La realpolitik té mala fama; sembla filla del cinisme i de l’oportunisme. Com moltes coses en aquesta vida, la realpolitik es pot qualificar de tecnologia de doble ús: és a dir, pot servir altes, altíssimes finalitats ètiques i de servei públic o, certament, pot ser fruit de misèries calculistes, del curt termini i egoistes; una joia, vaja.

És cert que vivim un moment històric que dura ja més d’una dècada. Malgrat aquesta mena de "priapisme activista", la majoria més coherent ideològicament de Catalunya augmenta; encara no és prou transversal per ser hegemònica, però augmenta.

Aquest augment ha tingut lloc dins d’un atac sense precedents en temps de pau a les institucions catalanes: el doble 155, el polític i el judicial. Podríem, doncs, treure a passejar l’orgull nacional, patriòtic o el que es vulgui i enfilar-nos a la perxa de l'èpica.

Els dirigents, que escruten el futur històric —un impossible lògic— a veure si sortiran a les futures edicions wiquipedianes, sembla que oblidin la seva primera obligació de dirigents polítics. Servir la ciutadania i conduir-la a zones de confort social raonables és la principal missió dels dirigents, d’acord amb la seva concepció del món, tot tenint en compte que al món hi conviuen moltes i diverses concepcions del món. Si més no per als demòcrates.

És l’hora de la ciutadania nacional, no dels personalismes, per més legítim que pugui ser el sentiment d’haver estat atropellat per una envestida injusta, antidemocràtica i catalanòfoba

Dit això, i reitero, en aquesta llarguíssima hora històrica, quin és el primer problema nacional de Catalunya? Si no vaig errat, salvar la mateixa entitat i institucionalització de Catalunya com ara la coneixem, amb les seves incomplecions i les seves fragilitats, per fer-la més forta, més inclusiva i més participativa. És l’hora de la ciutadania nacional, no dels personalismes, per més legítim que pugui ser el sentiment d’haver estat atropellat per una envestida injusta, antidemocràtica i catalanòfoba.

Imaginem per un moment que, fruit dels lícits intents de reivindicar la legitimitat que hom pretenia segar arran, la minsa majoria sobiranista al Parlament sorgit del 21-D es perd momentàniament i la conformació de la Mesa del Parlament no respon a la proporcionalitat de les forces parlamentàries i, acte seguit, el Govern encara menys respon a la coalició de fet o de dret que ha guanyat les eleccions.

Intentar ara girs de resultat incert —en altres moments, possiblement creatius— de les normes parlamentàries per fer participar des de la distància en diverses funcions alguns dels diputats que han d’assumir tasques representatives a la Mesa i directives al Govern seria alguna cosa més que un suïcidi: seria una irresponsabilitat de conseqüències incalculables, amb un dany nacional del qual trigaríem anys, dècades segurament, a recuperar-nos.

El suïcidi és una opció personal: immolar-se per una causa pot ser fins i tot meritori i lloable. Però si aquesta immolació té conseqüències col·lectives, per ara i per a les generacions que vindran, ja no és tan meritori ni tan lloable. Èticament s’imposa en el polític amb majúscules (o el que honestament aspira a ser-ho) un altre horitzó que el personal, que el legítimament reivindicatiu: s’imposa l’horitzó de la col·lectivitat que representa.

Aquest és el dilema. Reivindicar la legitimitat política arrabassada injustament o assegurar el futur de la ciutadania actual i a venir

Aquest és el dilema. Reivindicar la legitimitat política arrabassada injustament o assegurar el futur de la ciutadania actual i a venir. No entraré ara a discernir el que diu la regulació parlamentària catalana i comparada sobre la presencialitat o no de diputats a l’hora de votar i a l’hora de exposar els seus programes i debatre’ls al ple del Parlament. En un món de presències físiques i virtuals, les normes encara es redacten pensant en aquesta mena de participació corpòria. Crec que hi ha marge per interpretar altres formes de participació, como imposa el Codi Civil. Serien formes creatives de fer avançar el sistema, com passa cada dia.

Ara bé, el tema no va de si els juristes es posen d’acord o no sobre si el vot i la investidura telemàtiques tenen cabuda en el nostre ordenament; tampoc va de si, presentats els recursos amb els quals hom amenaça en cas de dur a terme aquestes variants d’exercici de l’activitat parlamentària, triomfarien o no. No és aquesta la qüestió.

Un cop més, la qüestió és política i, a parer meu, dramàticament simple: no és que valgui la pena córrer el risc de recuperar la legitimitat espoliada, sinó si és legítim córrer el risc de perdre el que tant ha costat a les urnes; i a més, la legitimitat no seria reivindicada. Pitjor, impossible.

Apologetes, de segur ben intencionats, han esmentat aquests dies l’exemple de De Gaulle a Londres, assumint —no sense dificultats— la direcció de la resistència francesa contra els nazis. Realment, amb tots els seus clarobscurs (com la visita a Franco el 1970), De Gaulle és un gegant de la història. Tanmateix, crec que la història no menystindrà, ans al contrari, Pierre Mendès-France, qui, en contra del seu partit i de la seva carrera, que va truncar per sempre, es va avenir a signar la independència d’Indoxina el 1954. O més recentment, l’enorme Willy Brandt, víctima de paranys d’uns i altres, que va haver de dimitir i de desaparèixer de l’escena política oficial, el 1974, pel cas Guillaume. Ni Mendès-France ni Brandt van cercar la situació de la qual van ser víctimes. Van posar, però, per davant dels seus legítims interessos personals (l’honra no és el més petit) els de les nacions a les quals van jurar servir.

Això, estimats lectors i lectores, és realpolitik. Gens de cinisme ni malabarismes cesaristes: l’ètica del servei a la ciutadania per damunt de tot. És a dir, intel·ligència, audàcia i generositat. Encertar-la amb la fórmula del còctel és la clau del èxit polític.