Ahir va ser el 38è aniversari del cop d’estat perpetrat per Tejero, Milans i Armada. Ens va molt bé per il·lustrar què és i què no és una rebel·lió, delicte típic espanyol, atès que la rebel·lió ha estat al llarg del segle XIX i bona part del XX la forma ordinària, més o menys sagnant, d’accés al poder. Potser hi ha hagut més pronunciamientos que eleccions. Tot un indicatiu.

L’última rebel·lió coneguda és la protagonitzada pel trio esmentat a l’inici. No interessa ara valorar políticament la intrahistòria, antecedents, concomitàncies i conseqüències d’aquesta activitat criminal. El que interessa és quins són els trets que la llei penal estatueix com a necessaris perquè un aixecament pugui ser qualificat de delicte de rebel·lió, tant se val ara si és civil o militar i que la jutgin tribunals civils o militars.

Aquests trets —elements típics en llenguatge jurídic—, que en essència comparteix amb la seva germana petita la sedició, són un aixecament, que ha de ser públic i violent, amb un objectiu: canviar abruptament el sistema constitucional. Deixem aquest parentiu avui també de banda. El trio colpista del 23-F va seguir fil per randa el patró legal de la rebel·lió, com és ben sabut: alçament públic i violent per suprimir la Constitució.

Els escrits de querella, la interlocutòria de processament, els escrits d’acusació —les denominades conclusions provisionals— venen pràcticament orfes de l’expressió aixecament alzamiento— i, per contra, són abundants les referències a la violència. La publicitat la donen per descomptada —un aspecte que caldrà treballar més endavant en referència a l’actitud del govern marianista.

Per què no es parla pràcticament d’aixecament, ni d’alçament, ni d’insurrecció, ni de revolta o termes anàlegs? La raó és elemental: perquè no hi va haver alçament en els fets enjudiciats, ara sembla que circumscrits temporalment al període entre el 20-S i el 27-O. Aquesta reducció sobrevinguda —judicialment s’havia començat ja al 2012— també haurà de ser analitzada al seu moment.

La inexistència d’alçament la coneixem tots. Encara més, la rebel·lió és un delicte tradicional, d’estructura penal simple i de fàcil comprensió. A Espanya la rebel·lió ha estat un delicte, de fet, comú, massa comú, com l’assassinat, l’homicidi, les lesions, el furt, el robatori o l’estafa, posem per cas. Els llecs hispànics tenen una idea aproximada però molt exacta de què signifiquen aquests delictes. De la penúltima rebel·lió també; fins i tot molts de nosaltres percebíem la paga extra d’estiu amb el nom de paga del 18 de juliol.

Centrar l’acusació en la violència és fer-nos combregar amb rodes de molí jurídicament (i políticament). Els tipus penals (els articles legals en què els delictes són definits) es construeixen, tots, tots sense excepció, entorn del verb de l’acció: matar, agafar, falsificar, ferir, maltractar, enganyar, etc. Sense verb, sense l’acció de matar no hi ha homicidi ni assassinat; sense l’acció d’agafar una cosa moble aliena, no hi ha robatori ni furt.

Així doncs, si no hi ha alçament, no hi ha rebel·lió i punt. Ni les infraccions penals que es poden cometre individualment durant uns aldarulls —es qualifiquin com tals penalment o no— no són imputables als responsables de la no rebel·lió. Ací ja tenim una primera dada per veure la trampa de la rebel·lió: poder imputar als presumptes rebels, en concret als seus dirigents, els possibles delictes comesos per “las muralles humanes” i així intentar palesar la violència. Violència sense aixecament, reitero. La segona  raó oculta era suspendre els considerats rebels de les seves funcions públiques un cop empresonats i processats, en virtut del retorçat i retorçadament interpretat art. 384 bis LECr.

La gravetat de la pena és un element decisiu a l’hora de delimitar conceptes indeterminats com violència, per exemple, tal com va recordar el dit tribunal regional de Schleswig-Holstein. Aquí les penes són iguals o superiors a les de l’homicidi i a les de l’assassinat. La gravetat de la pena també representa l’índex de rellevància que el legislador atorga a un determinat comportament criminal.

Per això, com ha explicat amb escreix el pare del precepte actual que castiga el delicte de rebel·lió, el professor Diego López Garrido, es requereix, juntament amb l’alçament, la publicitat i la violència. És a dir, l’afegitó a l’aixecament és la violència i no al inrevés. Alçament que brilla en el cas del procés per la seva absència.

