El fet de tanta polèmica entre Junts per Catalunya i ERC i els continus enfrontaments, que no són d’ara, responen a la lluita per l’hegemonia independentista.      

La divisió del nacionalisme català és un fet comú tan constant que hom el considera gairebé natural. Consubstancial amb el catalanisme; i no, de cap manera s’ha de considerar com un tret definidor propi. És propi de països que viuen sense llibertat completa per definir per si mateixos un projecte nacional precís.

ERC no ha acceptat en el fons no haver guanyat les recents eleccions al Parlament a Junts per Catalunya. ERC sap i se sent com el nucli permanent, fort i ferm de l’independentisme, des del qual Heribert Barrera va marcar una via que de forma plena van emprendre Àngel Colom i Carod-Rovira. Un pas clau pel present i el futur del país. Aquí el sòlid i intel·ligent lideratge d’Oriol Junqueras ha marcat un abans i un després en el partit republicà.

La conversió del nacionalisme català al sobiranisme, la que va fer Artur Mas des de CiU, va ser ben rebuda pel republicanisme històric d’ERC. Alhora, però, creien, n’estaven més que convençuts,  que farien el sorpasso a les següents eleccions que hi hagués.

La perspectiva del temps ens aclarirà la raó de no concórrer a unes eleccions conjuntament ERC i CiU, després del 9-N, els primers mesos del 2015. Finalment, va ser el setembre d’aquell any. Mentrestant, i això se’ls ha retret molt, va aparèixer el fenomen Ada Colau, aleshores emergent i creatiu, aire fresc. Amb el temps, però, un ens polític indefinit, inconcret i gens radical, en el que avui mou i remou els fonaments de la societat catalana. Però que va esgarrapar uns milers de vots que haurien estat un tresor a les eleccions que va guanyar Junts pel Sí el 27 de setembre de 2015.

En el món nacionalista, hom creu que ERC va reaccionar tard per unir les forces dels sobiranistes i que va desaprofitar l’èxit del 9-N; va deixar que passés més de mig any per decidir-se. Des d’ERC s’afirma que no es podia anar tan ràpid. Sí que tenen una part de raó si pensem en les ruptures, canvis, defeccions, aliances trencades i posicionaments tan diversos que es van produir a la societat catalana quan va ser evident que no només era ERC que optava per la independència, sinó que el centre i el  centredreta nacionalista català havien fet aquest mateix pas, ara ja de forma explícita.

En tota la trencadissa política no cal sinó recordar els frívols dirigents que van acabar amb la tan prestigiosa i històrica UDC, un partit clau per entendre el nacionalisme moderat i de dreta sota el franquisme. Què no es pot dir de les piruetes ideològiques del PSC en mans d’Iceta o Ros. O, encara, del decantament sense rubor cap a l’extrema dreta de Cs i tantes altres actituds polítiques, socials, sindicals o culturals que van sacsejar la consciència de milers de persones. De milions de persones. Sense que ens puguem oblidar del creixement  impensat i sorprenent de la CUP.

El repte del futur, la lluita per la independència, és una fruita cobejada que marcarà dècades. El camí és irreversible, no té retorn, tardarà més o menys anys, però el que és indiscutible és que Espanya un dia o altre haurà de negociar amb els dirigents catalans, mentre es mantingui la majoria o l’hegemonia de l’independentisme.

Tanta violència explícita i judicial, la presó, les amenaces i l’odi responen a la feblesa política de l’unionisme espanyolista. Per això provoquen, per això estan tan nerviosos. Els unionistes saben que poc futur tindran mentre no ofereixin progrés, cultura i llibertat. Sembla difícil que ho puguin fer negant la major, el dret del conjunt dels ciutadans de Catalunya a viure en pau i concòrdia. En una societat que vol créixer en riquesa i justícia social, en economia i solidaritat. Els valors que precisament els unionistes neguen. No podran mantenir l’èxit electoral anant a la contra de la gent, de la seva llengua i cultura, només amb la dita justícia constitucional fent política i servint d’instrument de la policia; només amb els poders de l’Estat i els seus recursos, la caverna i la Guàrdia Civil.

El PSC haurà de rectificar si no vol ser l’escolanet perpetu de la dreta espanyolista i aleshores només podrà mirar cap al sector independentista. La viu viu dels comuns continuarà sent un constant equilibrisme per sobreviure, però poc determinarà -encara que s’ha de veure el pes municipal que obtindran.

Qui queda fort, amb milions de vots clars i concrets és evident: ERC i el món que envolta el nucli que ha creat Junts per Catalunya. Un opció guanyadora, que no és un partit però a la qual el PdeCAT ha donat suport. El repte de mantenir-se i enfortir-se amb líder a l’exili és molt gran.

Aquí és on neixen els problemes. Tota la legitimitat electoral és de Puigdemont, això ho sap tothom, aquí i a la Xina. Els unionistes que fan les lleis ad hoc per avortar-ne la investidura i els qui creuen que, si l’Estat rabiós i enfollit pel seu fracàs no deixa prendre possessió del càrrec a Puigdemont, la partida pot ser diferent.

Una partida d’escacs en què perdre és molt dolorós. Uns i altres creuen -tots els nacionalistes lluitant per la independència o avançar cap a ella-, que cal sacrificar peces per guanyar la partida. La presó per una banda i l’exili per l’altra fan més difícil la negociació. Líders forts, Puigdemont i Junqueras, escapçats pel PP i els seus col·laboradors necessaris, el PSOE i Cs.

Guanyi qui guanyi a curt termini, a la llarga hauran de conviure. Ho saben, però malgrat tot no arribarà la sang al riu; són intel·ligents, molt més que els seus repressors. Es coneixen, es valoren, es respecten i cap dels dos serà mai un escull per fer viable el seu somni més profund, la llibertat de Catalunya.

Tots dos tenen un mateix cavall guanyador, potser no el cavalcaran ells, però la força dels vots i la força de la raó democràtica avança i avançarà malgrat tots els obstacles d’un legalisme espanyol que només té la raó de la força.

J.M. Solé i Sabaté
OPINIÓ Conxorxa d’Estat J.M. Solé i Sabaté