Abans del migdia del divendres de Difunts s’ha endegat el segon acte (el primer va ser la instrucció) d’aquesta, si no fos pels drames personals, familiars i de país, comèdia de bulevard que és l'enjudiciament dels líders polítics i socials del procés.

Hem conegut alhora les acusacions del ministeri fiscal, una davant el Tribunal Suprem (TS) ―contra Junqueras, la resta de consellers, la mesa del Parlament i els Jordis― i una altra davant l’Audiència Nacional (AN) ―contra el major Trapero i altres membres polítics i policials d’Interior, és a dir, la seva cúpula―. Una mica més tard, ha aparegut l’advocat de l’Estat amb la seva querella contra “els polítics independentistes”, en paraules de la sorprenentment encara ministra i superior política seva, Delgado. El lleuger to de comedieta tronada ja es veia venir: els fiscals fan de poli dolent i l’advocat de l’Estat de poli bo. Tots sabem com solen acabar aquestes mascarades sense recorregut.

Els fiscals acusen, al TS i a l’AN, per delicte de rebel·lió. A més, al TS hi afegeixen malversació i desobediència. Les penes, la immensa majoria privatives de llibertat, van des dels 8 mesos de multa de 100 euros diaris, a Nuet, als 25 anys de presó a Junqueras. Al vicepresident li toca la mateixa pena que si hagués assassinat algú, com a mínim, amb traïdoria. Hom li demana per què li volen aplicar l’agreujant de la distracció de cabals públics, previst a l’art. 471. 3 del Codi Penal, tema sobre el qual parlarem en el proper article. Aquest és el nivell. No s’ha arribat a aquest nivell sense esforç.

En efecte, el delicte de rebel·lió (art. 472, 5è CP, pel que ací interessa) requereix com a acció típica, que descriu el verb del precepte, alçar-se públicament i violentament per obtenir la secessió. Sense alçament no hi ha rebel·lió. Com ja ens hem ocupat a bastament al respecte, no cal que hi dediquem més temps.

Crida l’atenció que el fiscal davant del TS cita només un cop la paraula alçar-se en referència a les al·locucions dels Jordis a la Conselleria d’Economia, el 20 de setembre. Un sinònim, aixecament (levantamiento), l’utilitza també un sol cop, per referir-se de resquitllada als fets del 8 d’octubre. Per cert, cap dels tres establiments confrontats amb la conselleria, establiments molt sensibles a l’alteració de l’ordre públic (una farmàcia, una joiera i una oficina bancària), va tancar abans de quan tocava d’acord al seu horari comercial. Rara alteració constitucional que no altera la vida urbana.

El delicte de rebel·lió requereix com a acció típica alçar-se públicament i violentament per obtenir la secessió. Sense alçament no hi ha rebel·lió 

El fiscal davant l’AN no esmenta l’aixecament enlloc i les pobres referències a l’alçament no les fa en relació amb els processats objecte de la seva acusació. L’advocat de l’Estat no esmenta l’aixecament i l’alçament, com la resta, no és objecte de qualificació, sinó que es tracta de paraules que posen en boca dels Jordis.

Davant d’una rebel·lió sense alçament ―com si fos difícil trobar un alçament a Espanya!―, només queda intentar omplir el buit dramatitzant la violència. Però en la llei penal violentament i públicament són els adverbis que donen color al verb, però no els substitueixen ni són una alternativa a l’alçament. En fi, sense verb no hi ha res a fer.

Conscients a la força d’això, tots els acusadors públics fan escarafalls per dissimular la seva orfandat de delicte. I els fets són els fets. Com va senyalar el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein ―a Madrid rebaixat a tribunal regional―, no van esdevenir-se ni talls de carreteres, ni ús d’armes de foc, ni tan sols gasos lacrimògens, ni cap altre incident que mereixés el qualificatiu de violència, que és aquella força que fa claudicar ―són les paraules dels jutges alemanys― als poders constituïts.

El que, de fet, estan duent a terme les acusacions públiques és aplicar dret derogat, cosa que vulnera obertament el principi de legalitat, que és, com vèiem ahir, un dret fonamental. El que els fiscals i l’advocat de l’Estat fan és aplicar la derogada rebel·lió impròpia (rebel·lió sense alçament, derogada el 1995). Per moltes voltes que facin a la violència, que no acrediten, ni per acreditar uns simples desordres públics, la rebel·lió continua sense donar-se.

Si els rebels catalans havien preparat la seva rebel·lió des del 2012, per què no se’ls va detenir aleshores i, per contra, es va deixar que els esdeveniments progressessin fins a la seva consumació? Perquè mai va produir-se cap rebel·lió

Però no acaba aquí la cosa. Recorden el 23-F, la sortida per una finestra lateral del Palau del Congrés dels efectius de la Guàrdia Civil ―sense lliurar les seves armes!― i que van pujar als autobusos que els havien dut fins al lloc dels fets on van perpetrar el seu cop d’estat? Ho recorden? Doncs el que no recordaran és la sanció que els van imposar. No la recordaran perquè no els en van imposar cap.