No solament es va produir aquesta transformació en el dret penal històric espanyol amb el Codi Penal vigent el 1995, sinó que es va fer desaparèixer la dita rebel·lió impròpia, és a dir, la rebel·lió sense alçament. Sobre aquesta, per a alguns, desprotecció legal van advertir juristes reconegudament conservadors, algun d’ells molt afí al PP. Tanmateix, el PP no ha mostrat mai cap senyal de voler canviar la regulació de la rebel·lió.

Reduir la rebel·lió a violència, tot deixant de banda la insurrecció, cosa que algun hispter de la filosofia jurídico-política ha qualificat de rebel·lió postmoderna, és un atemptat en tota la línia de flotació del dret fonamental dels ciutadans, que és el principi de legalitat penal: només es pot ser sancionat per fets tipificats per la llei com a delicte abans de la seva perpetració, i qualsevol conducta, per nociva que sembli, si no està prevista com a delicte, no pot ser objecte de repressió penal. Sobre això ja n’hem parlat en ocasions anteriors. En síntesi o desconeixement o mala fe o totes dues coses a la vegada.

Per aquestes raons sembla estranya l’actitud de la fiscalia de no aprofundir en els interrogatoris dels acusats, no ja en l’inexistent alçament —tots sabem què és un alçament—, sinó també de la violència. I quan ho ha fet, les muralles humanes s’han fet un fart de riure.

Alguns conspicus observadors de les tècniques i tàctiques processals preveuen que serà amb la ronda de testimonis, especialment policials, quan la qüestió de la violència sortirà. De l’alçament —potser saben de tàctiques processals, però no han llegit el Codi Penal— no en diuen res.

Que hi va haver algun incident violent contra les forces policials l’u d’octubre és conegut —i condemnable i sancionable, només faltaria. Però la violència individual, molt localitzada i com a excepció en l’actuació dels més de dos milions de votants és, si no fos tan dramàtic, risible. Com ja va establir el que en algunes contrades hispàniques consideren tribunal regional de Schleswig-Holstein, la violència de cada subjecte no es pot imputar als possibles responsables de les actuacions, sobretot quan no hi ha hagut cap plantejament de violència.

Recórrer a considerar violència la violència policial —greu i desproporcionada i sobre la qual la fiscalia no sembla tenir especial interès persecutori— és un altre absurd. Trenca el principi de personalitat de la responsabilitat penal: cadascú és responsable del seu comportament. La violència policial —compro amb finalitat argumentativa la hipòtesi que fos sempre lícita—, com que constitueix una actuació justificada penalment, no es pot mutar en fet criminal imputable a tercers. Sostenir el contrari recorda una antiga jurisprudència que castigava penalment, pel greu delicte de robatori amb homicidi (tan greu que tenia pena de mort) els lladres supervivents a la persecució policial en la qual els agents havien abatut algun membre de la banda.

Una altra basa a la qual alguns, diguem, experts albiren un gran futur, i que la fiscalia apunta en els seus escrits i tímidament en algun interrogatori dels que hem presenciat, és que havent-hi cert perill d’aldarulls, alguns fins i tot previstos com a hipòtesi en informes policials, fer el referèndum suposava acceptar el risc de violència.

El paper ho aguanta tot, lamento informar-ne. Això suposaria una rebel·lió per omissió i en dol eventual (sento els tecnicismes) i no dol directe, que és l’ordinari. Això comporta convertir un hipotètic perill d’aldarulls en l’aixecament violent que reclama la llei. Si hi ha un delicte que es comet directament en tots els sentits, és la rebel·lió, atès que, recordem-ho, ha ser pública; terme que, com deia més amunt, hom passa per alt. La rebel·lió a les fosques, garneua, no existeix. El més proper que hi ha a aquesta impossible figura és la previsió de càstig del militar que, coneixedor de la rebel·lió, no prengués mesures.

Finalment i per no cansar més, cal recordar que les forces de l’ordre, abans d’actuar contra els rebels, els han d’intimar perquè deposin la seva actitud insurreccional, llevat, és clar, que hagin fet ús d’armes de foc —no de qualsevol estri— contra els agents de l’autoritat. Si més no, és el que amb tota claredat proclama l’article 479 del Codi Penal i no recordo que fos practicat.

El desori continua.

Joan J. Queralt
EL JUDICI I RODALIES (2) Comença a fer aigües Joan J. Queralt