos desapareixen i la democràcia s’afebleix a dies vista.

El canvi és fer entrar per la porta gran la decència. Comencem per triar els millors i no els més amics o, fins i tot, els més proclius a decidir a favor de qui mana. El cas ben pròxim de la revocació de la doctrina de la secció segona de la sala tercera del TS que esborrava un injust privilegi fiscal a favor dels bancs amb ocasió de la constitució de les hipoteques n’ha estat l’última mostra. Però en vindran moltes més.

L’afinitat política o d’amistat no pot ser mai descartable; i, segurament, per impulsar determinades polítiques d’Estat no és intrínsecament dolenta si respecta les línies essencials del sistema democràtic, sense dreceres ni deformacions. Pensem en polítiques de gènere, de medi ambient o de protecció de drets socials o de minories: on quedaria l’esforç col·lectiu en mans d’una administració judicial comitativa —sense legitimitat democràtica de cap mena— contra dites polítiques? El rooseveltià New Deal hagués quedat en no-res si no hagués trobat la complicitat del Tribunal Suprem nord-americà per mantenir-lo.

Si poséssim la qualitat davant i després l’amistat o afinitat dels candidats, el gir seria copernicà. Perquè ara mateix no és gens segur que en els nostres òrgans de control dels poders públics i de garantia de les seves primigènies funcions hi hagi els millors. Sí que és segur que els més dòcils no són lluny.

Un exemple per acabar. L’anterior president del TC, Francisco Pérez de los Cobos, a qui els seus col·legues van avalar que hagués amagat la seva militància al PP, partit que el va proposar com a magistrat, es va presentar per convertir-se en magistrat del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, fins i tot després que la norma, que li van fer a mida, fos anul·lada judicialment. El seu currículum, formalment, era impressionant: estudis de dret, doctorats, càtedres en diverses universitats, publicacions a dojo, membre de diversos òrgans d’arbitratge laboral o consultius, espanyols i internacionals. Doncs bé, aquest currículum, al qual va afegir nou anys de magistrat del TC, del qual els tres últims en va ser president, no li va permetre superar les audiències, els hearings, de la comissió parlamentària del Consell d’Europa, que és l’òrgan de selecció dels magistrats per a Estrasburg. En la qualificació va obtenir cero vots. A Estrasburg, com a tot arreu, hi ha pressions; fins i tot, martingales polítiques, com a tot arreu. No són sants, ni cal. Però, per regla general, trien els millors.

Per acabar, podríem concloure que aquest estat de coses que alguns gosen qualificar de regeneració —des del 98!—, al cap i a la fi no té importància, i que, malgrat tot, a la gent —pel règim, els ciutadans són la gent— li és ben igual: l’escàndol d’avui demà s’ha esvaït.

No és segur que sigui així. El marcador de la justícia elaborat anualment per la Unió Europea situa Espanya a la cua (entre els cinc últims de 29) dels socis comunitaris en percepció ciutadana d’independència judicial. És curiós que, un cop més, quan la justícia espanyola travessa les fronteres el seu reconeixement baixa en picat, ja sigui en verificació dels drets humans en seu processal, en col·laboració interjudicial o en enquestes independents. Curiós. O no.