En un grup de debat en el qual unes persones molt cultivades tenen la generositat de deixar-me participar, l'amic Sancho va plantejar aquesta setmana com a qüestió quins són els factors que determinen l'opinió política d'un individu. De seguida tothom va fer aportacions valuoses. La classe social, l'entorn familiar, els orígens, l'entorn laboral, els estudis...
El més interessant en aquesta mena de debats és que cada resposta provoca noves preguntes. Certament, l'entorn familiar, l'opinió dels avis i dels pares sol influir en els fills, però mai de la mateixa manera. Per què dos germans de la mateixa família i educats en la mateixa escola defensen ideologies i opcions polítiques oposades?
Això es va notar molt arran del procés. Vaig conèixer de prop dos referents com són el professor Francesc de Carreras i el seu germà Lluís, fills de Narcís de Carreras, que fou president de la Caixa i del Barça. Tots dos germans van estudiar a Virtèlia, la mateixa escola de Pujol, Roca i Maragall, però Francesc va liderar intel·lectualment l'oposició al procés, mentre que Lluís, que havia estat membre fundador de Convergència Democràtica, arriscava el coll en les mobilitzacions pel dret a decidir i la independència de Catalunya. Un altre exemple, la cineasta Isabel Coixet, d'inequívoca trajectòria, ha parlat sovint del seu germà independentista.
La família influeix en una direcció o en la contrària. També són freqüents els casos en què la influència del pare és l'ingredient necessari perquè els fills adoptin la posició política oposada. Durant la dictadura, no pocs fills de falangistes van militar en l'oposició clandestina, preferentment als partits comunistes, tot i que alguns, en madurar, han tornat a la casa del pare. Els anys 80 vaig conèixer a Londres el fill d'un ministre de Franco que vivia d'okupa (squatter) en un centre d'anarquistes espanyols. I ara no pocs pares de trajectòria progressista es posen les mans al cap quan els fills els diuen que votaran Vox o Aliança Catalana.
La classe social i els estudis semblen factors igualment influents, però algunes estadístiques també ho relativitzen. En les darreres eleccions municipals a Barcelona, el partit espanyolista i d'extrema dreta Vox va tenir els seus millors resultats a Pedralbes i a Torre Baró, és a dir al barri més ric i a un dels barris més pobres.
El vot fa temps que ha deixat de tenir arguments racionals. Els mítings electorals esdevenen shows televisius on els candidats canten, ballen i on Pedro Sánchez morreja la seva dona. Tot molt emotiu perquè el vot esdevingui un estricte acte de fe
Pel que fa als estudis, el PSOE lidera el grup de les persones amb menys estudis, però qui li disputa el lideratge és Vox, segons un estudi de Kiko Llaneras, per a El País. Els que tenen estudis universitaris són més freqüents entre els votants de PP i de Sumar, cosa que no deixa de sorprendre molts lletraferits que no suporten el populisme d'Ada Colau ni tampoc de Gabriel Rufián.
Arribats a aquest punt, si la família, la classe social, l'escola i el nivell de renda influeixen però no són determinants, la pregunta de l'amic Sancho continua oberta i aprofitant l'avinentesa electoral la pregunta equivalent seria "Què ens fa votar qui?".
Un argument hauria de ser l'experiència o l'obra de govern, és a dir votar en funció de si un govern ho ha fet bé o malament. Tanmateix, els electors solen ser reincidents. Al País Valencià, el Partit Popular ha estat objecte de diversos casos de corrupció i ha estat un govern de PP-Vox el que va gestionar tan malament el desastre de la dana, amb un balanç de més de dos-cents morts. És difícil presentar un pitjor full de serveis, però sondejos de fa només unes setmanes coincideixen que PP i Vox tornaran a sumar majoria al País Valencià.
A un nivell més general, la darrera enquesta del CIS dona dades significatives. Pedro Sánchez és el preferit com a president del govern espanyol, tot i rebre un suspens de valoració mitjana, 4,2, i declarant el 66% que no els inspira cap confiança. Per què el voten, doncs? Totes les enquestes asseguren que els socialistes guanyaran còmodament a Catalunya després que Sánchez no hagi complert pràcticament cap dels compromisos adquirits amb els grups catalans que el van portar a la Moncloa, tret de l'amnistia, que no era un compromís, sinó la condició sine qua non per poder governar a Espanya i a Catalunya.
A més dels grups catalanòfobs i els socialistes que no resolen les inversions ni les infraestructures, els catalans tenen altres opcions com són Junts per Catalunya, el partit de Puigdemont que presenta Míriam Nogueras; la candidatura ERC-Podem, de Gabriel Rufián i el Front Ampli, de l'Ada Colau. En el primer cas, votaran JxCat nostàlgics de CiU que se senten orfes i/o fidels a Puigdemont a qui consideren el president legítim que va ser elegit per voluntat popular i destituït amb un abús de poder. És més difícil esbrinar les raons per les quals un elector que es considera d'esquerres triï entre Rufián i Colau. Cal no oblidar que els votants d'aquest sector són els que tenen més estudis. Sabran esbrinar la gran diferència política que els separa?
L'opinió política, la ideologia, forma part del pensament, però el vot, la decisió de votar a qui sigui ja fa temps que ha deixat de tenir arguments racionals. Aquest és un assumpte llargament estudiat pels especialistes del que s'anomena (no entenc per què) Ciència Política. El filòsof polític Jason Brennan, al seu llibre Against Democracy (2016) assenyala com a factors determinants del vot la ignorància política i els prejudicis! Lilliana Mason planteja el vot com un acte d'adhesió a la pròpia tribu, una actitud impermeable als arguments de tribus alienes. Bart Engelen descriu el vot fideista com el que manté la confiança en el líder malgrat que les evidències contradiuen les pròpies expectatives.
Per algun motiu els mítings electorals esdevenen shows televisius on els candidats canten, ballen i on Pedro Sánchez morreja la seva dona. Tot molt emotiu perquè el vot esdevingui un estricte acte de fe, que només es pot exercir des de la convicció que l'infern són els altres.