Sense entrar en els detalls de l'aleshores vigent Codi de Justícia militar, encara franquista, quan els rebels deposen la seva actitud, es veuen premiats amb penes menors i els mers executors, és a dir, els efectius de la Guàrdia Civil, van anar-se'n a casa sense pena. Un bon incentiu. Si no obren foc contra les tropes lleials ―van obrir foc d’acoquinament al Congrés, on al sostre del Saló de Plens es poden veure encara els forats deixats pels impactes― i es retiren, s’aplica allò d'enemic que fuig, pont de plata.

És a dir, malgrat la crisi institucional, tot aplicant un principi d’oportunisme i de prudència, s’opta pel mal menor i la rendició és suficient. Però no només la llei es contenta amb la cua entre cames de la majoria d’insurrectes. També li convé la dels capitostos de la insurgència. Per això, se’ls intima perquè deposin la seva actitud. Si s’avenen a raons (en tenim molts exemples històrics), els dirigents de la revolta veuen alleugerides les seves penes. Això és el que preveuen els articles 479 i 480 del Codi Penal, que s’apliquen tant a la rebel·lió com a la sedició (art. 549).

Ara comparem. Al 23-F, autèntica rebel·lió, militar a més, la majoria va veure la impunitat o molt atenuada la pena pel seu comportament: disposició de la seva actitud, després dels requeriments. A Catalunya, l’any passat ningú va requerir els quimèricament rebels perquè desistissin de la seva actitud. Resultat: una rebel·lió militar consumada es converteix per a la majoria dels seus partícips en una mala nit, perquè van ser intimats a abandonar el delicte ja començat i se’ls va donar l’oportunitat de repensar-s'ho. A Catalunya, l’any 2017, no va haver-hi cap mena de requeriment, malgrat que no hi havia armes ni es va ocupar cap seu institucional de cap organisme. La pregunta legítima brolla immediatament: per què? La resposta és ben senzilla: no es va fer cap intimació, perquè no era cap rebel·lió. Així es fa justícia i no precisament poètica: una rebel·lió militar consumada acaba amb penes ridícules i el més que possible càstig d’una no-rebel·lió civil, sense armes ni aldarulls significatius, veu unes penes injustificades i impròpies dels fets produïts.

Ara la rebel·lió postmoderna, diuen, resulta que té lloc sense alçament i sense conspiracions a recòndites i fosques estances

Per últim. Si com diuen les acusacions, els rebels catalans havien preparat la seva rebel·lió, generalment de forma pública i oberta com reconeixen els acusadors des del 2012-2015, per què no se’ls va detenir aleshores i, per contra, es va deixar que els esdeveniments progressessin fins, segons la imaginació de l’acusació, a la seva consumació? Pregunta legítima amb resposta igualment directa: perquè mai va produir-se cap rebel·lió.

Com pot haver-hi una rebel·lió de la qual es coneixen els plans ―manifestacions al carrer, resolucions parlamentàries, acords de govern, lleis...― i es coneixen per la senzilla raó que es fan a la llum del dia i no a la clandestinitat? Ara la rebel·lió postmoderna, diuen, resulta que té lloc sense alçament i sense conspiracions a recòndites i fosques estances. Potser. Però el Codi Penal, el Codi Penal del mateix sistema ―no el de qui algú etiqueta de rebels―, no parla d’aquestes maniobres tan innovadores. Per tant, són impunes.

I són impunes, perquè, com consta palesament per boca dels autors dels preceptes penals en qüestió i al diari de sessions parlamentàries, la secessió pacífica, és a dir, sense alçament públic i violent, va deixar de ser delicte a Espanya amb el Codi Penal de 1995.

Altressí: els referèndums il·legals tampoc són delicte. Quan Aznar va fer aprovar de forma tortuosa la punició dels referèndums il·legals (Llei orgànica 23/2003), va ser perquè els seus juristes àulics no van trobar una resposta penal en l’ordenament de l’època (idèntic en aquest aspecte al vigent). Quan la Llei orgànica 2/2005 va derogar el càstig dels referèndums il·legals, perquè aquestes conductes no tenien, segons la seva exposició de motius, prou entitat per rebre una sanció penal, es va tornar a la situació anterior.

O el que és el mateix: aprovar lleis per votar una eventual secessió en referèndum només va ser delicte entre desembre del 2003 i juny del 2005, any i mig, però ni abans ho era ni ho és ara. El que abans de desembre del 2003 no era delicte, derogada l’alteració del mapa penal, tampoc pot ser delicte des del juny del 2005 ençà. La situació legal abans i després d’aquest túnel penal era idèntica. Però, d’això, les acusacions no en parlen.

(Continuarà)

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat