Et lleves pel matí, vas cap a la dutxa a veure si aconsegueixes despertar-te, engegues la ràdio i obres l'aixeta. La de la dutxa. Tot i que hi ha dies en que ho acabes fent al revés. Per culpa de la confusió generalitzada. I mentre esperes que l'aigua freda passi a tenir una temperatura normaleta penses en el dia que t’espera. I encara no t'has fotut el primer raig pel cap que ja has sentit per la ràdio un nou àudio on Villarejo es mostra encantat de sí mateix i l'anunci de l'aparició d'un nou vídeo gravat dins de la casa d'en Mainat al barri d'Horta de BCN.

El problema és que mentre t'ensabones i t'esbaldeixes, ja han aparegut tres àudios més i altres quatre vídeos, amb cada cop més personatges, cada cop més estranys i fent coses més sòrdides. Total, que a les tres de la tarda la nòmina de nova informació pot ser de tal magnitud que el teu cervell comenci a no poder retenir-la. I és que no és un cas, no... en són DOS. I les filtracions variades es produeixen en mitjans de comunicació tan diversos que urgeix la creació d'un gran centre de dades on hi aparegui allà tot ben ordenadet. Per dies, hores i mitjans. Perquè és que ara ja no saps si la gravació que estàs sentint a les quatre de la tarda o el vídeo de les sis són els mateixos que els del matí o si Cospedal lloga habitacions per hores al Gordo en directe a T5, que té diversos punts de connexió amb la porta de no-se-quantes cases de barrets. Molt complicat tot.

Dos casos, sí, però en essència estem parlant del mateix, lumpen per sota de zero en l'escala del glamur que es busca la vida com pot. Ah, i també són el mateix en aquesta afició a gravar. Villarejo ho enregistrava tot en àudio i els Alinos en vídeo (“alinos” és un concepte que engloba la fauna que envolta aquest cas i que té l'origen en el nom d’Alina, que fou el primer personatge en aparèixer públicament i convertir un intent d'assassinat en un esperpent que cada dia es supera). La diferència entre l'un i els altres és que fins i tot al femer hi ha classes socials. Villarejo anava als millors restaurants i compartia àpats, converses amb orelles i fatxenderies a dojo amb gent molt important. En canvi, els Alinos ja no saben que fer per poder arrossegar-se per un plató i cobrar unes propines. Villarejo es va fer molt ric i quan surti de la presó ja podem anar-li al darrere amb un flabiol sonant i els Alinos no tenen on caure morts. Villarejo ha fet caure un Rei i ja veurem a qui més i els Alinos, com a molt, poden fer caure el sostre de la casa d'Horta a causa del pes de la ronya existent. Metafòrica i textual. Diferents en diners i en poder, sí, però són el mateix lumpen.

El més destrempador és que acostumats a la imatge dels agents secrets elegants, exquisits i que prenien el dry martini agitat però no remogut, els espies espanyols que accepten fer les feines més cigronaires, més enllà de la llei que fora de la llei i que acaben tots a la presó, vesteixen com els personatges de La Cubana i duen llarga l'ungla del dit petit de la mà per poder treure's la cera de l'orella i punxar xorissets picants al vi. Ara és Villarejo, amb aquesta veu de menjar poca verdura i tenir molt de colesterol, de sucar la faria al “carajillo” de Veterano i demanar-se “xupitos” de Cynar, però en un altre moment van ser Amedo i Dominguez, que anaven a gastar-se els fons reservats al bingo mentre fumaven tabac mentolat.

Si servidor de vostè fos un espia espanyol, presentaria una queixa formal per aquesta imatge tan allunyada de la realitat que el tal Villarejo està donant de la professió. Sisplau, que els espies són gent discreta i no això! I si servidor fos escort, em queixaria del desprestigi que els Alinos li estan causant a una professió que ja pateix prou per culpa de la COVID.